diumenge, 13 de desembre de 2009

La senyoreta Chambon - Éric Holder


Holder, Éric. La senyoreta Chambon
Barcelona: La Campana, 1997








Mademoiselle Chambon
Traducció Lourdes Bigorra
Col·leció Toc de Ficció, 14


>> Què en diu la contraportada...
El judici de la crítica de París ha estat rotund: una de les millors novel·les de l’any. Antonio, paleta d’origen portuguès, i Anne Marie, que treballa en un taller de marroquineria, tenen un fill, Kevin. Un dia, Antonio va a buscar Kevin a l’escola i hi troba la mestra del nen, la senyoreta Chambon. Les seves vides quedaran trastornades per aquest primer contacte entre l’home i la mestre que havia estat violinista.

Jorge Semprún ha escrit: “Us ho asseguro: aquesta senzilla i bella història –trasbalsada/trasbalsadora- florirà en la vostra memòria”. Perquè La senyoreta Chambon és la recreació més penetrant dels moviments del desig, i Eric Holder “lliga tendresa i violència amb un fil màgic: l’emoció, que ens fa arribar amb infinita delicadesa” (Le Figaro Littéraire).

>> Com comença...
Antonio només coneixia la senyoreta Chambron de nom. Fins al començament d’aquell mes de febrer, només havia estat una firma en un quadern de notes que ell fullejava sense gaire atenció –la feina de llegir-lo, li semblava, corresponia a Anne-Marie. A penes havia vist el mateix nom rubricant les convocatòries de reunions de pares d’alumnes, Chambon, Véronique Chambon –tampoc no assistia a les reunions de pares. Pel que fa a Kevin, l’anomenava “mestra”. Simplement: “mestra”, i en dir-ho el seu to expressava, d’una manera estranya en aquella boca petitona, la tendresa barrejada amb la submissió.

>> Moments...
(Pàg. 8)
Tot i que encara hi havia una mica de claror, uns fluorescents grogosos il·luminaven uns dibuixos infantils. Les finestres eren de vidre martellejat, perquè no es veiés l’exterior. Feia olor de guix, o de pols. Als pupitres petits no els esqueia gaire estar buits, semblaven cases abandonades amb massa pressa, on haguessin deixat senyals de vida que ja s’emmusteïen, regles de plàstic ratllats, gomes menjades...

(Pàg. 19)
Laure va néixer un 23 de febrer, era una tarda de dissabte, en el seu petit estudi del carrer del Doctor Farny, més o menys a la tercera part d’un quadern de quadres gruixut col·locat damunt dels genolls de Véronique, estimadíssima Laure, t’he de fer una confidència, no m’agrada Véronique Chambon. Em sembla que no m’ha agradat mai. No només el nom. Tot el que l’acompanya, ho entens?
Tot.

(Pàg. 32)
Cal haver crescut i després viscut en una mateixa ciutat de la província profunda per experimentar el pes del colgament, les grans esperances reduïdes a les proporcions d’un compte bancari, l’avorriment del qual només és possible escapar-se per ínfims detalls: una botiga que obre, una d’antiga que tanca, la votació al consell municipal, d’una nova font.

(Pàg. 39)
(...) I al forn, als papers quadriculats enganxats a la caixa, l’escriptura maldestre que es podia reconèixer era la seva: dona jove, seriosa, fa cangurs, feines de casa, ven mobles comprats a crèdit, i no pagats mai, busca qualsevol cosa, i no hi ha res. La cinta adhesiva del voltant del paper s’esgrogueeix. Un bon dia, el llencen.

(Pàg. 62)
Era un d’aquells matins de cel transparent i sol radiant, quan no se sap quin esclat d’alegria brilla a les cantonades d eles cases, sota el canaló, al gerani que creix al balcó. El que abans havia semblat tant trist, o que no s’havia vist, surt a la llum amb una mena de malícia.

(Pàg. 63)
La plaça major estava envoltada per dos bancs, un supermercat i la major part de botigues de Montmirail. Uns pagesos endiumenjats, amb la camisa cordada fins al coll, premiem unes butxaquetes el contingut de les quals aniria a parar al seu compte. Uns adolescents es morien d’avorriment, asseguts damunt d’unes mobylletes, amb una mà al maluc i l’altra al manillar. Unes dones grans, abocades a les finestres de la planta baixa, continuaven esperant no se sabia què i que no passaria mai.

(Pàg. 73)
(...) Ara Anne-Marie s’estirava el clatell contra el respatller del seu seient, en el fons, només ho havia preguntat amb aquella mena d’humor que de vegades tenia, i que a ell li agradava, aquella elegància inesperada, aquella manera d’aconseguir que qualsevol cosa fos poc important –sempre que, tanmateix, es digués la veritat.

(Pàg. 79)
La senyoreta Chambon portava un vestit lleuger i sabates planes. Per precaució, s’havia nuat un jersei al voltant de les espatlles. Diversos homes s’havien girat al seu pas. No era perquè fos bonica, però hi havia en ella una gràcia infanti, que el temps que feia accentuava encara més. Alguns dies, notem que el cel se’ns ha aclarit també a dins, i això ens fa tornar, sense adonar-nos-en, d’alguna manera, lluminosos. La senyoreta Chambon, per a alguns homes observadors, havia estat la imatge del final de mes de maig, quan promet juny.

(Pàg. 88)
Aquell any, independent del calendari, comptava les seves pròpies estacions: la dels atacs de cansament, la de les crisis de voracitat, quan Anne-Marie es despertava en plena nit per menjar, la de les primeres puntades de peu de la criatura, també, i posaven la mà damunt del ventre, sorpresos que la vida, tan abstracta fins aquell moment, prengués forma.

(Pàg. 120)
Hi ha, doncs, els moments d’absència, en què oblido el que feia el minut abans. Hi ha també els moments de presència, escassos –em dic que caldria que baixés a comprar alguna cosa per menjar, o que passés l’aspiradora. Les persones que han perdut un ésser estimat deuen sentir el mateix. La diferència és que quan aquestes es recorden d’ell, jo penso en tu.

(Pàg. 123)
A ell li van caldre quinze dies per entendre que no podria viure sense ella.

(Pàg. 146)
(...) Tanca els ulls. Se n’anirà, se n’ha d’anar, però en el seu interior no hi ha valor. Només hi ha por i sensació d’injustícia. Per què les partides han de ser el fat d’aquells que les detesten?


.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada