Jardí vora el mar - Mercè Rodoreda

 "(...) la creu se m'havia anat fonent mentre perdia la innocència."

Rodoreda, Mercè. Jardí vora el mar. 
Barcelona: Club Editor, 1989


Col·lecció Club dels Novel·listes, 53


è Què en diu la contraportada... 
"Miri els til·lers... ¿Veu les fulles com els tremolen i ens escolten? Vostè riu... Si un dia es passeja de nit per sota dels arbres, ja veurà que n'hi dirà de coses aquest jardí..." A través dels ulls del vell jardiner veurem desfilar els personatges al llarg de sis estius, i entrellaçar-se les seves vides en una fascinant sarabanda, mentre vora el mar, sempre present, el jardí esclata en una florida darrera l'altra...

è Com comença...
A mi sempre m'ha agradat molt saber les coses que els passen a la gent, i no perquè sigui un batxiller... És perquè estimo les persones, i els amos d'aquesta casa me'ls estimava. Però de tot això fa tant de temps que de moltes coses ja no me'n recordo, perquè sóc massa vell i de vegades m'embolico sense voler...

è Moments...
(Pàg. 10)
I tanta alegria, i tanta joventut, i tants diners... i tant de tot... dues desgràcies. Una vegada vaig veure un ocell que es va deixar morir. Es veu que era un ocell desesperat, com l'Eugeni.

(Pàg. 25)
(...) Quan vaig ser una mica més gran, un matí que m'havia quedat sol a casa perquè estava constipat, em vaig acostar al mirall, vaig obrir la boca tirant el cap endarrera i no vaig veure res. És veritat que ja feia temps que ningú no em parlava de la creu. Vaig pensar que els grans potser tenien els ulls diferents dels petits. I, més endavant, vaig pensar una altra cosa: que la creu se m'havia anat fonent mentre perdia la innocència.

(Pàg. 26) 
"(...) què és un retrat sense l'enamorament de la mirada i de la veu i de la manera de parlar?".

(Pàg. 27) 
¡N'hi ha hagut de dones que m'han rondat! A trompons. D'aquí dintre i de fora, del poble. No hi ha res a fer. Totes eren dones. Ella no era una dona. No es pot explicar. Era una tendresa.

(Pàg. 31) 
No havia vist mai ningú com el senyoret Sebastià. Devia tenir uns trenta-cinc anys, molt ben portats. De vegades, quan reia, es partia i semblava que només en tingués vint.

(Pàg. 50)  
Un matí, molt d'hora, quan els paletes encara no havien començat, m'estava al mirador netejant les margarides abans que comencés el desfici de les abelles amb el foc del sol.

(Pàg 55)
Vaig fer piles amb la fulles podrides i les vaig dur darrera de la casa amb el carretó. I, ara un dia, ara un altre, les anava enfonsant a la terra que es tornava negra com la nit. El cel es començava a estrellar de debò i, als vespres, se sentia alguna cosa que burxava per les arrels. La primavera ho anava endreçant tot: la rosa al roser i l'ocell a la branca.

(Pàg. 96)
A la una van engegar els focs. Comparats amb els que havien fet els senyorets i que a mi m'havien semblat tan rics... Com si tot vingués d'un món que no fos la terra i piula va i piula ve i ruixada de branques amunt i estrelles de coloraina i tronada i pluja d'or...¡Ziu! ¡Ziu! ¡Ziu!, tot petava. La nit negra que negra i els coets fent-la lluent i flors esmicolades i mines de diamants voltant pels aires. El Potosí. I l'herba s'ho bevia tot. Ho recollia tot.

(Pàg. 106)
I una tarda que plovia es va plantar davant de la finestra:
- Aquest jardí...
- És un jardí com el que m'hauria agradat tenir quan era petit. Sense saber que n'hi pogués haver un d'igual.
A vegades passava la mà per la soca d'un til·ler.
- Què feien tantes orenetes per aquí, el mes de setembre?
I ens passejàvem.

(Pàg. 106)
- He fet de tot... Vostè no s'ho pensa perquè em veu així. Però he fet de tot. Un sac, encara que pesi cinquanta quilos, pesa poc quan és el primer i estàs mort de gana. Però quan és el que fa cent... I anar per carrers pudents amb gossos al darrera i amb les criatures que es riuen de tu... Hi ha hagut moments que per una mica de jardí m'hauria venut l'ànima i les cames. ¿Oi que no ho diria ningú? - I després, mirant-me, va afegir-: Només es viu fins als dotze anys (...).

(Pàg. 125)
Tot i que d'això fa bastant de temps, quan em costa de dormir, recordo com si fos ara el vol d'un ocell entre branques i la veu de l'Eugeni, molt baixa: "Els fem por..."

(Pàg. 171)
-(...) Senyor Bellom, no sé com donar-li les gràcies...
Va alçar una mà i amb el gest em va aturar les paraules.
- Miri el mar quina esquena més llisa...
- Li he de donar les gràcies i no em deixa. Ara que, ¿sap?, si em treuen d'aquí serà l'enterrament. Potser el que comprarà la casa se'm quedarà... com el senyoret Francesc. Jo li diré que la feina la faig com un de jove... amb més coneixement. Vostè sap tot el que ha passat i sap que la Cecília se'm va morir. I és la vida. Però mentre jo sigui aquí no serà ben bé morta... Cregui que és la veritat; no serà morta del tot... Hi sóc d'ençà que vaig fer el soldat, en aquesta casa; ja li ho vaig explicar. Dia darrera dia... Miri com està el jardí. Per sentir-ne la força i l'olor, aquesta és la millor hora. Miri els til·lers... ¿Veu les fulles com els tremolen i ens escolten? Vostè riu... Si un dia es passeja de nit per sota dels arbres, ja veurà que n'hi dirà de coses aquest jardí...
Ens vam separar allà, al peu del mirador, i va ser, com si diguéssim, l'acabament de la història.

è Altres n'han dit...

Lectures de l'Espolsada, Llegir llibres, Ariadna al laberint grotesc, Fragments manuscrits, Els meus llibres, Miquel Colomer, Xiuxiueig, Llibres per llegir,

è Enllaços:

Mercè Rodoreda, novel·la psicològica, pistes..., ...claus..., ...i punts de vista.