dimarts, 30 de juny de 2015

Infinit, història d'un moment - Gabriel Josipovici




"(...) Els han lobotomitzat. Castrat. Els seus pares. L'educació que van rebre. Les seves dones. Els seus amics. Els seus caps. És el món on vivim (...)"


Josipovici, Gabriel. Infinit. Història d'un moment.
Barcelona: Edicions Còmplices, 2014

Infinity. The Story of a Moment. Traducció de Ferran Ràfols.
Col·lecció Veus, 3
 

 Què en diu la contraportada...
«Sentit de la meravella, va dir, Massimo, sense sentit de la meravella la vida no és res. Sense sentit de la meravella som formigues. Tot el que ens envolta és motiu de meravella, Massimo, va dir. Una dona. El seu colze. El seu canell. Un arbre. Les fulles. L’olor. Un so. Un record. I la persona que ens pot ajudar a meravellar-nos és l’artista».
Assistim al relat de la particularíssima vida de Tancredo Pavone tal com la recorda, i ens l’explica, el que va ser el seu criat, Massimo, que en l’entrevista que configura el llibre ens serveix d’intermediari per a conèixer el Pavone viatger, el noble sicilià faldiller, l’opinador excèntric, i per sobre de tot, el músic i l’artista. Perquè tal com ens recorda el mateix Pavone «la persona que ens pot ajudar a meravellar-nos és l’artista».

 Com comença...
Primer li vaig preguntar com havia acabat treballant per al senyor Pavone.
- Vaig sentir dir que buscava algú -va dir.
- Com ho va sentir?
- Les sents, aquestes coses.
- Havia fet de criat, anteriorment?
- Si li he dir la veritat, senyor, estava sense feina. Havia estat treballant per al meu cunyat, però la cosa s'havia acabat. Em vaig presentar...
- Per què s'havia acabat?
- Coses que passen, senyor.

 Moments...
(Pàg. 10)
Aviat no quedarà ningú que sàpiga el que significa la paraula civilització. Cal que ens retirem del món, com els savis hindús saben de molt antic, va dir, perquè el món no estarà mai a l'altura de la nostra idea de com hauria de ser. Cal que practiquem cada dia, va dir, cada dia, Massimo, per tal d'eradicar el nostre desig de fer del món un lloc millor i més civilitzat, perquè només es farà cada vegada pitjor i menys civilitzat. Ben aviat, va dir, fins i tot la memòria de la civilització del passat haurà desaparegut, no en vida teva, Massimo, deia, i segur que en vida meva tampoc, però aviat, molt aviat. Hem arribat al final del període neolític, Massimo, va dir. No ha sigut fins ara que hem arribat al final del neolític. Els teus fills, Massimo, va dir, ja no sabran que la llet la produeixen les vaques, no sabran què és, una vaca. Només sabran què són els supermercats d'autoservei, que és el lloc on es compra la llet. O sigui que estem entrant en una nova era, va dir. Després del final del neolític hem començat l'era del sintètic. Ja no quedarà ningú que sàpiga què és una pedra, què és una flor, ningú que conegui el símbol matemàtic de l'infinit. Però, per què ens hauria de preocupar això?

(Pàg. 13) 
La netedat és un hàbit mental, Massimo, em va dir, és el resultat d'una manera de viure. No es pot imposar a bocins, tal com ho fem a Occident, on tot ho fem a bocins. A l'aixeta hi tenim aigua calenta i aigua freda per rentar-nos i forns elèctrics i de gas per cuinar i bancs on guardar el diners i advocats per fer front als nostres problemes legals i comptables per fer front als nostres problemes d'impostos i tenim tota mena de botigues per satisfer qualsevol possible caprici i qualsevol possible desig, però no tenim centre ni tenim nucli, cada cosa està separada de totes les altres, i un cop hem passat tota una vida satisfent aquell caprici i aquell altre, aquell desig i aquell altre i comprant això, allò i allò altre ens morim tan buits i tan estúpids com el dia que vam néixer, si no més buits i més estúpids, però el desig perviu com si tingués vida pròpia (...).

(Pàg. 18) 
Si no saps la diferència entre un ofici i una vocació, deia, no saps el que significa ser artista. Avui dia, deia, molt poca gent sap  el que significa ser artista. Molts pocs artistes saben el que significa ser artista.

(Pàg. 22) 
Un compositor no pot ser neguitós, Massimo, deia. Estar neguitós és viure en el temps, i un compositor no viu en el temps, viu a l'eternitat.

(Pàg. 35)
Freud no ho va entendre mai, això, obsessionat com estava amb els pares i les mares, però la veritat és que són els germans i les germanes els que fan més mal.

(Pàg. 36)
El piano és un univers, Massimo, no és un món, no és un país, i segur que no és un saló, és un univers.

(Pàg. 47) 
Els problemes artístics no es poden resoldre pensant, va dir, has de procedir d'una altra manera. Bach no pensava, va dir, ballava. Mozart no pensava, cantava. Stravinsky no pensava, resava. Però a Viena havien oblidat com es balla, havien oblidat com es canta, tots eren jueus laics i havien oblidat com es resa. Schönberg era un músic veritable, va dir, però va ser un desastre per a la música. Schönberg, va dir, va fer retrocedir cinquanta anys la música occidental, si no cent. Provocava terror als seus deixebles i els impedia pensar per si mateixos. Si haguessin pensat per si mateixos haurien descobert que el pensament és un desastre per a la música.

(Pàg. 48)
És el que et fa l'educació, va dir, t'arrossega per camins que saps que no són camins de debò fins que oblides que no són camins de debò i et penses que són els únics camins que hi ha.

(Pàg. 56)
(...) hauria d'haver après que el secret d'escriure música no és pensar, sinó sentir-te feliç i ple. Quan estàs ple dels sons i les olors del món, va dir, quan està ple de passió per les dones guapes, la música és un desbordament, i això és garantia d'autenticitat.

(Pàg. 59)
Per les ciutats, deia, s'ha hauria de passejar de nit, és aleshores que prens consciència de l'ànima de la ciutat, i Roma és la quina essència de la ciutat. Les converses que tens de nit en una ciutat, amb els passavolants i la gent que coneixes al bars que obren tota la nit, són molt superiors a les converses que hi tens de dia. Durant el dia tothom va atrafegat, tothom està per les seves coses, deia, però de nit és com si la noció de final desaparegués i cada moment es valorés en si mateix i per si mateix. Qui camina en una ciutat de nit camina en el present, deia, i en canvi qui camina per una ciutat de dia camina en el passat o el futur.

(Pàg. 61)
(...) tothom s'embadaleix davant l'homoerotisme grotesc del sostre de Miquel Àngel a la Capella Sixtina. I per què ho fan? Només perquè els han dit que és una obra mestra. Saben què és una obra mestra? Se n'adonen, Massimo, que una peça artística pot ser una obra mestra en la mesura que ho pot ser la teva mare? No. Són xais, Massimo, xais. Xais sense la innocència d'un xai. Xais sense l'afabilitat dels xais. Són aquesta mena de xais, Massimo, em va dir. Quanta gent coneixes al llarg de tota una vida que no es limiti únicament a seguir el líder? Tres, va dir. Potser n'he conegut tres en tota la vida. Hi va haver en Daniel Bernstein, amb qui vaig anar a Egipte i a l'Àfrica Occidental. Ha va haver l'Henri Michaux. I hi ha en Matthäus, a qui de tant en tant encara veig a Roma, un home amb un esperit independent i un cap independent. I para de comptar, va dir. Tres en setanta anys. Menys d'un cada vint anys. Què ens diu això sobre l'espècie humana, Massimo, va dir, què ens diu dels nostres germans, com s'acostuma a dir? Però sempre ha sigut així, va dir. Res de nou. Si contemples la història del món, Massimo, em va dir, el que estàs veient és la història del ramat de xais. De bojos que fan de pastors de xais i de xais que segueixen bojos. Res més.

(Pàg. 65)
(...) som nosaltres, els primitius, som nosaltres, els bàrbars. L'Atenes clàssica va ser un desastre per a Occident, va dir. I la Roma clàssica encara més. Ens va convertir a tots en bàrbars, va dir. Ens va allunyar del sagrat, i en conseqüència ens va desarrelar. Plató va ser un desastre. Pèricles va ser un desastre. Ciceró va ser un desastre. Cèsar va ser un desastre. Tots, uns desastres.

(Pàg. 68)
El camí cap al final és llarg, avui dia, Massimo, va dir, amb els avenços de la medicina i els avenços farmacèutics i tota la resta. És un camí pavimentat de vergonya, Massimo, va dir, especialment per a algú tan orgullós com jo.

(Pàg. 74)
No hi ha cap edific tan depriment, Massimo, va dir, com el palau de Buckingham. És gris per fora i és gris per dins. Està farcit d'un mobiliari atroç. Fins i tot els quadres de les parts, que inclouen alguna de les obres mestres més gran de la història, estan mal penjats i costen de veure. Però tant és, perquè ningú que visqui o treballi al palau de Buckingham té gens de ganes de veure'ls. Sempre hi ha sigut i, si depèn d'ells, sempre més hi seran. Si en desaparegués algun hi hauria un gran escàndol, però només perquè a les parets hi ha d'haver quadres, i com més gran sigui la paret més gran ha de ser el quadre. Els reis sempre han tingut un gust execrable, Massimo, va dir, els únics que tenen més mal gust que els reis són els tirans i els dictadors.

(Pàg. 84)
Saps la diferència entre un càntic i una cançó, Massimo?, va dir.  Perquè si no la saps no tens cap possibilitat d'entendre la meva música. Cantar és començar pel començament i continuar fins al final, i en acabat aturar-se. Entonar un càntic és alinear-te amb les ritmes de l'univers. La cançó va a alguna banda, va dir, el càntic ja hi és. Cantar és per a damisel·les, Massimo, i per a les dives empolainades de l'òpera. El càntic és per als monjos. Quant entones un càntic, Massimo, va dir, la força més gran que mai hagis conegut se t'emporta. Et recorre per dins, de la punta dels dits al capdamunt de la clepsa. El cos sencer et fa pessigolles, Massimo, va dir, esbufegues, ja no ets tu mateix, ets part del càntic. Es pot ser addicte al càntic, Massimo, va dir, de la mateixa manera que es pot ser addicte a la beguda o a les drogues.

(Pàg. 88)
No podem preveure com sortirà res, Massimo, va dir, però quan mirem enrere sembla que tot sigui obra del destí. Sembla que tot hagi tingut un propòsit. Fins i tot l'absurditat d'haver nascut en una família noble italiana, el destí més ridícul que es pugui imaginar. Els artistes sempre han sortit de les classes mitjanes, va dir. N'hi ha hagut molt pocs que fossin aristòcrates. Néixer a l'aristocràcia és un gran obstacle, va dir. Mira lord Berners. Un home de talent, fet malbé per la seva classe i la seva casta. Les classes mitjanes són més ambiciones i més treballadores, Massimo, va dir, és per això que el gruix dels artistes, des de Dante fins aShakespeare, i des de Beethoven fins a Thomas Mann, han sortit d'allà. L'únic problema de la classe mitjana és la seva tendència a evitar el risc.

(Pàg. 94)
El secret és la sobrietat a l'hora d'utilitzar el soroll. La sobrietat en tot el que facis. Cada nota és un món, Massimo; cada so, un univers.

(Pàg. 95)
La música occidental, de Mozart a Mahler, va dir, no és altra cosa que una gratificació diferida que acaba en consumació i esgotament. És la música dels masturbadors adolescents. La nostra música ha pres un rumb diferent, va dir, ha tornat a les seves arrels antigues. Ha fugit de la imitació `pueril de l'acte sexual, les carícies, l'estimulació, la contenció, el frenesí, l'extinció, que ha sigut el patró de la música romàntica i el motiu de la seva immensa popularitat en les classes mitjanes reprimides d'Alemanya i d'Àustria, que s'imaginaven que aquella música els elevava al cel estètic. Doncs bé, va dir, van tenir  un clímax per partida doble, primer a la Primera Guerra Mundial i després a la Segona Guerra Mundial. N'haurien d'haver tingut prou amb això. Però no, ni de bon tros. Mira els seus llibres. Mira la música que s'apinyen a escoltar a les sales de concerts, aquesta teòrica elit intel·lectual. Carícia, estimulació, contenció, frenesí, extinció. Tot idèntic. Cap canvi. La lliçó bàsica de la història, Massimo, va dir, és que ningú no aprèn les lliçons de la història.

(Pàg. 99)
Entre els romans s'hi poden trobar tots els defectes de l'espècie humana. Eren mesquins. Eren pedants. Eren malvats. Eren burocràtics. Eren fatus. Eren sanguinaris. Eren cruels. Les carreteres romanes eren rectes, va dir. Els romans s'enorgullien de fer carreteres rectes. Però qui vol una carretera recta? Els romans van substituir el cercle i l'espiral per la línia recta. Van substituir el cercle i l'espiral celtes per la línia recta. I com que la carretera romana va dur la pau i la prosperitat, i com que al llarg de les carreteres romanes hi havia altres pobles a qui dominar i desposseir de les seves riqueses, tots els pobles que van venir després van mirar d'imitar la manera de fer dels romans. Van abandonar el cercle i l'espiral i es van obsessionar per la línia recta. Què és, l'arribada a la lluna, sinó la carretera romana? Què és Amèrica, sinó la carretera romana? Què és el somni de viure fins als cent anys, sinó la carretera romana? El capitalisme és la carretera romana, va dir. El comunisme és la carretera romana, i el feixisme va ser la carretera romana. Una de les alegries de viatjar al Nepal, va dir, que també havia sigut una de les alegries de viatjar a l'Àfrica Occidental quan era jove, és que allà no hi havia carreteres romanes. Les carreteres anaven d'un poble a l'altre i del poble al temple. Quina forma tenen els santuaris budistes, Massimo?, va dir. Circular. La foscor és circular, va dir. De la mateixa manera que la llum és circular i que cada so és circular. I no circular en dues dimensions, sinó en tres, quatre o cinc, i un cercle de quatre dimensions és una espiral. I que és una espiral sinó la figura del vuit? I què és el símbol de l'infinit, sinó una figura del vuit tombada de costat?

(Pàg. 102)
Sempre m'ha sobtat, va dir, que els poetes només coneguin poetes i els banquers, banquers. Ens hem de barrejar amb gent de tota mena, Massimi, va dir, és l`única manera de viure.

(Pàg. 103)
A molts dels que veus caminar cada dia al teu voltant, Massimo, els han aniquilat d'aquesta manera. Els han lobotomitzat. Castrat. Els seus pares. L'educació que van rebre. Les seves dones. Els seus amics. Els seus caps. És el món on vivim, Massimo, va dir. Hem de reconèixer el fet i hem de saber estar-hi per sobre. És un deure que tenim en primer lloc amb nosaltres mateixos, però també amb el món que ens ha creat tal com som, que ens ha fet ser nosaltres i no cap altra persona. Quan ens morim, Massimo, i sant Pere ens pregunti què podem dir en defensa nostra, l'únic que he de dir és que hem sigut nosaltres i ningú més.

(Pàg. 107)
Què és la música, Massimo, deia, si no és el triomf de 'esperit? Fins i tot el sexe, deia, fins i tot el sexe és el triomf de l'esperit. No és el triomf de la carn, és el triomf de l'esperit.

 Altres n'han dit...
Els orfes del senyor BoixNúvol, Letras libres, El País.

 Enllaços:
Gabriel Josipovici, relacions i antecedents, les temàtiques del llibre, regne d'IfeGiacinto Scesi aka Tancredo Pavone (o a la inversa), la teoria de ScelsiArnold Schönberg, portant la teoria a la pràctica o la ficció al món real (Six, sixty-six), quin és el paper de l'art en la nostra societat?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada