Si em necessites, truca’m - Raymond Carver
Carver, Raymond. Si em necessites, truca’m 
Barcelona: Empúries/Anagrama, 2001
Call if you need me
Traducció de Carles Miró i Jordana
>> Què en diu la contraportada...
Quan Raymond Carver va morir l’any 1988, ja havia entrat al parnàs, aquell estadi en el qual l’obra d’un escriptor es dóna per completa i tancada, sense cap altra modificació que les que hi vagin afegint les lectures que se’n faran al llarg dels anys. Semblava aleshores que tot el que realment importava ja havia estat publicat, però ara, anys després de la seva mort, Tess Gallagher, la vídua de Carver, ha recuperat i editat cinc relats inèdits que seran per a la legió d’admiradors de l’escriptor un regal irresistible.
Relats esplèndids, precisos, estremidors, que transcorren en el territori que Carver coneix millor, el nord-est suburbial americà, amb homes que han deixat la beguda i es troben en la línia divisòria entre dues vides; amb parelles que ja no s’estimen i comencen a mirar-se com estranys; o amb un escriptor que ha abandonat la seva dona, ha llogat una habitació i torna a provar d’escriure una vegada més, a partir d’aquella “buidor que és el principi de totes les coses”.
>> Com comença...
Era cap a la meitat d’agost i Myers estava entre dues vides. L’única cosa que aquesta vegada tenia de diferent de les altres era que aquesta vegada estava serè. Acabava de passar vint-i-vuit dies en un centre de desintoxicació. Però durant aquell període a la seva dona se li va ficar al cap d’anar-se’n amb un altre borratxo, un amic de tots dos. L’home feia poc que havia heretat uns quants diners i havia parlat de comprar un bar restaurant a la zona occidental de l’Estat.
En Myers va trucar a la seva dona, però ella li va penjar.
(Estelles)
>> Moments...
(Pàg. 56)
(...) No tenia res a dir-hi. No somio. Fa anys que no somio. O potser somio i no em recordo de res quan em desperto. Si una cosa no sóc és expert en somnis: ni en els meus ni els dels altres.
Somnis
(Pàg. 57)
Es va posar a cantussejar quan rentava un plat. Vaig escoltar i, mentre escoltava, vaig pensar: sóc un home ric. Tinc una dona que somia alguna cosa cada nit, que està ajguda al meu costat fins que s’adorm i després se’n va lluny a algun somni ric cada nit. A vegades somnia cavalls i el temps que fa i persones, i a vegades fins i tot canvia de sexe quan somia. Jo no trobava a faltar els somnis. Tenia els seus somnis per pensar-hi si volia tenir una vida amb somnis.
Somnis
(Pàg. 74)
La Carol no havia pogut ser més agradable amb en Nick mentre estaven junts. Però a vegades, quan en Robert i la Joanne es posaven a recordar el passat, en Nick es trobava mirant a través de l’habitació cap a la Carol, que li aguantava la mirada, somreia i després feia un cop de cap, com si res d’aquella conversa sobre el passat tingués cap importància.
Vàndals
(Pàg. 77)
- (...) Què us sembla això de posar bombes? És només per fer les coses més difícils pels americans. Tothom és una diana ara.
Vàndals
(Pàg. 79)
La Joanne era d’en Nick ara. Hi havia hagut un temps que hauria matat per ella. Encara l’estimava, i ella l’estimava a ell, però ara no sentia aquella obsessió. No, ara no seria capaç de matar per ella, i va passar una mala estona per entendre que se sentia d’aquella manera per primer cop. No pensava que per ella –ni per ningú, de fet- valgués la pena matar a algú altre.
Vàndals
(Pàg. 83)
-(...) Amb totes les vegades que vaig conduir begut –va dir en Nick. Va sacsejar el cap.- Només em van agafar una vegada.- Vas tenir sort –va dir la Joanne.- Algú va tenir sort –va dir en Robert-. Els altres conductors van tenir sort.
Vàndals
(Pàg. 96)
- Envejo la teva dona. Envejo la Nancy. La gent sempre parla de “l’altra dona”, i la dona oficial té els privilegis i el poder de debò, però no havia entès mai ni m’havia preocupat mai per aquestes coses abans. Ara ho veig. L’envejo. Envejo la vida que tindrà amb tu aquest estiu en aquesta casa. M’agradaria ser jo. M’agradaria que fóssim nosaltres. Com m’agradaria que fóssim nosaltres! Em sento fatal –va dir. Li vaig acariciar els cabells.
Si em necessites, truca’m
(Pàg. 99)
- (...) Bé –va dir-, la sort és allò que ens fa servei. ¿No et sembla?(Si em necessites, truca’m)
Si em necessites, truca’m
>> Altres han dit...
De Roquetes vinc..., La Segona Perifèria,
Barcelona: Empúries/Anagrama, 2001
Call if you need me
Traducció de Carles Miró i Jordana
>> Què en diu la contraportada...
Quan Raymond Carver va morir l’any 1988, ja havia entrat al parnàs, aquell estadi en el qual l’obra d’un escriptor es dóna per completa i tancada, sense cap altra modificació que les que hi vagin afegint les lectures que se’n faran al llarg dels anys. Semblava aleshores que tot el que realment importava ja havia estat publicat, però ara, anys després de la seva mort, Tess Gallagher, la vídua de Carver, ha recuperat i editat cinc relats inèdits que seran per a la legió d’admiradors de l’escriptor un regal irresistible.
Relats esplèndids, precisos, estremidors, que transcorren en el territori que Carver coneix millor, el nord-est suburbial americà, amb homes que han deixat la beguda i es troben en la línia divisòria entre dues vides; amb parelles que ja no s’estimen i comencen a mirar-se com estranys; o amb un escriptor que ha abandonat la seva dona, ha llogat una habitació i torna a provar d’escriure una vegada més, a partir d’aquella “buidor que és el principi de totes les coses”.
>> Com comença...
Era cap a la meitat d’agost i Myers estava entre dues vides. L’única cosa que aquesta vegada tenia de diferent de les altres era que aquesta vegada estava serè. Acabava de passar vint-i-vuit dies en un centre de desintoxicació. Però durant aquell període a la seva dona se li va ficar al cap d’anar-se’n amb un altre borratxo, un amic de tots dos. L’home feia poc que havia heretat uns quants diners i havia parlat de comprar un bar restaurant a la zona occidental de l’Estat.
En Myers va trucar a la seva dona, però ella li va penjar.
(Estelles)
>> Moments...
(Pàg. 56)
(...) No tenia res a dir-hi. No somio. Fa anys que no somio. O potser somio i no em recordo de res quan em desperto. Si una cosa no sóc és expert en somnis: ni en els meus ni els dels altres.
Somnis
(Pàg. 57)
Es va posar a cantussejar quan rentava un plat. Vaig escoltar i, mentre escoltava, vaig pensar: sóc un home ric. Tinc una dona que somia alguna cosa cada nit, que està ajguda al meu costat fins que s’adorm i després se’n va lluny a algun somni ric cada nit. A vegades somnia cavalls i el temps que fa i persones, i a vegades fins i tot canvia de sexe quan somia. Jo no trobava a faltar els somnis. Tenia els seus somnis per pensar-hi si volia tenir una vida amb somnis.
Somnis
(Pàg. 74)
La Carol no havia pogut ser més agradable amb en Nick mentre estaven junts. Però a vegades, quan en Robert i la Joanne es posaven a recordar el passat, en Nick es trobava mirant a través de l’habitació cap a la Carol, que li aguantava la mirada, somreia i després feia un cop de cap, com si res d’aquella conversa sobre el passat tingués cap importància.
Vàndals
(Pàg. 77)
- (...) Què us sembla això de posar bombes? És només per fer les coses més difícils pels americans. Tothom és una diana ara.
Vàndals
(Pàg. 79)
La Joanne era d’en Nick ara. Hi havia hagut un temps que hauria matat per ella. Encara l’estimava, i ella l’estimava a ell, però ara no sentia aquella obsessió. No, ara no seria capaç de matar per ella, i va passar una mala estona per entendre que se sentia d’aquella manera per primer cop. No pensava que per ella –ni per ningú, de fet- valgués la pena matar a algú altre.
Vàndals
(Pàg. 83)
-(...) Amb totes les vegades que vaig conduir begut –va dir en Nick. Va sacsejar el cap.- Només em van agafar una vegada.- Vas tenir sort –va dir la Joanne.- Algú va tenir sort –va dir en Robert-. Els altres conductors van tenir sort.
Vàndals
(Pàg. 96)
- Envejo la teva dona. Envejo la Nancy. La gent sempre parla de “l’altra dona”, i la dona oficial té els privilegis i el poder de debò, però no havia entès mai ni m’havia preocupat mai per aquestes coses abans. Ara ho veig. L’envejo. Envejo la vida que tindrà amb tu aquest estiu en aquesta casa. M’agradaria ser jo. M’agradaria que fóssim nosaltres. Com m’agradaria que fóssim nosaltres! Em sento fatal –va dir. Li vaig acariciar els cabells.
Si em necessites, truca’m
(Pàg. 99)
- (...) Bé –va dir-, la sort és allò que ens fa servei. ¿No et sembla?(Si em necessites, truca’m)
Si em necessites, truca’m
>> Altres han dit...
De Roquetes vinc..., La Segona Perifèria,
>> Enllaços:
Raymond Carver, narrativa breu, Mukarami, Carver re-escrit, Jonestown, decadència de la societat nordamericana, alcoholisme..., ...i rehabilitació, Eureka, Realisme brut - Etiqueta oficial, Realisme brut - Etiqueta de merda, Realisme brut - Etiqueta acadèmica
.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada