dissabte, 26 de desembre de 2009

La institució Smithsoniana - Gore Vidal


Vidal, Gore. La institució Smithsoniana
Barcelona: Proa, 1999








The Smithsonian Institution
Traducció de Cristina Mallol
Col·lecció: A tot vent, 372


>> Què en diu la contraportada...
L'any 1939, quan "núvols de tempesta" amenacen Europa, un adolescent superdotat en matemàtiques d'una acadèmia de Washington és citat a la misteriosa Institució Smithsoniana. Allí descobrirà que les figures de cera de l'exposició cobren vida al tancar les portes, que en el soterrani els científics acceleren les investigacions de la bomba atòmica, i que, per alguna raó, pot viatjar per la quarta dimensió gràcies a la fissió nuclear... El jove protagonista s'endinsarà en la història i mirarà d'atorgar sentit a un present amenaçador i incert.
Gore Vidal (West Point 1925) a disset anys ingressà a l'exercit, on acabà exercint de capità de tripulació d'un vaixell de l'armada. Fou en les guàrdies al pont on començà a escriure el seu primer llibre: Willwaw (1946), que originà un autèntic escàndol. Es donà de baixa de l'exercit i es dedicà a la política. Fou col·laborador directe de John F. Kennedy. Les seves obres - novel·les, guions per al cinema i televisió, assaig i periodisme polític- n'han fet una personalitat influent i un autor d'èxit. Destaquem Washington D.C. (1967, Proa 1985) Myra Brckinridge (1968) i Palimpsest (1995). Actualment viu a Itàlia.

>> Com comença:
Núvols de empesta amenaçaven Europa quan T va sortir de l’internat de St. Albans i va cridar un taxi. En aquella zona de l’avinguda Wisconsin n’hi havia molts.
- Porti’m a la Institució Smithsoniana.
T va gaudir de la cara de confusió del taxista; aquella matinada de Divendres Sant del 1939, la Smithsoniana devia estar tancada.

>> Moments:
(Pàg. 36)
- (...) No importa quant de temps estiguis aquí amb nosaltres, i em sap greu però podrien ser anys, quan ens deixis serà exactament el mateix dia que has entrat. El temps allà fora s’ha parat per a tu. I aquí el temps està al nostre servei...per sempre!

(Pàg. 45)
-(...) Ser un geni no és cap excusa que justifiqui eludir les tasques quotidianes necessàries per superar la nostra mediocritat divinament atorgada.

(Pàg. 64)
Bentsen va colpejar la pipa per treure-hi la cendra.
- T’estranya? Serà difícil que el Departament de Defensa accepti la teva bomba de neutrons, perquè el que volen és matar l’enemic.
- I els civils també?
- Per què no? És el mateix que els japonesos fan a la Xina. –Bentsen va apartar la pipa-. Això és el va fer Sherman a Amèrica del Sud quan va cremar les ciutats. La guerra és un infern.

(Pàg. 82)
-(...) Quan vas morir tu?
T va començar a sentir-se una mica il·lusòria.
- És cosa meva i si ho vols esbrinar, tu mateix. I una altra cosa, mai no preguntis a una dama la seva data de defunció.

(Pàg. 87)
- (...) Sou d’aquí, l’aquí on estem ara tots dos? O sou d’abans i us estic visitant des del meu ara?

(Pàg. 88)
(...) La teva ciència és prodigiosa, però qualsevol que pugui veure clar el que és evident en el camp del temps i de l’espai és catalogat com un geni. El secret està en aquest mot: “clar”. Encara ets massa jove per veure-ho fosc, que és la condició habitual de l’home adult.

(Pàg. 152)
- Vull aconseguir veure-hi tan endavant en el temps com pugui. – El pare Lamy no escoltava-, Vull saber com s’acaba la història. El querubí. El serafí. La gran trompeta...
- Tot acabarà bé.
T era pessimista si pensava en allò que certament s’esdevindria encara que no tenia cap altra prova tres de la cinta de l’avinguda Pennsilvània, que podia ser que fos solament una mena de pel·lícula.
- Si acaba, no estic segur que ho puguem explicar. –El pare Lamy bevia cafè sol. A través de la finestra la serralada Sangre de Cristo s’envermellia mentre es fonia la claror-. També dubto, encara que naturalment et desitjo sort, que hi hagi quelcom mundà o celeste –es va fer un embolic tot sol- per poder , d’alguna manera , interferir en el temps. Al capdavall, Déu ho va fer tot una única vegada. - Amb alguns resultats autènticament singulars.
T no s’havia preocupat de la religió d’ençà que el doctor Lucas li havia ensenyat el catecisme.
- Diguem-ne amb resultats obscurs, com la mateixa ciència. Llavors, com per una mena de pensament posterior, Déu va venir entre nosaltres, per matisar la seva doctrina.

(Pàg. 236)
- Així doncs, senyor, ha convertit el nostre país en àrbitre entre la guerra i la pau arreu del món.
- Hi ha vegades, general Washington, que una nació ha d’actual pel bé de les altres. Tampoc no estem sols. Actualment Anglaterra, França, Holanda i Portugal s’uniran a nosaltres en aquesta lluita per dur la democràcia a aquesta gran part del món que ens ha demanat ajuda. Parlo, evidentment, de la Xina.
Una altra vegada Washington va esbossar aquells somriure prim.
- No m’imaginava pas que es referís la Japó. Per tant, els seus aliats europeus, cadascun d’ells un imperi colonial asiàtic, volen lluitar per torna a atènyer o conservar les seves possessions. Però creia, senyor, que vostè era anticolonial. Ara s’oposa als japonesos diguem que suplantant els francesos al continent asiàtic.
- Evidentment, hi haurà nous acords en aquest emplaçament mundial una vegada s’hagi guanyat la guerra. Mentrestant, simplement permetrem l’autodeterminació de la gent arreu.
- Els seus aliats holandesos saben que pretén alliberar totes les colònies d’Indonèsia?
- La història, general Washington, es mou al seu propi ritme i temps. O ens movem amb ella o ens desfasa.

(Pàg. 238)
FDR es va girar vers Washington:
- Sí. L’imperi, un mot que estem d’acord a no utilitzar, serà absolut si tot ens surt bé. Però no hi haurà ni la més mínima força intimidatòria. En lloc d’això es basarà en certes llibertats del tipus que anhelem i en una prosperitat global que hem de ser capaços de promoure a gran escala.
- Com la seva depressió? –Calvin Coolidge, un home de figura prima i austera, conegut quant estava en vida pels seus llargs silencis, ara se’l considerava una mena de xerraire reconsagrat. FDR semblava sorrut; la seva aversió per Coolidge era famora-. O el desviament del patró or...
- Estic segur , Calvin, que aquests grans homes no estan interessats en detalls domèstics com aquests...
- Sí, sí que ho estem. Si! – Va anunciar Grover-. Jo vaig estar a punt de patir una depressió. No la podia solucionar, com vostè. Ara, evidentment, aquesta guerra posarà fi a la seva depressió; però, si puc preguntar una qüestió d’un interès crucial per a tots els presidents d’aquesta sala: com subvencionarà aquesta guerra?

(Pàg. 249)

-(...) La meva vida es continua dividint entre equacions i política, i de les dues només les equacions perduren tota l’eternitat, si són correctes, és clar.

(Pàg. 252)
Einstein va riure.
-Aquest és el preu que hem de pagar per ser humans. On hi ha Eros, hi ha Thànatos.
T tot sol havia esbrinat el que deien els grecs sobre la condició humana: una vegada comença l’amor i el sexe, la mort és a quatre passes.
- Ja ho sé –va exclamar-. És millor ser una ameba immortal, i tan sols dividir-se de tant en tant.
- Però, aquesta eterna ameba pot fruir de la bellesa d’una equació? O tocar Mozart, encara que sigui malament? Em vaig començar a extingir als vint-i-sis i ara l’inicies tu, aquest procés; esperem que no t’apaguis als setze. La selecció natural s’està accelerant, a compte nostre. Saps, tinc una segona professió. Aviat els jueus aconseguiran el seu propi país, Israel, i els sionistes m’han demanat que en sigui el president. Ja els he dit que encara que he estat, des de sempre, sionista, sóc massa poc dotat per ser president.
- Si hi ha alguna cosa que he conegut, durant la meva estada aquí, són presidents. I vostè no pot pas ser més burro que tots ells junts.
- Em consoles! –Tot seguit Einstein va canviar de cara-. Ara, noi trapella, a veure què podem fer per arranjar el desperfecte ocasionat quant et vas entremetre en la noció d’espai i temps.

(Pàg. 305)
-(...) Per tant –va continuar T-, i ara què? Vaig parar una guerra i vaig fer que una altra fos una mica menys perillosa però, tard o d’hora...
- El gènere humà acabarà autodestruint-se. Cau pel seu propi pes. El virus, nosaltres, destruirà la nostra amfitriona, la terra, o la farà inhabitable per als nostres descendents.
- I val la pena que ens en preocupem?
T va quedar astorat de la pregunta que acabava de fer. Era tan fàcil convertir-se en Déu? O en un déu?

(Pàg. 307)
- (...) Em pregunto si tu ets qui provocaràs el caos.
- No sé què sóc. Però estic en aquest temps, en aquest espai. I si el caos s’ha d’esdevenir, per què no? Com diu vostè, tot és metamorfosi. Canvi. Si jo sóc l’agent temporal, ho he de ser.
- Doncs sigues-ho. –Smithson va envermellí-. Ets l’amo aquí.
- Evidentment. –T va somriure-. Fins que jo canviï.

>> Altres han dit...
El Cultural, Gore Vidal (ABC)

>> Enllaços:
Gore Vidal, little weird person, retrat íntim, el paradís dels maniquís, Mecànica Popular, Baseball, carrera atòmica, Eugenèsia, viatges en el temps, el temps, aquest gran desconegut, i tu què saps de física quantica, assajos per a la barbarie, Oppenheimer, Los Álamos, E=MC2, el moment del Judici Final, Projecte Manhattan, Parxís

:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada