divendres, 11 de setembre de 2009

Si una nit d’hivern un viatger - Italo Calvino


Calvino, Italo. Si una nit d’hivern un viatger
Barcelona: Edicions 62, 1987










Se una notte d’inverno un viaggiatore
Traducció de Montserrat Puig
Col·lecció Les millors obres de la literatura universal, 12



>> Com comença...
Estàs a punt d’iniciar la lectura del nou llibre d’Italo Calvino, la novel·la Si una nit d’hivern un viatger. Relaxa’t. Recull-te. Allunya de tu tot altre pensament. Deixa que el món que t’envolta s’esvaeixi en l’indistint. La porta, val més que la tanquis; sempre hi ha algú o altre que té la televisió engegada. Ja els ho pots dir de seguida: “No, no vull veure la televisió!”. Parla més alt; si no, no et senten: “Ara llegeixo! No vull ser destorbat!” Potser no t’han sentit, amb tant d’aldarull; digues-ho més fort encara, crida: “He començat a llegir l’última novel·la d’Italo Calvino!” O, si no vols, no ho diguis; esperem que et deixin tranquil.

>> Moments...
(Pàg. 14)
No es pas que t’esperis res de particular d’aquest llibre en particular. Ets una persona que per principi no s’espera ja res de res. N’hi ha tants, més joves que tu o menys joves, que viuen a l’espera d’experiències extraordinàries; dels llibres, de la gent, els viatges, dels esdeveniments, del que el demà ens reserva. Tu no. Tu saps que el millor que hom pot esperar és evitar el pitjor.

(Pàg. 17)
Ressegueixes el llibre amb les mans, recorres les frases de la coberta posterior, de la solapa, frases genèriques, que no diuen gaire. Millor així; no hi ha un discurs que el llibre haurà de comunicar ell directament, al que hauràs d’esprémer tu del llibre, sigui poc o molt. En efecte, també aquests tombs a l’entorn del llibre –el fet de llegir-hi entorn abans de llegir-hi dins- formen part del plaer del llibre nou, el qual, però, com tots els plaers preliminars, té una certa durada pròpia si es vol que serveixi per empènyer cap al plaer més consistent de la consumació de l’acte, és a dir de la lectura del llibre.

(Pàg. 32)
Passes una nit agitada; el son és un flux intermitent i engargussat com la lectura d’una novel·la, amb somnis que et semblen la repetició d’un somni sempre igual. Lluites amb els somnis com amb la vida sense sentit ni forma, buscant un traçat, un recorregut que bé deu ser-hi, com quan es comença a llegir un llibre i no se sap encara cap a quina direcció et portarà.

(Pàg. 52)
Hi ha dies en els quals cada cosa que veig em sembla carregada de significats: missatges que em fóra difícil de comunicar a altres persones, de definir, de traduir en paraules, però que precisament per això se’m presenten com a decisius. Són anuncis i presagis que m’afecten a mi i el món al mateix temps; pel que fa a mi, no als esdeveniments exterior de l’existència, sinó al que s’esdevé a dins, al fons; pel que fa al món, no a algun fet particular, sinó a la manera de ser general de tot.

(Pàg. 63)
Escoltar algú que llegeix en veu alta és molt diferent de llegir en silenci. Quan llegeixes, pots aturar-te en cadascuna de les frases o bé sobrevolar-les: el temps, el decideixes tu. Però quan és un altre el qui llegeix és difícil de fer coincidir la teva atenció amb el temps de la seva lectura: la veu va o massa ràpida o massa lenta.

(Pàg. 66)
El professor és al seu escriptori; en el con de claror d’un llum de taula afloren les seves mans en suspensió o rasant a penes el volum tancat, com en una carícia trista.
- Llegir –diu ell- és sempre això: hi ha una cosa que és present, una cosa feta d’escriptura, un objecte sòlid, material, que no es pot canviar, i a través d’aquesta cosa se’ns enfronta a quelcom d’altre que no és present, a quelcom que forma part del món immaterial, invisible, perquè és només pensable, imaginable, o perquè ha existit i ja no existeix, passat, perdut inassolible, al país dels morts...

(Pàg. 83)
- Hi ha una línia divisòria: en una banda hi ha els qui fan els llibres, en l’altra, els qui els llegeixen. Jo vull continuar essent una d’aquells qui els llegeixen i per això vaig alerta a mantenir-me sempre ençà de la línia. Si no, el plaer desinteressat de llegir acaba, o com a mínim es transforma en una altra cosa, que no és el que jo vull (...)

(Pàg. 133)
L’aspecte en què l’abraçada i la lectura s’assemblen més és que al seu interior s’obren temps i espais diversos dels temps i de l’espai mesurables.

(Pàg. 145)
En aquest aire transparent i subtil em sembla de captar en la seva figura immòbils els senyals d’aquell moviment invisible que és la lectura, l’evolució de l’esguard i de la respiració, però sobretot el recorregut dels mots a través de la persona, les seves influències i aturades, les arrencades, les vacil·lacions, les pauses, l’atenció que es concentra o es dispersa, les tornades enrere, aquell recorregut que sembla uniforme i, en canvi, és sempre mudable i accidentat.
¿Quants anys fa que no puc concedir-me una lectura desinteressada? ¿Quants anys fa que no aconsegueixo abandonar-me a un llibre escrit per altres, sense cap relació amb el que he d’escriure jo? Em tombo i veig l’escriptori que m’espera, la màquina amb el full al rodet, el capítol per començar. D’ençà que he esdevingut un forçat de l’escriure, el plaer de la lectura s’ha acabat per a mi.

(Pàg. 150)
Pensant-ho bé, la lectura és un acte necessàriament individual, molt més que l’escriptura. Donant per suposat que l’escriptura aconsegueixi de superar les limitacions de l’autor, continuarà tenint un sentit només quan serà llegida per una persona concreta i travessarà els seus circuits mentals.

(Pàg. 152)
Per un instant em sembla de comprendre quin deu haver estat el sentit i quina la fascinació d’una vocació en l’actualitat inconcebible: la del copista. El copista vivia contemporàniament en dues dimensions temporals, la de la lectura i la de l’escriptura; podria escriure sense l’angoixa del buit que s’obre davant de la ploma; podia llegir sense l’angoixa que el propi acte no es concreti en cap objecte material.

(Pàg. 170)
En un moment determinat vaig sentir un contacte en un punt precís, entre el braç i l’esquena, a l’altura de les primeres costelles; millor dit, eren dos contactes diferents, a la dreta i a l’esquerra. Per la banda de la senyoreta Makiko, el d’una punta tensa i com polsant , mentre que per la banda de la senyora Miyagi, el d’una pressió insinuant, de fregament. Vaig comprendre que, per una casualitat rara i gentil, m’havien fregat en el mateix instant el mugró esquerre de la filla i el mugró dret de la mare, i que havia de concentrar-me amb totes les meves forces per no perdre aquell venturós contacte i per apreciar les dues sensacions simultànies, tot distingint-ne i confrontant-ne les suggestions.

(Pàg. 177)
Et cordes el cinturó. L’avió està a punt d’aterrar. Volar és el contrari del viatge: travesses una discontinuïtat de l’espai, desapareixes en el buit, acceptes de no ser en cap lloc per una durada que és també un buit en el temps; després reapareixes en un lloc i un moment sense relació amb l’on i el quan en què havies desaparegut. Mentrestant, què fas? ¿Com ocupes aquesta absència teva del món i del món de tu? Llegeixes.(...)

(Pàg. 198)
Diguem-ho francament: tot règim, fins el més autoritari, sobreviu si hi ha una situació d’equilibri inestable, en virtut de la qual pugui justificar contínuament l’existència del seu aparell repressiu, amb allò que ha de reprimir. La voluntat d’escriure coses que molestin l’autoritat constituïda és un dels elements necessaris per mantenir aquest equilibri.

(Pàg. 201)
Podem impedir que hom llegeixi, però en el decret que prohibeix la lectura, hom llegirà quelcom de la veritat que mai no voldríem que ningú llegís...

(Pàg. 214)
(...) Si un llibre m’interessa veritablement, no aconsegueixo de seguir-lo més enllà d’algunes ratlles sense que la meva ment, copsat un pensament que el text li proposa, o un sentiment, o un interrogant, una imatge, no se’n vagi per la tangent i salti de pensament en pensament, d’imatge en imatge, en un itinerari de raonaments i fantasies que sento la necessitat de recórrer fins al fons, allunyant-me del llibre fins a perdre’l de vista. (...)

(Pàg. 217)
(...) – Vostè creu que cada història ha de tenir un principi i un final? Antigament un relat tenia només dues modalitats de conclusió: passades totes les proves, l’heroi i l’heroïna es casaven o bé morien. El sentit últim a què remeten tots els relats té dues cares: la continuïtat de la vida, la inevitabilitat de la mort.

>> Altres han dit...
Més content que un gínjol, Michael Wood / The New York Times

>> Enllaços:
Esquirol de la ploma, una novel·la postmoderna...., ... i legitimada?, intertextualitat, Barthes, Queneau, reflexions profanes sobre el rol del lector, apòcrif, ghost writter, el rol de l'autor, censura, el procés de l'escriptura, metaliteratura, Copistes i bloggers

2 comentaris:

  1. Avui és el primer dia que passo per aquí. M´agrada com parles de les teves lectures, escollint-ne fragments.

    Si una nit d´hivern un viatger... és una delícia de llibre.
    El blog Tinta xinesa tb va comentar aquest llibre de Calvino

    ResponElimina
  2. Hola Anònim, benvingut a Lleixes. Espero vulguis repetir la teva visita sovint.

    Efectivament aquest llibre és especial. Sobretot perquè, al meu entendre, està en un punt intermig entre el que entenem com a novel·la, l'assaig i el relat curt. I en totes aquestes tres facetes, és fa molt interessant.

    De totes maneres, qui vulgui conèixer a Italo Calvino per primer cop, li recomano que triï alguna altra de les seves obres, abans d'iniciar-se amb aquesta.

    En especial, em quedo amb la cita de la pàgina 214, que lliga més o menys, amb la inspiració de Lleixes.

    Salutacions.

    ResponElimina