diumenge, 4 de maig de 2014

Tu i jo - Niccolò Ammaniti



"Gràcies per haver-me ajudat. Estic feliç d'haver descobert un germà amagat en un soterrani. Recorda't de complir la promesa."



Ammaniti, Niccolò. Tu i jo.  
Barcelona: Angle Editorial, 2012

Io e te. Traducció de Joan Cases
Col·lecció Narratives, 58  i


è Què en diu la contraportada...
Lorenzo Cuni, de catorze anys, explica als seus pares que uns companys d'institut l'han convidat a esquiar a Cortina d'Ampezzo durant la setmana blanca escolar. La realitat, però, és que vol amagar-se a Roma, al soterrani del mateix edifici on viuen, per passar aquella setmana jugant a videojocs, llegint còmics, menjant llaunes i dormint mandrosament, lliure d'obligacions. Lorenzo vol complir així el seu somni adolescent de llibertat, autoafirmació i solitud. Però l'aparició de la seva germanastra Olivia, de vint-i-tres anys, a qui feia anys que no veia, trencarà totes les seves expectatives i l'enfrontarà a responsabilitats inesperades.
Niccolò Ammaniti, una autèntica estrella literària a Itàlia, és possiblement el millor autor de la seva generació. Amb Tu i jo ha sabut captar l'ànima fràgil dels adolescents, sacsejats per les pròpies inseguretats, l'angoixa de fer-se grans i la pèrdua irremissible de la innocència

è Com comença...
- Cafè?
Una cambrera m'escruta per sobre de la muntura de les ulleres. Té a la mà un termos platejat.
Li allargo la tassa.
- Gràcies.
Me l'omple fins al capdamunt.
- Ha vingut per la fira?
Faig que no amb el cap.
- Quina fira?
- La fira dels cavalls.
Em mira. S'espera que li digui per quina raó em trobo a Cividale del Friuli. Al final treu un bloc.
- Quina habitació té?
Li ensenyo la clau.
- La cent dinou.
S'apunta el número.
- Si vol un altre cafè se'l pot agafar vostè mateix del bufet.
- Gràcies.
- De res.
Quan s'allunya em trec de la cartera un paperet plegat en quatre. El desplego damunt la taula.
El va escriure la meva germana Olivia fa deu anys, el vint-i-quatre de febrer del dos mil.
Jo tenia catorze anys i ella vint-i-tres.

è Moments...
(Pàg. 31)
Vaig començar a parlar als tres anys i xerrar no ha estat mai el meu fort. Si un estrany m'adreçava la paraula contestava sí, no, no ho sé. I si insistia responia allò que l'altre volia sentir dir.
Les coses, un cop pensades, quina necessitat hi ha de dir-les?

(Pàg. 36)
Per què havia d'anar a l'escola? Per què funcionava així el món? Neixes, vas a l'escola, treballes i mors. Qui ho havia decidit, que aquesta era la manera justa? No es podia viure d'una altra forma? Com els homes primitius? Com la meva iaia Laura, que de petita va fer l'escola a casa seva i els professors hi anaven. Per què no ho podia fer jo també així? Per què no em deixaven en pau? Per què havia de ser igual que els altres?

(Pàg. 39)  
(...) M'explicava que els amics no triguen ni un minut a oblidar-se de tu, que les noies són dolentes i et fan burla, que el món fora de casa és només competició, abús i violència.

(Pàg. 71)
He pensat que si hagués d'escriure un llibre que expliqués la meva vida, el capítol que parlés de tu l'intitularia "Diari d'un odi". De totes maneres he d'aprendre a no odiar-te. He d'aprendre a no odiar-te quan m'arriben els teus diners i quan em telefones per demanar-me com va. T'he odiat massa, sense estalviar-me res. Estic cansada de fer-ho.
Per tant et torno a donar les gràcies, però d'ara endavant, encara que et vingui l'instint d'ajudar-me, reprimeix-lo. Tu ets el mestre de la repressió i del silenci.
La teva filla,
Olivia.

(Pàg. 86)
Què hi tenia al mig dels braços?
Tot de taques morades constel·lades de puntets vermells.
Ella va aixecar el cap.
- Adormit, eh?
Aquell lloc de Sicília on volia enviar-la el papa...
- Què dius?
Els diners...
- Has dormit?
Els pares, que deixaven de parlar de l'Olivia així que em veien...
- Sí...
La malaltia que no s'encomana...
- He de menjar alguna cosa...
Era com aquells dels jardins de Villa Borghese. Aquells dels bancs. Que et demanen si tens monedes. Aquells de les cerveses. Jo me n'allunyava, d'aquells. Sempre m'havien fet por.

(Pàg. 99) 
Que vella que era. Un grapat d'ossos recoberts d'una pell aspra i escamosa. Una cama li sortia del llençol. Era negra i blava i seca com un bastó, el peu tot retorçat o el dit gros plegat endintre com si tingués una ànima de filferro. Feia olor de talc i d'alcohol. Els cabells, que quan estava bé els duia sempre recollits dins la ret, estaven deslligats i queien sobre el coixí llargs i blancs com els de les bruixes.
Podia ser morta. Però a la cara no tenia la pau dels cadàvers, sinó una expressió sofrent i rígida, com si la seva carn fos travessada per un corrent de dolor.

(Pàg. 100)
Per què era tan lletja, aquella habitació? Quan algú es mor hauria d'estar en un habitació bellíssima. Jo em moriria al meu quart.

(Pàg. 125) 
Estimat Lorenzo,
M'he recordat que una altra cosa que odio són els adéus i per això m'estimo més tocar el dos abans que et despertis.
Gràcies per haver-me ajudat. Estic feliç d'haver descobert un germà amagat en un soterrani.
Recorda't de complir la promesa.
Teva,
Oli.

è Altres n'han dit...

è Enllaços:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada