dimarts, 7 de juliol de 2009

Cineclub - David Gilmour


Gilmour, David. Cineclub
Barcelona: Empuries, 2009











The Film Club.
Traducció de Ferran Ràfols
Col·lecció Empúries Narrativa, 343

>> Què en diu la contraportada...
David Gilmour és un crític de cinema sense feina que intenta convèncer el seu fill Jesse, de quinze anys, que faci els deures. Quan s’adona que en Jesse està començant a veure el tema de l’escola com una cosa pesada i carregosa, ofereix al seu fill un tracte ben poc convencional: pot deixar d’anar a l’escola i no treballar ni pagar lloguer, però haurà de veure tres pel·lícules setmanals amb el seu pare. Setmana rere setmana, asseguts al sofà, pare i fill miren pel·lícules de tota mena, des d’Amor a boca de canó fins a La llavor del diable passant per Showgirls i pel·lícules d’Akira Kurosawa, Martin Scorsese, Brian DePalma, Billy Wilder, entre d’altres. Les pel·lícules els ajuden a parlar sobre la vida d’en Jesse i els seus petits drames sentimentals amb jovenetes volubles que li trenquen el cor a cada separació.
Cineclub és un relat autobiogràfic brillant i poc convencional sobre la relació entre un pare i un fill en el difícil procés de l’adolescència, en què els protagonistes, a mesura que en el cineclub setmanal parlen de dones, música, feina, drogues, diners, amor i amistat, veuen com les seves vides cambien de manera sorprenent.

>> Com comença...
L’altre dia estava aturat en un semàfor en vermell quan vaig veure que el meu fill sortia d’un cinema. Anava amb la seva nova nòvia. Ella li agafava la punta de la màniga de la jaqueta amb el capcirons dels dits i li xiuxiuejava alguna cosa a l’orella. No vaig poder veure de quina pel.lícula es tractava –un arbre en plena floració tapava la marquesina- però em vaig sorprendre a mi mateix recordant amb una ràfega de nostàlgia gairebé dolorosa els tres anys que vam passar, tots dos sols, mirant pel·lícules, parlant al porxo, una oportunitat màgica que un pare no acostuma a tenir amb el seu fill tan entrada l’adolescència. Ara ja no el veig tant com abans (i així ha de ser), però va ser una època esplèndida. Un cop de sort per a tots dos.

>> Moments...
(Pàg. 13)
Era diumenge, un d’aquells dies que odies a l’adolescència, amb el cap de setmana gairebé acabat, els deures per fer i la ciutat grisa com el mar un dia sense sol. Fulles humides als carrers, el dilluns assetjant des de la boira.

(Pàg. 34)
-Creus que sóc massa jove per llegir a Lowry? –va preguntar.
Pregunta difícil. Sabia que, en aquell moment de la seva vida, el llibre el perdria al cap de vint pàgines.
-Hauries de conèixer uns quants llibres abans de llegir-lo –vaig dir.
-Quins?
-És per això que es va a la universitat –vaig dir.
-Però no te’ls pots llegir igualment?
-Pots. Però la gent no ho fa. Hi ha llibres que només llegeixes quan t’hi obliguen. És la bellesa de l’educació formal. Fa que llegeixis moltes coses que normalment no et prendries la molèstia de mirar-te.
-I això és bo?
-A la llarga, sí.

(Pàg. 45)
Triava les pel·lícules de manera arbitrària, sense cap ordre en concret; la major part havien de ser bones, clàssics, si era possible, però atractius, l’havien de treure de les seves cabòries amb una trama forta. No tenia cap sentit, com a mínim no en aquest moment, posar-li films com ara 8 ½ de Fellini. Arribarien amb el temps, aquestes pel·lícules (o no arribarien). No volia ser impermeable al seu plaer, a la seva ànsia d’entreteniment. Per alguna banda s’ha de començar; si vols que algú s’apassioni per la literatura no comencis donant-li l’Ulisses –tot i que, per ser franc, trobo que una vida sense l’Ulisses és una idea magnífica.

(Pàg. 58)
Arribats a aquell punt, el cel s’havia tenyit d’un blau fosc, dens, amb una franja roja al llarg de l’horitzó. Quanta bellesa extraordinària hi ha repartida pel món, vaig pensar. És a causa d’un Déu, em vaig haver de preguntar, o és simplement el resultat de milions i milions i milions d’anys de l’atzar més absolut? O són només coses que penses quant ets feliç a les quatre de la matinada?

(Pàg. 66)
Hi ha pel·lícules que et deceben; devies estar enamorat o tenir el cor trencat, devies patir algun trasbals quan les vas veure, perquè ara, vistes amb un bagatge diferent, no conserven cap màgia.

(Pàg. 116)
Definitivament, les coses estaven canviant entre nosaltres. Sabia que, en un futur no gaire llunyà, tindríem un duel amb pistoles i que perdria jo. Com la resta de pares de la història. Per això vaig triar la seguent pel·lícula.

(Pàg. 120)
Però la perversitat, la irritació, un sentit d’urgència supervisòria, no sé exactament què, va doblegar la meva cautela i vaig obrir la safata del reproductor. I què en va sortir? No era el que m’esperava. Era la petita producció hongkonguesa Chungking Express, que li havia passat uns mesos abans. Imatges d’una asiàtica prima com una branca d’api que ballava sola a casa d’un desconegut. Quina cançó era? Ah, sí, California Dreamin’, l’èxit de The Mamas an the Papas, que sonava fresca i gran com mai no ho havia fet als anys seixanta.

(Pàg. 124)
-Superar una dona demana el seu temps, Jesse. És com deixar-te créixer les ungles. Pots fer el que vulguis, pastilles, altres noies, anar al gimnàs, no anar al gimnàs, beure, no beure, no sembla que hi hagi cap diferència. No arribes a la meta ni un segon abans.

(Pàg. 142)
American Graffiti no tracta només d’un grup de nois un dissabte a la nit. Hi ha un moment fantàstic en què un Richard Dreyfuss joveníssim passa per l’emissora de ràdio local i es troba en Wolfman Jack fent la seva habitual veu trencada. De cop i volta, entén en què consisteix el centre de l’univers: no és un lloc, és l’encarnació del desig de no perdre’s mai res. Dit d’una altra manera, resulta impossible anar-hi, és més aviat un lloc en el qual et vols convertir. I em va encantar el parlament del paio del hot road, quan diu que abans necessitava tot un dipòsit de gasolina per “fer-se” el carrer principal de la ciutat i que ara en cinc minuts ha acabat. Sense saber-ho, parla del final de la infància. El món s’ha encongit mentre tu miraves cap a una altra banda.

(Pàg. 160)
Triar pel·lícules per a algú altre és arriscat. En certa manera, resulta tan revelador com escriure-li una carta. Demostra com penses, quines coses et mouen, a vegades fins i tot com et penses que el món et veu a tu. De manera que quan recomanes eufòricament una pel·lícula a un amic, quan li dius “És brutal, t’encantarà”, resulta una experiència nauseabunda trobar-te’l l’endemà i que et digui, amb una cella alçada, “Això t’ha fet gràcia?”.
Recordo que una vegada vaig recomanar Ishtar a una dona amb qui fantasiejava només perquè em fes aquella mirada la propera vegada que ens veiéssim. Ah, deia, o sigui que ets així.

(Pàg. 164)
En acabat, un dia (els ciclistes tornaven a dur guants), va sonar el telèfon i vaig sentir la veu d’en Jesse. Tremolosa, com la d’algú que no troba el seu lloc en el present, com si el gel et rellisqués a sota els peus.
- M’acaben de plantar –va dir.
- A la feina?
- No. La Cloë. M’acaba de plantar.

(Pàg. 192)
Però fins i tot ara, mentre escric aquestes paraules, vull ser prudent. Recordo la meva última entrevista amb David Cronenberg, durant la qual vaig comentar, de manera més aviat llòbrega, que pujar un fill consistia en una sèrie de comiats, l’un darrere l’altre, primer als bolquers i als vestits de neu i finalment al nen mateix. “Es passen la joventut abandonant-te” vaig observar, i aleshores ell, que també té fills adults, em va respondre: “Sí, però, marxen mai, en realitat?”.

(Pàg. 197)
Hi ha nits que passejo pel seu dormitori del tercer pis; entro i m’assec a l’espona del llit; em sembla impossible que se n’hagi anat, i durant els primers mesos passar per allà m’afectava. Veig que s’ha deixat Chungking Express a la tauleta de nit; ja no li serveix de res, n’ha tret el que necessitava i l’ha deixada enrere com la pell de les serps.

>> Altres n'han dit...
Llibròfags, Llegit, Llibreta de la Núria, The New York Times

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada