diumenge, 13 d’octubre de 2013

L'arbre - Slawomir Mrozek




"(...) tota fe que busca el suport de la raó no és una fe de debò."





Mrozek, Slawomir. L'arbre. 
Barcelona: Quaderns Crema, 1998


Traducció de Bozena Zaboklicka i Francesc Miravitlles  i



è Com comença...
Després de moltes batalles perilloses tornava el solda a casa. Les guerres l'havien portat a països estranys, de manera que havia de demanar pel camí, perquè ja no sabia per on anava. Feia temps que caminava per una selva fosca sense trobar ningú, així, doncs, es va alegrar quan a la fi va veure una figura asseguda al costat del sender.

è Moments...
(Pàg. 14)
Em vaig girar i vaig veure una dona que ja no era jove i d'aspecte descurat. Els cabells deslluïts, ondulats amb una permanent barata, no per coqueteria, sinó per obligació. Una obligació del mateix ordre que rentar plats o parir fills.
EL JARDÍ

(Pàg. 42) 
Fa temps que no miro al meu voltant, perquè sé per endavant el que veuré. O em sembla saber-ho.
EL DEMIÜRG 

(Pàg. 48) 
- Si, quan t'allunyes d'algun punt, al mateix temps t'hi acostes, ¿quina és la conclusió?
- No ho sé -va reconèixer Majer.
- Que no val la pena sortir de casa. I a casa t'avorreixes.
- Aleshores, ¿quina sortida hi ha?
- No hi ha sortida.
EL DILEMA DE MAJER

(Pàg. 85) 
Déu va treballar sis dies i va descansar el setè. L'home no és Déu, es cansa abans, per la qual cosa va considerar que el dissabte també li corresponia com a dia de descans. Aquesta decisió no va trobar una objecció expressa per part de la Instància Suprema.
"Si ha sortit bé amb el dissabte, pot ser que també passi el divendres", vaig pensar, i vaig adreçar a Déu una sol·licitud amb el contingut següent:
"A causa del cansament que sento després dels dilluns, els dimarts, els dimecres, els dijous i el divendres, us prego que us digneu atorgar-me també el divendres com a dia lliure de treball. Homo Sapiens."
No hi va haver resposta, per la qual cosa vaig considerar que també el divendres m'havia estat atorgat.
Amb tot, entre el dimecres i la resta de la setmana quedava l'horrible dijous. Res no cansa més que el treball l'últim dia de la setmana laboral. De manera que vaig escriure, aquesta vegada amb més atreviment:
"L'home és una canya pensant (Blaise Pasca, 1623-1662). Jo penso que tampoc he de treballar els dijous."
Ara la meva setmana laboral acabava el dimecres a la tarda. Sí, però aquest dimecres... El silenci de Déu em va donar valor.
"Exigeixo la supressió del dimecres com a dia laboral. Prometeu."
Quant al dimarts, ja em vaig rebel·lar obertament:
"Dir-se home omple d'orgull (Màxim Gorki, 1868-1936). El dimarts atempta contra la meva dignitat. Estic en desacord total i acabo el dilluns."
No hi va haver resposta, de manera que amb el dilluns va ser molt fàcil. N'hi va haver prou amb un telegrama:
"El dilluns també queda exclòs."
Ara tenia set dies de la setmana lliures i em sentia orgullós de la meva rebel·lia (L'homme révolté, Albert Camus, 1913-1960). Però al cap d'un temps em vaig adonar que la setmana només tenia set dies i, per tant, jo no podia tenir més de set dies lliures a la setmana. Una tal limitació de la meva llibertat em va semblar inadmissible. De manera que vaig telegrafiar a Déu:
"Creeu immediatament un vuitè dia."
No va contestar, cosa que em va afermar definitivament en la meva convicció que  Nietzsche tenia raó (Friedrich Nietsche, 1844-1900)  que Déu no existia. Però en aquest cas, ¿qui era el culpable que la setmana només tingués set dies i que jo no pogués tenir més de set dies lliures a la setmana?
Vaig agafar un pal i em vaig posar a l'aguait a l'escala. Quan passi un veí, l'atonyino.
Al capdavall, algú ha de ser el responsable de la injusticia que se m'ha fet.
EL VUITÈ DIA

(Pàg. 93) 
- ¿Te'n recordes, que fa anys et vaig robar?
- Suposem que me'n recordo. ¿I què?
- Bé, doncs ara tinc remordiments de consciència.
- ¿És a dir, que em vols tornar els diners?
- No, però pateixo turments morals. Em vaig portar com un autèntic porc, sóc mesquí. ¿Què me'n dius?
- I si em tornessis...
- No parlem de detalls. El més important és la sensibilitat moral.
L'ADVERTÈNCIA

(Pàg. 141)  
- (...) Ja sé que faré. La pròxima vegada que m'estigui morint i el diable es rigui de mi, jo també em riuré d'ell.
- ¿I de quina ajuda et serà això?
- Està clar. El diable pensarà que és a ell a qui li surt o li penja alguna cosa, o que té alguna cosa descordada o una taca al cul, o qualsevol cosa... Quedarà tan confós que deixarà de riure's de mi, el molt fill de puta.
- ¿I no t'estimes més confessar-te?
Però va tancar els ulls i va deixar de parlar-me. Vaig espera encara una estona, però en veure  que ja no em necessitava, me'n vaig anar.
Després hi va haver una altra batalla i el caporal va caure mort. Vam agafar presoners de guerra i aquests ens van explicar una història extraordinària. És la següent:
Enmig de la batalla van veure com un dels nostres es llançava a l'atac, ell tot sol contra tota la bateria. Una bala de canó li va arrencar el cap i aquest cap, mentre volava sobre els camps, deixava anar una rialla terrible, una rialla sarcàstica. Es van espantar tant que van fugir cames ajudeu-me i van perdre la batalla.
El caporal el van condecorar a títol pòstum pel seu heroisme, encara que els seus companys sostenien que es reia d'un acudit que li havien explicat el dia abans a la caserna. El caporal no el va entendre fins a l'endemà i per això el seu cap reia.
Només jo coneixia la veritat. Però, lligat pel jurament, no podia revelar-la.
MEMÒRIES D'UN CAPELLÀ

(Pàg. 156)
- (...) jo ja no puc continuar més així!
- ¿I la fe?
- ¿La fe? - va repetir Beyer i va obrir la boca.
- Sí, la fe. Senyors!. -va dir l'estranger i es va aixecar-. Ha arribat el moment que els reveli per què no els he deixat ni una ombra d'esperança, és a dir, ni una ombra de dubte que no tenien cap possibilitat. He volgut purificar i posar a prova la seva fe. Haurien d'haver cregut en la possibilitat de guanyar a pesar de l'evidència que no podien guanyar. Només una fe així és verdadera, mentre que tota fe que busca el suport de la raó no és una fe de debò (...).
EL TRAMPÓS

(Pàg. 164)
Els detalls sempre porten als conflictes, mentre que el caràcter universal i d'ordre superior no està subjecte a discussió.
UNA CARTA EN UNA AMPOLLA.

è Altres n'han dit...
Fantastic Plastic Mag, Sólo libros y series, Miedo a la literatura

è Enllaços:
Slawomir Mrozek, escriptor marxista,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada