Vampíria Sound - Pep Blay
Blay, Pep. Vampíria Sound
Barcelona: Rosa dels Vents, 2004
Barcelona: Rosa dels Vents, 2004
>>Què en diu la contraportada...
Sònar 2003. Concert de Björk. Un periodista musical, desfasat i decadent, expert en rock sinistre i aficionat al món dels vampirs, torna a beure més del compte i perd el sentit en el mateix lloc on apareixen els dos primers cadàvers de “l’assassí del compacte”. Faltat de coartada, el protagonista decideix emprendre un periple que el posa sobre la pista d’un vampir.
Els djs, els concerts de rock i els crítics musicals. La nit de Barcelona I els vampir que l’habiten. La sang i la beguda, dues addiccions amb massa punts en comú que disparen una tercera obsessió: el sexe. La fugida a les arrels, un viatge demoníac a Tarragona, Reus, Montblanc i un poble solitari, tan bell com enigmàtic, al peu de la serra del Montsant: Albarca.
Una novel·la musical amb elements de thriller i de crónica vampírica, escrita sense embuts, amb un llenguatge directe i actual inspirada en personatges reals i ambientada en les vint-i-vuit nits que es van succeir des del Sònar, el 13 de juny del 2003, fins a l’actuació de Lou Reed a l’Auditori, amb unes quantes sessions de djs i destacades cites rockeres, com la Fira del Disc, el Dr. Music Day, la concentració mundial de Harley Davidson, la gira dels Rolling Stones i el Senglar Rock.
Amb massa sexe, massa sang i massa alcohol.
>> Com comença...
1a nit
Divendres, 13. Juny del 2003. Llavis de purpurina, perruques magenta, vermell i taronja, sanefes tatuades fins a la ratlla de les natges, piercings al melic, a la boca, a la cella, ja tens l’entrada? fa tres hores que espero, ulleres de pasta, faldilles curtes, molt curtes, cintures ajustades, molt ajustades, botes de plataforma, forats a l’aixella, estrips als pantalons, malles als pits, somriures que es perden, mirades descarades, se li veu un mugró, vols una birra? són més barates, la gorda no calla, aquest tio és imbècil, tinc ganes de marxa, quin culet que passa, avui serà l’hòstia, està ple de ties, em passes l’aigua? què vol aquell tio? ei, la Björk, tio, que veurem la Björk! Treu la llengua que t’hi poso el dit...
>>Moments...
Sònar 2003. Concert de Björk. Un periodista musical, desfasat i decadent, expert en rock sinistre i aficionat al món dels vampirs, torna a beure més del compte i perd el sentit en el mateix lloc on apareixen els dos primers cadàvers de “l’assassí del compacte”. Faltat de coartada, el protagonista decideix emprendre un periple que el posa sobre la pista d’un vampir.
Els djs, els concerts de rock i els crítics musicals. La nit de Barcelona I els vampir que l’habiten. La sang i la beguda, dues addiccions amb massa punts en comú que disparen una tercera obsessió: el sexe. La fugida a les arrels, un viatge demoníac a Tarragona, Reus, Montblanc i un poble solitari, tan bell com enigmàtic, al peu de la serra del Montsant: Albarca.
Una novel·la musical amb elements de thriller i de crónica vampírica, escrita sense embuts, amb un llenguatge directe i actual inspirada en personatges reals i ambientada en les vint-i-vuit nits que es van succeir des del Sònar, el 13 de juny del 2003, fins a l’actuació de Lou Reed a l’Auditori, amb unes quantes sessions de djs i destacades cites rockeres, com la Fira del Disc, el Dr. Music Day, la concentració mundial de Harley Davidson, la gira dels Rolling Stones i el Senglar Rock.
Amb massa sexe, massa sang i massa alcohol.
>> Com comença...
1a nit
Divendres, 13. Juny del 2003. Llavis de purpurina, perruques magenta, vermell i taronja, sanefes tatuades fins a la ratlla de les natges, piercings al melic, a la boca, a la cella, ja tens l’entrada? fa tres hores que espero, ulleres de pasta, faldilles curtes, molt curtes, cintures ajustades, molt ajustades, botes de plataforma, forats a l’aixella, estrips als pantalons, malles als pits, somriures que es perden, mirades descarades, se li veu un mugró, vols una birra? són més barates, la gorda no calla, aquest tio és imbècil, tinc ganes de marxa, quin culet que passa, avui serà l’hòstia, està ple de ties, em passes l’aigua? què vol aquell tio? ei, la Björk, tio, que veurem la Björk! Treu la llengua que t’hi poso el dit...
>>Moments...
(Pàg. 23)
Potser sí. Potser li convindria canviar d’aires i deixar el periodisme musical per dedicar-se a coses tan surrealistes com aquesta: un programa de paraules. Per què no? Ja fa massa anys que s’arrossega per la nit anant de concert en concert, amb la síndrome de Peter Pan i paint malament que els nanos el tractin de vostè i el mirin amb cara estranya perquè du el pèl llarg com Jim Morrison i Bunbury, mentre que ells van pelats. És que ja són quinze anys de diferencia els que té amb el públic del techno. Com ha de conectar en els seus escrits amb la gent des d’aquesta perspectiva tan allunyada? Però aleshires és que només pot escriure per a lectors de la seva edat? És que un crític musical està condemnat al relleu cada vuit anys, com un president del govern?
(Pàg. 47)
(...) és el que passa amb els crítics musicals. En saben molt de música però són incapaços de relacionar-la amb altres aspectes culturals. Per a mi l’art és molt més ampli. No es pot fer una crítica de Marylin Manson sense parlar de cinema, body-art i sectes satàniques, per exemple. Ja sé que no es pot obligar la gent a ser autentiques enciclopèdies, però sí a tenir una visió més oberta de les coses. És clar que quan veig que els xavals fan un grup de crossover només perquè volen tocar com els Red Hot Chili Peppers, o que van d’indies perquè els mola el pop britànic, se m’acaben els arguments per escriure d’alguna cosa que no sigui música.
(Pàg. 111)
-“Cadascú porta un personatge a dins i de vegades necessitem treure’l enfora”, deia David Bowie quan parlava de Ziggy Stardust i dels seus fans que es disfressaven.
- I tu quin portes? Dj Mal? –li pregunta el JB
- DJ què? –reacciona el Max amb cara de póquer.
- Res. És que l’altre dia vaig veure a la zona VIP del Sónar un personatge vestit de làtex, rotllo sado-maso, amb una caputxa que li tapava la cara...
- És que el Sónar és això. Un aparador de disfresses per descobrir personatges...-(...)
(Pàg. 172)
La seva vida sempre ha estat una batalla diaria per demostra als altres la seva capacitat creativa i la seva agudeza intel·lectual. Si ha llegit molt, és perquè algun dia escriurà el llibre més universal i underground de la literatura catalana. Si ha anat a concerts, és perquè vol ser la figua més reputada de la crítica del país. Tot ha tingut sempre un objectiu, una finalitat, un destí. Èxit o fracàs, no hi ha més alternatives. Estressant. Fins i tot la beguda ha estat part d’aquest projecte: és el preu que està pagant per sentir la vida com un artista. Amb tots els tòpics. Benvingut al món de la bohemia.
(Pàg. 182)
Potser sí. Potser li convindria canviar d’aires i deixar el periodisme musical per dedicar-se a coses tan surrealistes com aquesta: un programa de paraules. Per què no? Ja fa massa anys que s’arrossega per la nit anant de concert en concert, amb la síndrome de Peter Pan i paint malament que els nanos el tractin de vostè i el mirin amb cara estranya perquè du el pèl llarg com Jim Morrison i Bunbury, mentre que ells van pelats. És que ja són quinze anys de diferencia els que té amb el públic del techno. Com ha de conectar en els seus escrits amb la gent des d’aquesta perspectiva tan allunyada? Però aleshires és que només pot escriure per a lectors de la seva edat? És que un crític musical està condemnat al relleu cada vuit anys, com un president del govern?
(Pàg. 47)
(...) és el que passa amb els crítics musicals. En saben molt de música però són incapaços de relacionar-la amb altres aspectes culturals. Per a mi l’art és molt més ampli. No es pot fer una crítica de Marylin Manson sense parlar de cinema, body-art i sectes satàniques, per exemple. Ja sé que no es pot obligar la gent a ser autentiques enciclopèdies, però sí a tenir una visió més oberta de les coses. És clar que quan veig que els xavals fan un grup de crossover només perquè volen tocar com els Red Hot Chili Peppers, o que van d’indies perquè els mola el pop britànic, se m’acaben els arguments per escriure d’alguna cosa que no sigui música.
(Pàg. 111)
-“Cadascú porta un personatge a dins i de vegades necessitem treure’l enfora”, deia David Bowie quan parlava de Ziggy Stardust i dels seus fans que es disfressaven.
- I tu quin portes? Dj Mal? –li pregunta el JB
- DJ què? –reacciona el Max amb cara de póquer.
- Res. És que l’altre dia vaig veure a la zona VIP del Sónar un personatge vestit de làtex, rotllo sado-maso, amb una caputxa que li tapava la cara...
- És que el Sónar és això. Un aparador de disfresses per descobrir personatges...-(...)
(Pàg. 172)
La seva vida sempre ha estat una batalla diaria per demostra als altres la seva capacitat creativa i la seva agudeza intel·lectual. Si ha llegit molt, és perquè algun dia escriurà el llibre més universal i underground de la literatura catalana. Si ha anat a concerts, és perquè vol ser la figua més reputada de la crítica del país. Tot ha tingut sempre un objectiu, una finalitat, un destí. Èxit o fracàs, no hi ha més alternatives. Estressant. Fins i tot la beguda ha estat part d’aquest projecte: és el preu que està pagant per sentir la vida com un artista. Amb tots els tòpics. Benvingut al món de la bohemia.
(Pàg. 182)
Volen. Suren. Són dues ànimes en pena que vaguen per les ruines del cap de setmana a Barcelona. El cervell se’ls està girant i el JB ha tancat el candau d’una part important de la seva memòria recent per continuar perdut, però viu.
(Pàg. 281)
- Hi ha un error més gran a la història que l’Holocaust?
(Pàg. 284)
(...) Té un ull gravant un videoclip de Joy División i l’altre està buscant sepulcres mal tancats i cendres de cultes satànics.
- La mort et va desprendre’t de tot el que tu creus que és important. Totes aquelles coses que t’estressaven i per les quals paties tant, automàticament deixen de tenir importancia quan la mort t’està abraçant. –La Maria l’agafa per la cintura i l’atura un moment-. Hauríem d’aprendre a morir cada dia. Viuríem més feliços.
(Pàg. 325)
La memòria és una perversió de la realitat i l’amnèssia el millor antidepressiu, gairebé un salvavides.
(Pàg. 281)
- Hi ha un error més gran a la història que l’Holocaust?
(Pàg. 284)
(...) Té un ull gravant un videoclip de Joy División i l’altre està buscant sepulcres mal tancats i cendres de cultes satànics.
- La mort et va desprendre’t de tot el que tu creus que és important. Totes aquelles coses que t’estressaven i per les quals paties tant, automàticament deixen de tenir importancia quan la mort t’està abraçant. –La Maria l’agafa per la cintura i l’atura un moment-. Hauríem d’aprendre a morir cada dia. Viuríem més feliços.
(Pàg. 325)
La memòria és una perversió de la realitat i l’amnèssia el millor antidepressiu, gairebé un salvavides.
iulets, estramoni, Ou est klaus barbie?, Festival Sonar, El cinquè beatle: Charles Manson,
Albarca, Lilith, La Mascarada,
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada