dissabte, 31 d’agost de 2013

La Petita Joia - Patrick Modiano






"(...) Què busques exactament en la vida?"



Modiano, Patrick. La Petita Joia. 
Barcelona: Columna, 2003


La Petite Bijou
Traducció de Pau Joan Hernàndez



è Què en diu la contraportada... 
París, anys seixanta. La Petita Joia ha crescut sense saber res de la mare i fa temps que ningú l'anomena amb aquest sobrenom. Deu haver mort, la mare, al Marroc com van dir-li o és la dona amb abric groc a qui està mirant fixament en un vagó de metro aquest vespre?
Tot havia començat un temps abans, en obrir la capsa de galetes que havia heretat de la Suzanne, de la Sonia, o com de debò es digués la seva mare. La Thérèse, que ara té dinou anys, va quedar atrapada en un vell engranatge de records d'infantesa incomplets, imprecisos. Òrfena de mare i, el que és pitjor, d'identitat, provarà d'apaivagar el pànic i les filagarses de malsons que glacen el seu present, encetant una indagació sobre aquesta misteriosa dona de l'abric groc.
La Petita Joia, de Patrick Modiano, s'integra plenament en la seva lluita contra l'oblit. Com algú ha dit, no canvia els arguments, canvia les vicissituds dels seus personatges.

è Com comença...
Feia dotze anys que ningú no m'anomenava ja "Petita Joia" i em trobava a l'estació de metro de Châtelet a l'hora punta. Estava barrejada amb la multitud que seguia l'interminable passadís, damunt la cinta transportadora. Hi havia una dona amb un abric groc. El color de l'abric m'havia cridat l'atenció i la veia d'esquena, a la cinta transportadora. Després, caminava seguint el passadís amb la indicació "Direcció Château-de-Vincennes". Ara, estàvem immòbils, premuts els uns contra els altres enmig de l'escala, esperant que s'anés obrint el portell automàtic. La dona era al me costat. Aleshores, li vaig veure el rostre. La semblança d'aquest rostre amb el de la meva mare era tan sorprenent que vaig pensar que era ella.

è Moments...
(Pàg. 29)
- Què busques exactament en la vida?
Semblava demanar disculpes per aquesta pregunta vaga i solemne. Em mirava fixament amb els seus ulls clars, i em fixava que els tenia d'un blau gairebé gris. Tenia unes mans molt elegants.
- Que què busco en la vida?
Vaig agafar alè. Calia que respongués alguna cosa. Un tipus com aquell, que parlava vint llengües, no hauria acceptat que no respongués res.

(Pàg. 30) 
-Ens cal trobar un punt fix perquè la vida deixi de ser aquest devessall perpetu...
Em somreia com si volgués atenuar el to seriós de les seves paraules.
- Quan trobem el punt fix, aleshores tot anirà millor, no et sembla?
Em va semblar que intentava recordar el meu nom. De nou, vaig tenir ganes de presentar-me tot dient-li: "Em deien la Petita Joia". Li ho explicaria tot des del començament. Però em vaig limitar a dir:
- Em dic Thérèse.

(Pàg. 59)
Hotel Terminus. Em vaig dir que hauria hagut de llogar una habitació en aquell barri. Viure a prop d'una estació és una cosa que canvia completament la vida. Sempre tens la sensació de ser-hi de pas. Res no és mai definitiu. Un dia o altre, puges a un tren. Són barris oberts al futur.

(Pàg. 61) 
Calia que pugés a un tren de seguida i que ENSORRÉS TOTS ELS PONTS. Aquestes paraules m'havien vingut bruscament al pensament i no me'n podia desempallegar. Em donaven una mica de coratge. Sí, havia arribar el moment d'ENSORRAR TOTS ELS PONTS. Però, en comptes de dirigir-me cap a l'estació, vaig continuar seguint l'avinguda Ledru-Rollin. Abans d'ensorrar els ponts, calia anar fins al final, sense saber del cert què volia dir "fins al final".

(Pàg. 71) 
A la nit, quan tornava tota sola i arribava a la cantonada del carrer Coustou, tenia bruscament la impressió d'abandonar el present i endinsar-me en una regió on el temps s'havia aturat. I tenia por de no ser capaç de travessar la frontera en sentit contrari per tornar a trobar-me a la plaça Blanche, on la vida continuava.

(Pàg. 83) 
Certes paraules es graven a la memòria dels infants i, si no les comprenen en el mateix moment, ho fan vint anys després.

(Pàg. 101)
- Hi ha una cosa que no entenc. Per què la teva mare et va deixar per marxar al Marroc?
Que estrany resulta sentir algú que et fa aquelles preguntes que fins ara només tu et feies...

è Altres n'han dit...
Huracanes en papelDoble pirueta, Lecturas comentadas, Libros Lecturas, CritiquesLibres

è Enllaços:
Patrick Modiano, què en diu l'autorl'escriptura supervivent, l'estil de Modiano, les claus del llibre, els escenaris de la història.

1 comentari:

  1. Vaja, que ja sabies que li tocaria el premi nobel? Cinc entrades al blog!!
    Felicitats al blogger.
    Jo.chen

    ResponElimina