Càlcul d'estructures - Joan Margarit




"(...) La vida és feta d'una sola por i moltes covardies."





Margarit, Joan. Càlcul d'estructures. 
Barcelona: Proa, 2005

Col·lecció Els llibres de l'Óssa Menor, 269




 Com comença...
És aquell nen callat que juga sol.
S'està darrera d'aquests ulls de vell,
resisteix l'envestida del migdia
escoltant els confusos versicles de les ones
i els crits dels cossos nus i rovellats
entrant en l'aigua freda i transparaent
de laplatja de còdols. Té vergonya,
va d'un a l'altre amagatall dels contes.
(...)
Autoretrat amb mar.


 Moments...
(Pàg. 13)
(...)
Aquest estiu d'alcohol amb gel als ulls
sento la meva vida negra i groga
com la polpa d'un fruit que es va podrint
al voltant del pinyol de la memòria.
Autoretrat amb mar

(Pàg. 120) 
(...)
L'amor d'un vell és dur com la figureta
polsegosa i feréstega, el seu cor
és amagat i fosc, com el de la rosella
entre les pètals vermells, grans però dèbils.
La freda passió és més cega encara.
El sexe resisteix en un tuguri
amb una llum molt feble, al fons del cap.
Fora, la mort espera per entrar.
Dèbil claredat.

(Pàg. 19) 
(...)
La vida és feta de metalls innobles
que ha han perdut la seva lluïssor.
Però cap no envelleix
de forma més indigna que els trofeus.
De la soledat. 

(Pàg. 27) 
Ens va separar el sexe, que és l'ossada
dura i oculta de l'amor.
Vam baixar junts al metro:
en entrar als corredors, com un amant,
l'aire calent li feia una carícia.
Cadascú se'n va anar a la seva andana.
Vaig ser el primer a marxar:
la vaig deixar per sempre,
com si s'hagués llançat al pas del tren.
Tango 

(Pàg. 30)
(...)
Els vells no busquem pas la veritat.
Tota certesa no és res més
que una ferida inútil.
Passant per davant del Terramar.

(Pàg. 34)
(...)
Costa entendre la vida, no la mort.
En la mort no s'amaga cap enigma.
Paisatge de la Conca
Solivella, Blancafort.

(Pàg. 37)
(...)
Llegint, fugia d'aquell món
que es presentava massa perillós,
com les noies després, com la mort ara.
Amb aquest llibre, algú
va llançar al procel·lós mar del demà
una altra ampolla amb un missatge a dins
que diu: no fugis, sempre et tocarà
algun naufragi, perquè tu pertanys
-igual que el Duncan i el capità Grant-
al boirós oceà del món real.
El fills del capità Grant.

(Pàg. 55)
Té la mirada fixa en algun punt
finestra enllà. Què estàs pensant?, li dius.
No esperes cap resposta: ho preguntes només
per saber com ressonen les paraules
en l'àmbit de la teva soledat.
Preguntar és perillós. Els records ara són
pots de gas verinós abandonats
en vells camps de batalla plens de flors.
Preguntar

(Pàg. 59)
(...)
Hem oblidat el que era brut i dur,
tot allò que va ser real un dia.
Ara són un reflex als nostres ulls,
que busquen un indici de qui som,
de la pròpia bondat i de l'ahir.
Els que ens mirin també voldran trobar
el millor d'ells mateixos als retrats.
Dues fotografies

(Pàg. 69)
(...)
Una fotografia del pare sonrient
mirant cap a la càmera amb franquesa.
Jo he cessat d'escoltar-lo, ell va cessar
de parlar i d'escoltar. M'ha deixat un somriure,
just el mateix de la fotografia.
En tinc prou amb això per no ser un orfe.
Refugis.

(Pàg. 71)
(...)
L'engany va soscavant, és un minaire
brut de carbó, amb un llum encès al front:
així pot travessar tota una vida.
Infidelitats

(Pàg. 72)
Amb el llum apagat miro la nit.
L'ombra massissa del xiprer no es pot
gairebé distingir. Hi ha dubte, fred,
Venus llueix a un angle
i tot es va gelant, com dintre meu.
Quan un es va fent vell sovint es queda
aturat i mirant cap a la nit,
com qui estudia, abans de viatjar-hi,
plànols d'una ciutat desconeguda.
Finestra

(Pàg. 86)

En els anys de la meva adolescència
vaig col·leccionar aquells cromos grisos
amb les fotografies dels soldats
americans, que eren els meus herois.
Ara, davant la llista dels morts gravada en pedra,
torno a veure el meu avi, vell i pobre,
comprant-me els petits sobres: potser alguns
d'aquells soldats de les fotografies
són en aquesta llista. Fer-se vell és posar
el seu final brutal a cada història.
Tres poemes americans
2. Monument als morts en la guerra de Corea.

(Pàg. 88)
Quan era un nen, em deien que les flors
no moren mai, que quan es panseixen,
de nit, mentre els infants estan dormint,
es revifen i ballen, somrients,
en habitacions sense ningú
que s'il·luminen amb les seves festes.
No oblidaré la teva última cara
dessota el gel primíssim de l'oblit.
No em queda més consol que aquest silenci
de les històries de la infantesa.
Pensar que el teu somriure és a prop meu.
Que està plena de flors l'obscuritat.
Que no et veuré ne la llum, sinó només
en les parpelles negres d'algun somni.
Després de somiar amb tu

(Pàg. 89)
(...)
La vida és feta d'una sola por
i moltes covardies (...)
Encontre a Mèxic

(Pàg. 91)
(...) la lluna, com un llum
de petroli en el límit d'esclatar,
envernissa la gespa del jardí
amb una resplendor de cocaïna.
Tornant a casa.

(Pàg. 103)
Sobre la concisió, diria que un poema és com l'estructura d'un edifici molt particular, a la qual no pot faltar ni sobrar ni un pilar, ni una biga: si li trèiem una sola peça, s'enderrocaria. Si en un poema es treu una sola paraula, o es canvia per una altra i no passa res, és que no era un poema. O encara no era un poema. Només arriba a ser-ho quan  no se'n pot treure o canviar cap peça de l'estructura.
Epíleg

(Pàg. 103)
(...) la poesia serveix per introduir en la soledat de les persones algun canvi que proporcioni un major ordre interior enfront del desordre de la vida.
Epíleg


 Altres n'han dit...
Ex-librisVilaWeb,  Llunàtic.

 Enllaços:
Joan Margarit, poesia nascuda del silenci.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli