dimarts, 22 d’octubre de 2013

Objecte quasi - José Saramago





"(...) hi ha coses que s'endevinen sense dificultat, principalment si hom arriba a molt vell."


Saramago, José. Objecte quasi
Barcelona: Proa, 2000


Objecto Quase. Traducció de Gabriel de la S.T. Sampol
Col·lecció A tot vent, 389  i


è Què en diu la contraportada... 
El vell dictador va caure d'una cadira rosegada per un corc tan callat com laboriós. Els àrabs deixaren de vendre petroli, les gasolineres tancaren i un conductor fou segrestat pel seu cotxe. El mort és el millor amic del viu. Les coses no són mai allò que semblen. Si veus un centaure, creu els teus ulls. Si una granota es burla de tu, travessa el riu. Tot són objectes. Quasi.

è Com comença...
La cadira va començar a inclinar-se, a caure, a tombar, però no, en el rigor del terme, a desenllaçar-se. En sentit estricte, desenllaçar-se significa cessar d'estar enllaçat. Ara, d'una cadira hom no dirà que té llaços, i si en tenia, per exemple uns suports laterals per als braços, hom diria que cauen els braços de la cadira i no que es desenllacen.

è Moments...
(Pàg. 20)
Caient així la cadira, sens dubte cau, però el temps de caure és tot el que vulguem, i mentre miram aquesta caiguda que res no aturarà i que ningú de nosaltres no aturaria, ara ja sabuda irremeiable, podem tornar-la enrere com el Guadiana, no de por, sinó de goig, que es manera celestial de gaudir, també sens dubte merescuda.
CADIRA

(Pàg. 23)
Nosaltres, el homes, som fràgils, però, en realitat, hem d'ajudar a la nostra pròpia mort. És potser una qüestió d'honor nostre: no restar així inermes, lliurats, donar de nosaltres qualsevol cosa, o aleshores de què serviria ser al món? La fulla de la guillotina talla, però qui hi posa el coll? El condemnat. Les bales dels fusells perforen, però qui hi posa el pit? L'afusellat. La mort té aquesta peculiar bellesa de ser tan clara com una demostració matemàtica, tan simple com unir amb una línia dos punts, sempre que no excedeixi la llargada del regle.
CADIRA

(Pàg. 30) 
(...) i després tornarà a caure, cap avall, cap a baix de tot, inexorablement estirat per aquest follet que hi ha al centre d ela terra amb bilions de cordills a la mà, per amunt i per avall, fent a baix allò mateix que aquí dalt fan els homes amb els titelles.
CADIRA

(Pàg. 57) 
Primerament - perquè cal que tot tingui un principi, fins i tot essent aquest principi aquell punt de final que no pot separar-se'n, i dir "no pot" no és dir "no vol" o "no ha de", és l'extrem no poder, perquè si tal separació es pogués fer, és sabut que tot l'univers s'esfondraria, puix que l'univers és una construcció fràgil que no resistiria solucions de continuïtat -, primerament van ser oberts els quatre camins.
REFLUX

(Pàg. 73) 
(...) hi ha coses que s'endevinen sense dificultat, principalment si hom arriba a molt vell.
REFLUX

(Pàg. 106)  
Va tancar la porta de la cambra i es va dirigir a la sala. Semblava serè, assossegat, però per dins el pànic girava, de moment encara a poc a poc, com un pesat disc armat de pues extensibles que no tardarien a ferir-lo.
COSES

(Pàg. 111)
Passava gent ràpidament, però la rapidesa no volia dir que tinguessin o sabessin on anar. Caminar de pressa era només, en tots els sentits, una fuita.
COSES

(Pàg. 130)
Milers d'anys devien ser milers d'aventures. Milers d'aventures, però, són massa per valer una sola vertadera i inoblidable aventura.
CENTAURE

(Pàg. 131) 
No és un rostre vell, el de l'home. Jove, tampoc, perquè no ho podria ser, perquè els anys es compten per milers. Però pot comparar-se amb el d'una estàtua antiga: el temps l'ha gastat, no tant que hagi apagat les faccions, prou només per mostrar-les amenaçades.
CENTAURE

(Pàg. 139)
Algú hi nedava. Va empènyer més les branques. I va veure una dona. Sortia de l'aigua, completament despullada, lluïa sota la llum lunar, blanca. Moltes altres vegades el centaure havia vist dones, però mai així, en aquest riu, amb aquesta lluna. Altres vegades havia vist pits oscil·lant, el tremolor de les cuixes en caminar, el punt d'obscuritat al centre del cos. Altres vegades havia vist cabells caient sobre l'esquena, i mans que els llençaven cap enrere, gest tant antic. Però la part que li corresponia del món en què les dones vivien era només la que satisfaria el cavall, potser el centaure, no l'home.
CENTAURE

(Pàg. 147)
Més amunt, més enllà, el sol calcinava els terrossos dels guarets i els olivars cendrosos. Metàl·lica, duríssima, una cigala rosegava el silenci. Lluny, l'atmosfera tremolava.
REVENJA

è Altres n'han dit...

è Enllaços:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada