divendres, 11 de desembre de 2009

El temps de les paraules en veu baixa - Anne-Lise Grobéty


Grobéty, Anne-Lise. El temps de les paraules en veu baixa
Barcelona: Barcanova, 2005






Le Temps des mots à voix basse.
Traducció de Pau Joan Hernàndez
Col·lecció Antaviana Nova, 69



>> Què en diu la contraportada...
L’Oskar i el protagonista d’aquesta història són molt bons companys, i també ho són els seus pares, amants de la poesia, units per una amistat profunda i autèntica, a qui agrada riure i xerrar tranquil·lament al fons del jardí, prop dels ruscos, en una atmosfera distesa i plàcida.
De sobte, però, tot trontolla i la situació es capgira... El món que els envolta queda trasbalsat després de l’accés al poder d’Adolf Hitler, líder del Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors, més conegut com a partit nazi, que imposa unes noves regles al joc polític i social i suscita l’odi envers algunes minories, com ara els jueus, que seran objecte d’una persecució implacable i d’un extermini massiu.
Aquesta nova realitat toca de molt a prop les dues famílies amigues i les circumstàncies obliguen una d’elles a marxar i intentar buscar refugi en algun indret més segur.
Aquest llibre, ple de lirisme i d’una gran sensibilitat, és una formidable lliçó de solidaritat, i demostra que l’amistat, quan és autèntica, pot superar les proves més dures; el fet que surti reforçada després d’haver-se hagut de sotmetre a l’odi i a la violència constitueix, sens dubte, un extraordinari senyal d’esperança.

>> Com comença...
Això va passar en una terra de turons perfectes i de jardins. En una ciutat petita i tranquil·la, on tothom se saludava mirant-se als ulls.
Això va passar fa molts anys; aleshores, jo només era un nen, i totes les coses em semblaven definitivament grans: el jardí del meu pare, la ciutat, l’edifici de l’escola, el camp de futbol...
Jo tenia un amic. Un amic de debò.
L’Oskar.

>> Moments...
(Pàg. 26)
Ara que la Veu havia adquirit tanta importància a les cases, els espais públics i fins i tot a l’escola, podíem veure com s’anava enfilant per totes les parets aquella mena d’aranya negra de potes tortes, damunt el fons vermell de sang de les banderes.

(Pàg. 37)
No s’havia de ser jueu, i punt. I nosaltres no ho érem.
De com i per què es podia ser-ho o no ser-ho, no en tenia ni idea. Aquell era precisament un dels temes que l’Oskar i jo havíem decidit d’ignorar. En qualsevol cas, els nostres pares eren, tant l’un com l’altre, “tan ateus com els rucs”, com deien ells; però en aquella època jo només tenia una vaga consciència del significat d’aquestes paraules. El meu pare justificava generalment la seva absència de fe explicant que les esglésies havien fet vessar massa sang; que, al seu entendre, s’havien comès massa crims en nom de Déu. La meva formació religiosa es reduïa si fa no fa a això.

(Pàg 48)
- (...) Hi ha una cosa que és per a mi més difícil des de fa un cert temps: acceptar que en tota llavor humana el millor i el pitjor viuen plegats com una vella parella desunida, i continuar creient que l’amor no abandona per això la partida, ni tan sols quan l’odi ho domina tot, com passa ara al nostre voltant..

(Pàg. 52)
- (...) El que vull dir –xiuxiuejava l’Anton-, és que el que ens ha portat a aquest cul-de-sac d’avui han estat les nostres petites covardies de cada dia, les de tots nosaltres, des de da massa temps... Tot el que podíem sentir als carrers, als cafès, la còlera i l’hostilitat que augmentaven, tot el que hem deixat que anés fent sense actuar. Hem vist com l’odi i la violència parien els seus fills davant les nostres portes, sense dir res...

(Pàg. 54)
Tenia por –una por que mai no havia experimentat abans- mentre ells es preguntaven en quin moment havia començat realment tot plegat i com s’explicava que no haguessin vist venir el desastre que s’anunciava... ¿De debò tot va començar pel furor encès dins la pupil.la d’un sol home? ¿I com s’explica que aquest furor acabés inflamant tot un poble? ¿En quin moment les paraules van començar a beure massa als carrers, a vacil·lar per les voreres, a equivocar-se de còlera...?

(Pàg. 57)
¿Que potser estarem sempre condemnats a comprendre les coses massa tard, quan ja no hi ha res més a fer que resignar-se al pitjor?

(Pàg. 67)
(...) Gràcies i coratge. Avui, en necessites tu tant com jo per no maleir els homes. Però no oblidis que dins la paraula desesperança es pot llegir tota sencera la paraula esperança!.

>> Altres han dit...

Insubria Critica, Chez Clarabel, Le scribe, Paperblog


>> Enllaços:
Anne-Lise Grobéty, els crítics, La veu, aranya negra de potes tortes, la ideologia, antisemitisme, Heine, llegir fa crèixer
.

1 comentari: