divendres, 24 de juliol de 2009

La por - Gabriel Chevallier



Chevallier, Gabriel. La por.
Barcelona: Quaderns Crema, 2009






La peur
Traducció de Pau Joan Hernández
Biblioteca Mínima, 173



>>Com comença...
El foc covava ja als baixos fons d’Europa, mentre França, la despreocupada França dels vestits femenins lluminosos, els barrets de palla i els pantalons de franel·la, tancava les maletes per marxar de vacances. El cel era d’un blau sense núvols , d’un blau optimista, feia una calor terrible: l’única cosa que es podia témer era una sequera. Devia fer més bo al camp o a la platja. Les terrasses dels cafès feien olor d’absenta fresca i els gitanos hi tocaven La vídua alegre, que feia furor.


>>Moments...
(Pàg. 15)
Comença com una festa.
Només els cafès continuen oberts.
I encara se sent l’olor d’absenta fresca, l’olor del temps de pau.
Algunes dones ploren. ¿És el pressentiment d’una desgràcia? ¿Són els nervis?
La guerra !
Tothom s’hi prepara. Tothom hi va.
¿Què és la guerra?
Ningú no en sap res...

(Pàg. 17)
Els homes són estúpids i ignorants. D’aquí ve tota la seva misèria. En comptes de reflexionar, es creuen el que els expliquen, el que els ensenyen. Es trien caps i amos sense jutjar-los, amb un gust funest per l’esclavatge.
Els homes són xais. Això és el que fa possibles els exèrcits i les guerres. Moren víctimes de la seva estúpida docilitat.

(Pàg. 20)
(...) Els que han donat el senyal de la matança somriuen a la seva futura glòria.
Aquest és el moment en què caldria disparar la primera –i l’única- ràfega de metralladora contra aquest emperador i els seus consellers, que es creuen forts i sobrehumans, àrbitres dels nostres destins, i que no són res més que miserables imbècils. La seva vanitat d’imbècils duu el món a la perdició.

(Pàg. 20)
I, per culpa d’haver-se cregut el que ensenyen els emperadors, els legisladors i els bisbes en els seus codis, manuals i catecismes, els historiadors en les seves històries, els ministres a la tribuna, els professors a les escoles i la gent com cal als salons, milions d’homes formen ramats innombrables que pastors amb galons menen cap als escorxadors al so de les bandes de música.

(Pàg. 25)
¿Qui té por? Ningú ! Ningú encara...
Vint milions d’homes, que cinquanta milions de dones han cobert de flors i de petons, s’afanyen cap a la glòria, entre cançons nacionals que canten a plens pulmons.
Els esperits estan ben drogats. La guerra va per bon camí. Els estadistes en poden estar orgullosos!

(Pàg. 43)
Ens va arrencar d’aquest embalbiment la visió del món que esclatava en flames. Acabàvem de superar una cresta i, davant nostres, el front rugia amb totes les seves boques de foc, flamejava com una fàbrica infernal, els monstruosos gresols de la qual convertien en lava sagnant la carn dels homes. Ens vam estremir davant la idea que no érem sinó hulla destinada a alimentar aquella fornal, que els soldats que hi havia allà estaven lluitant contra la tempesta de foc, el cicló vermell que incendiava el cel i feia estremir els fonaments de la terra. Les explosions eren tan denses que formaven una única resplendor i un únic soroll. Semblava que algú hagués acostat un llumí a l’horitzó inundat de gasolina, que algun geni malèvol alimentés aquelles diabòliques flames de ponx i rigués entre els núvols per celebrar la nostra destrucció.

(Pàg. 49)
- ¿Com creus que acabarà tot?
- No es pot saber. Els homes que han assumit la direcció de la guerra es veuen desbordats pels esdeveniments. Les forces són encara tan considerables que s’equilibren. Igual que en el joc de les dames, cal suprimir molts peons abans de veure-hi clar; de la mateixa manera, caldrà matar encara molts éssers humans abans que les coses es dibuixin.
- Els desgastem, com diu aquell...
- Ens desgastem mútuament.

(Pàg. 76)
Va ser com si el pànic ens etzibés una puntada de peu a les natges. Vam deixar enrere com tigres els cràters fumejants dels obusos, els llavis dels quals eren ferits, vam deixar enrere les crides dels nostres germans, aquelles crides sortides de les entranyes i que commouen les entranyes, vam deixar enrere la pietat, l’honor, la vergonya, vam rebutjar tot el que és sentiment, tot allò que eleva l’home, com pretenen els moralistes –aquells impostors que no són sota els bombardejos i exalcen el coratge. Vam ser covards, a gratcient i sense poder ser cap altra cosa. El cos governava, la por manava.

(Pàg. 83)
La claror groga d’un dia vacil·lant, com si també estigués colpida per l’horror, il·luminava un camp de batalla inanimat, completament silenciós. Semblava que tot, al nostre voltant i fins a l’infinit, fos mort, i només gosàvem parlar en veu baixa. Feia l’efecte que havíem arribat a un lloc del món que s’endinsava en l’àmbit del somni, que havia deixat enrere tots els límits de la realitat i de l’esperança. El davant i el darrere es confonien en una desolació sense límits, pastats amb la mateixa argila aigualida i grisa. Era com si haguéssim quedat encallats en alguna banquisa interplanetària envoltada de núvols de sofre, devastada per sobtades tempestes. Vagàvem pels llimbs maleïts que, en qualsevol moment, es convertirien en infern.

(Pàg. 129)
Quan vam entrar realment en contacte va ser quan li vaig demanar llibres. Entre la gent a qui agrada la lectura s’estableixen llaços de seguida. Les preferències evoquen les idees, que donen ràpidament la mesura de les opinions.

(Pàg. 134)
- I tanmateix, el deure existeix, bé que l’hi han ensenyat.
- M’han ensenya moltes coses, com a vostè, coses entre les quals m’adono que cal fer tria. La guerra no és més que una immensa absurditat, de la qual no es pot esperar ni millorament ni grandesa.
- Dartemont, la Pàtria!
- ¿La Pàtria? Vet aquí una altra paraula al voltant de la qual posa vostè, de lluny, un cert ideal prou vague. ¿Vol reflexionar sobre el que és la pàtria? Ni més ni menys que una reunió d’accionistes, una forma de propietat, esperit burgès i vanitat. Pensi en el nombre d’individus amb qui, dins la seva pàtria, es nega vostè a tenir-hi tractes, i veurà com els llaços són ben convencionals.

(Pàg. 135)
- Però, ¿i la llibertat?
- La meva llibertat em segueix. És dins el meu pensament. Shakespeare m’és una pàtria, i Goethe una altra. Encara que em canviï l’etiqueta que duc al front, no em canviarà el cervell. És a través del cervell que puc escapar-me dels lots, de les promiscuïtats, de les obligacions que tota civilització, tota col·lectivitat m’imposarà. Em faig una pàtria amb les meves afinitats, les meves preferències, les meves idees, i això no només no m’ho poden prendre, sinó que ho puc escampar al meu voltant. Amb cinquanta individus escollits de cada nació, potser formaria la societat que més satisfaccions em donaria. El meu primer bé sóc jo; val més exiliar-lo que perdre’l, canviar alguns costums que rescindir les meves funcions d’home. L’home només té una pàtria, que és la Terra.

(Pàg. 142)
Si el Fill de Déu existeix, aquest és el moment que mostri el seu cor –aquest cor que tant ha estimat els homes-, ara que tants cors sagnen. ¿Tot ha estat, doncs, debades, el seu Pare el va sacrificar inútilment? El Déu de misericòrdia infinita no pot ser el mateix de les planes d’Artois. El Déu bo, el Déu just no ha pogut autoritzar que es faci en nom seu un puré d’homes semblant, no pot voler que tal devastació dels cossos i els esperits serveixi a la seva glòria.
¿Déu? Apa, apa, el cel és buit, buit com un cadàver. Al cel, no hi ha res més que els obusos i tots els artefactes mortals dels homes.La guerra ha matat també Déu!

(Pàg. 160)
Durant molt de temps, als meus ulls, el pare va pertànyer a aquell món inaccessible de les persones grans, detentores de privilegis i de tota la saviesa, durant molt de temps m’he sentit sota la seva dominació. Avui, tinc una vida pròpia que se li escapa.

(Pàg. 168)
Som l’un al costat de l’altre, però els nostres pensaments estan molt allunyats. ¿Un pare i un fill? Sí, és clar. Però sobretot: un home del front i un home de la reraguarda...La guerra ens separa, una guerra que jo conec i que ell ignora.

(Pàg. 222)
Visc com una bèstia, una bèstia que en primer lloc té gana i en segon lloc està cansada. Mai no m’havia sentit tan embrutit, amb el cap tan buit de pensaments, i comprenc que l’esgotament físic, que no deixa als altres temps de reflexionar, que els redueix a no sentir res més enllà de les seves necessitats elementals, és un mitjà segur de dominació.

(Pàg. 249)
Cal lluitar contra la por als primers símptomes; si no, la por t’embruixa, i estàs perdut, arrossegat en un daltabaix que la imaginació precipita amb les seves invencions esgarrifoses. Els centres nerviosos, un cop desajustats, donen les ordres a contratemps i traeixen fins i tot l’instint de supervivència amb les seves decisions absurdes. El súmmum de l’horror, que s’afegeix a aquesta depressió, és que la por deixa a l’home la facultat de jutjar-se. Es veu a si mateix en l’últim grau de la ignomínia, i no té cap manera d’aixecar-se, de justificar-se als seus propis ulls.
En aquest punt em trobo...

(Pàg. 258)
El nostre futur és al davant, sobre aquest sòl llaurat i estèril cap al qual correm, el pit i el ventre oferts...
Esperem l’hora H, que ens crucifiquin, abandonats de Déu, condemnats pels homes.
Desertar! Ja és massa tard...

(Pàg. 276)
Els homes de primera línia combaten sense testimonis, sense àrbitres per prendre nota dels cops, enmig d’una gran confusió. Són els únics que poden realment saber la vàlua de cadascú, cosa que converteix tantes proclames en ridícules i tantes distincions en vergonyoses. Coneixen bé les reputacions usurpades que tenen, tanmateix, tanta credibilitat a la reraguarda. Aquesta igualtat en els honors i aquesta desigualtat en els perills desacrediten les medalles. Pel que fa als galons, s’han convertit ràpidament en atributs ridículs, que ens hem arrencat fa temps de les mànigues.

(Pàg. 281)
L’horror de la guerra rau en aquesta inquietud que ens rosega. El seu horror rau en la duresa, en la repetició incessant dels seus perills. La guerra és una amenaça perpètua. “No sabem ni l’hora ni el lloc”. Però sabem que el lloc existeix i que l’hora vindrà. És insensat esperar que sempre ens en sortirem.
Això és el que fa que pensar sigui una cosa terrible. (...)

(Pàg. 282)
L’home de les espitlleres està agafat entre dues forces. Al davant, l’exèrcit enemic. Al darrere, la barrera dels gendarmes, l’encadenament de les jerarquies i de les ambicions, sostinguts per l’empenta moral del país, que viu segons una concepció de la guerra de fa un segle i crida: “Fins al final !”. A l’altra banda, la reraguarda contesta: “Nach Paris!”. Entre aquestes dues forces, el soldat, sigui francès o alemany, no pot ni avançar ni retrocedir. Així mateix, aquell crit que puja de vegades de les trinxeres alemanyes; “Kamerad Franzose!” és probablement sincer.

(Pàg. 341)
- (...) Mira, que et faré el balanç de la guerra: cinquanta grans homes als manuals d’història, milions de morts de qui ningú no es recordarà i mil milionaris que dictaran la seva llei. La vida d’un soldat representa aproximadament cinquanta francs a la cartera d’un gran industrial de Londres, de París, de Berlín, de Nova York, de Viena o de qualsevol altre lloc. ¿Ho comences a comprendre?.
- Aleshores, ¿què en resta?
- Res, absolutament res! ¿Que potser pots creure en alguna cosa després del que has vist? L’estupidesa humana és incurable. Raó de més per riure-se’n.

>>Altres han dit...
Biblioblog, El Periódico, La Gran Guerra, Perdida en la Mancha

>> Enllaços...
Chevallier, Jean Dartemont, el guíó dels fets, la Gran Guerra en imatges (franceses), la Gran Guerra en imatges (alemanyes), Chemin des Dames, el deure militar, l'ètica militar al descobert, l'infern, carn de canyó catalana, Theodore Botrel, Gasos, gasos !!!, Armée Noire

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada