dimecres, 31 d’agost de 2016

El lector del tren de les 6.27 h. - Jean-Paul Didierlaurent



" Un dia sense. Sense ganes, sense gana, sense set, sense ni un trist record."




Didierlaurent, Jean-Paul. EL lector del tren de les 6.27 h.
Barcelona: Columna, 2015

Le liseur de 6h27. Traducció de Mercè Ubach
Col·lecció Clàssica, 1.041
 


 Què en diu la contraportada...
En Guylain Vignolles no és atractiu ni lleig, ni gras ni prim. La seva feina consisteix a destruir allò que més estima: és l'encarregar de supervisar "la Cosa", l'abominable màquina que tritura els llibres que ja ningú vol llegir. Quan s'acaba la jornada laboral, en Guylain rescata de les entranyes del monstre les poques pàgines que han sobreviscut a la carnisseria. I cada matí, en el tren de les 6.27h, es dedica a llegir-les en veu alta per a alegria dels passatgers habituals. Un dia descobreix per casualitat una peça de literatura atípica que li canviarà la vida...

L’amistad uneix un grup de personatges aparentment anodins, probables companys invisibles dels nostres viatges quotidians en metro o tren, que amaguen mons extraordinaris on tot és posible: un vigilant de seguretat que parla en vers, una princesa que té com a palau uns lavabos públics, un mutilat que busca les seves cames. En una barreja insòlita d’humor negre i dolçor, amb ells celebrem el triomf dels incompresos.

 Com comença...
N’hi ha que neixen sords, muts o cecs. Hi ha qui emet el seu primer crit adornat amb un estrabisme gens afavoridor, un llavi leporí o una lletja taca de naixement lilosa al bell mig de la cara. I també n’hi ha que vénen al món amb un peu deforme, és a dir, amb un membre ja mort fins i tot abans d’haver viscut.

 Moments...
(Pàg. 20)
“És recte com una espasa, l’alexandrí”, li havia explicat un dia l’Yvon, “s’ha concebut per tocar el blanc, a condició que se’l tracti com es mereix. No s’ha de recitar a peu dret. Cal allargar la columna d’aire per donar alè a les paraules. Cal desgranar-ne les síl•labes amb passió i enardiment, declamar-lo com qui fa l’amor, a grans cops d’hemistiquis, al ritme de la cesura. L’alexandrí exigeix el seu propi actor, i no deixa lloc a la improvisació. Amb un vers de dotze síl•labes no s’hi pot fer trampes, vailet”.

(Pàg. 58) 
A la tele, un periodista parlava d’una revolució en un país llunyà i d’un poble que no deixava mai de morir.

(Pàg. 81)
El diumenge no l’havia vist ni passar. S’havia llevat massa tard i se n’havia anat a dormir massa d’hora. Un dia sense. Sense ganes, sense gana, sense set, sense ni un trist record.

(Pàg. 119) 
M’encanta aquest moment especial, quan el planeta sembla haver suspès la seva marxa, com si es concedís una estona per escollir entre la llum del dia naixent i el negre de la nit que mor. Jo em dic que potser un dia la Terra no reprendrà el moviment de rotació i s’immobilitzarà per sempre més, mentre la nit i el dia camparan cadascun en les seves respectives posicions, i aleshores nosaltres viurem en una albada permanent. Aleshores em dic que, banyades per aquesta lluïssor crepuscular que dóna un to pastel a totes les coses, les guerres potser seran menys crues, la fam menys insuportable, la pau més duradora, el mandrejar al llit més interessant, els vespres més llargs (...).

(Pàg. 130) 
- (...) Bé, tot correcte, senyor...Vignolles, això mateix, Guylain Vignolles. Té algun problema en especial que hagi de consignar? Pel que veig, sembla que està en forma, malgrat un pes en el límit inferior de la corba.
No, les coses no van tan bé com això, va tenir ganes de replicar en Guylain. Espero el retorn del meu pare mort des de fa vint-i-vuit anys, la meva mare es pensa que tinc un càrrec en una editorial. Cada nit explico al meu peix com m’ha anat el dia, la feina que faig em disgusta fins al punt que de tant en tant vomito fins l’ànima, i per postres, per acabar-ho d’adobar, estic caient sota l’encanteri d’una noia que no he vist mai. En resum, doncs, cap problema, deixant de banda el fet que en tots els terrenys estic una mica “en el límit inferior de la corba”, no sé si m’entén. En comptes d’això en Guylain va respondre un “no, cap” lacònic.

(Pàg. 141) 
Va estrènyer mans a dreta i a esquerra, unes manetes tan rosades i fràgils com les galetes de Reims. Li van donar copets a les galtes, li van somriure, se’l van menjar amb els ulls. Era el llegidor, el portador del Verb.

(Pàg.144) 
“(...) Em vaig haver de rendir ràpidament a l’evidència que la gent en general només espera una cosa de tu: que els retornis la imatge del que volen que siguis. I la imatge que jo els proposava no la volien en absolut. Era una visió del món des de dalt, una visió que aquí no hi tenia res a fer.

(Pàg. 145)
“(...) No hi ha un sol dia que no escrigui. No fer-ho seria com no haver viscut aquest dia, haver-me limitat al paper de Madame Pipí-caca-vòmit que volen que interpreti, una pobre noia que només té una raó de ser, aquesta funció trivial per la qual la paguen.”

(Pàg. 162)
La meva tia, dotada d’aquesta omnisciència lleixiuada que la caracteritza, ha classificat aquests sorolls en tres gran categories. En primer lloc h i ha els que designa amb el preciós apel·latiu de sorolls nobles. El dringar discret d’un cinturó que es descorda, el cant lleuger d’una cremallera que s’abaixa, el clac sec d’un botó a pressió que se separa, sense oblidar tots els murmuris de les teles, siguin seda, niló, cotó o altres teixits que sonen contra la pell amb tota classe de frecs, fregaments, fru-frus i altres acariciamentes.
Després vénen els que la tia anomena els sorolls pantalla. Estossecs disgustats, xiulades falsament jovials, estirament de la cadena, tots ells sorolls destinats a esmorteir la tercera categoria sonora, la dels sorolls d’activitat: flatulències, espetecs, xipolleigs, cants de la porcellana, sorolls d’impactes des de les altures, consum del rotllo de paper, esquinçament per la línia de punts. Per acabar, jo hi afegiria de la meva pròpia collita una última categoria, més rara però, oh, que interessant!, la dels sorolls de confort, tots aquests vagits i sospirs de satisfacció que de vegades s’eleven cap a les altures quan s’obren les comportes i es precipita damunt la porcellana el doll alliberador massa temps retingut, o l’allau estrepitosa d’un intestí massa ple.

(Pàg. 201)
“(...) d’un temps ençà, he descobert que en aquest planeta existeix un ésser que té el poder de fer semblar els colors més vius, les coses menys greus, l’hivern menys rude, allò insuportable més suportable, la bellesa més bella, la lletjor menys lletja; en resum, de fer-me l’existència més bonica. Aquesta persona és vostè, Julie.(...)”

 Altres n'han dit...
Núvol (Esther Seguí), Llibres i punt!Nosaltres llegim, Un altre invent, Paranoia 68Susurros de Bibliotecas, Monica Basterrechea, Un libro al día, La milana bonita, Los libreros de Benedetti, Girl with her head in a book, The DaisyDeer's Books, Critiqueslibres.

 Enllaços:
Jean-Paul Didierlaurent, primer de tot: algú ha sentit parlar de Bohumil Hrabal?oda a la quotidianitat, elogi a la banalitatfactors d'èxit, llibre modest i sense pretensions, la llarga ombra d'"Amelie".

1 comentari:

  1. Una lectura agradable per passar una bona estona, històries petites que passen bé. I sempre amb Amélie a la memòria...

    ResponElimina