El professor de música - Yaël Asan


"(...) a Auschwitz, a pesar de l'horror, els ocells no deixaven de cantar."




Asan, Yaël. El professor de música.
Barcelona: Edicions Baula, 2005

Le professeur de musique. Traducció de Jordi Vidal.
Col·lecció La llum del far, 47


 Què en diu la contraportada...
Simó, professor de música en una escola, es mou entre la desídia i la depressió en començar el curs: una altra vegada el desinterès general, els esvalotadors... La sorpresa que es trobarà es diu Malik, un nen àrab que vol aprendre a tocar el violí. Però ell l'havia abandonat, perquè li duia obscurs records del temps viscut al camp de concentració d'Auschwitz.

Malik remou tantes coses en Simó que Bella, la seva esposa, tem per la seva salut. No obstant això, ell se sent més viu que mai.


 Com comença...
Cada any succeïa el mateix. Quan arribava el començament de curs, en Simó es deprimia, perdia la gana i espatllava els últims dies vacances que la Bella i ell passaven a la seva casa al camp. Acabades les llargues passejades pel bosc i la recollida de móres al costat dels camins, els àpats campestres, la pesca, les passejades amb bici i els banys al riu, les llargues i tranquil·les migdiades sota els pesats raïms d'oloroses glicines que penjaven de la pèrgola, acabat tot això, quan s'acostava la fatídica data, en Simó es tancava com una ostra.

 Moments...
(Pàg. 27)
(...) va anar cap al seu alumne i va fer un cop d'ull a la funda que tenia als genolls. "Schubert! -va advertir en Simó-. No és una mala elecció!" Llavors va observa el nen. Els ulls tancats, un somriure als seus llavis, en Malik taral·lejava brandant el cap. La seva cara reflectia una immensa alegria. "Això és de veritat -es va dir en Simó (...)".

(Pàg. 34)
- (...) Així doncs, Malik, d'on et ve aquest amor per la música clàssica?
- D'un somni, professor.
- D'un somni? -va dir en Simó, sorprés.
- Sí, profesor, d'un somni -va respondre en Malik, que no sabia ben bé quina altra cosa dir, ja que la seva passió venia realment d'un somni. Això no obstant, va aclarir-: D'un somni amb el meu avi Babà.

(Pàg. 43)
Per primera vegada, va lamentar no poder fer marxa enrere, no poder recórrer el camí de la seva llarga i dolorosa carrera de professor mediocre en sentit contrari. "Sí, he tingut mala sort", va pensar. Era desgraciat per complaure's en un càstig que ell mateix s'havia imposat i que només ell havia patit. Ell i potser alguns dels centenars d'alumnes que havia vist passar i que havien hagut de suportar la seva indiferència. Sense comptar en el temps perdut en avorrir-se, a veure passar el temps a l'esfera del seu rellotge o a intentar fer cara de disciplina, sense aconseguir-ho. S'havia sentit més gendarme que professor de música. "Però que n'he estat d'imbècil!", va pensar.
"Només d'haver-m'ho proposat, hauria pogut fer que els agradés Bach, Mozart o Xostakòvitx. I qui sap quants talents amagats, quants dons excepcionals no he detectat per negligència durant tots aquests anys? Jo esperava un nen prodigi. És veritat. La Bella té raó. Però l'esperava sense prendre'm la pena de buscar-lo. N'hi hauria hagut prou amb un petit esforç o un mínim de bona voluntat. Quantes coses fetes malbé! Però quantes coses!"

(Pàg. 47)
En la vida li havia tocat romandre al bàndol dels febles, ja que hi havia altres que eren molt més forts que ell. Més forts i, sobretot, més cruels. I mai, més endavant, no va tenir les ganes ni la força de combatre qualsevol que ho fos. Es va acontentar de vagar per la vida humiliant-se (...).

(Pàg. 85)
Jo no crec en Déu, ja ho saps, però estic confós. Aquest nen, amb tota la seva innocència, ha estès una mena de pont entre ho i aquest famós passat que volia callar per sempre i que ha amargat tota la meva vida. La meva vida d'home, de professor i d'espòs. I he amargat també la teva, Bella. Sé com has desitjat tenir un fill. Hauríem pogut adoptar-ne un o uns quants. Però jo, massa ocupat a lamentar-me de la meva sort, com tu dius, sempre m'hi vaig negar. I ves per on en Makik, un nen àrab, ha irromput a la vida d'aquest vell jueu, i amb ell ha ressorgit el record dels meus. I ara que trobo la força per afrontar aquest passat, potser podré desfer-me'n, alliberar-me'n! (...).

(Pàg. 92)
"(...) I allà, al lloc més immund de la terra, entre legions de morts vivents que albirava al lluny, amb els seus uniformes ratllats, mentre per unes gegantines xemeneies s'escapaven unes olors terribles, em vaig posar a tocar.
"Allò em va salvar la vida. Desgraciadament, hauria dit no fa gaire temps. Em van designar per forma part de l'orquestra d'Auschwitz que, durant tot el dia, tocava a la plaça central del camp, mentre que uns altres anaven a la cambra de gas. Era un privilegi que maleïda la gràcia que em feia. Quan hi vaig arribar no era més que un jovenet. Al final del primer dia, era ja un home vell (...).

(Pàg. 109) 
(...) va recordar que a Auschwitz, a pesar de l'horror, els ocells no deixaven de cantar. I sovint, per animar-se i poder continuar, s'havia imaginat que la seva mare era allà, entre aquells ocells, piulant per a ell, vetllant per a ell.

(Pàg. 112)
El que ella havia fet, ho havia fet pel seu fill i en record del seu pare, un músic que ella venerava i que se n'havia ant aviat amb la múscia que omplia encara casa seva i els seus records d'infància. I vet aquí que tornava a trobar aquesta música més cristal·lina encara, fins i tot més divina. Perquè segurament en aquella música hi havia la mà d'Al·là i també la mà del Déu dels jueus, que havia posat en Simó Klein en el seu camí.

 Altres n'han dit...

 Enllaços: 

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli