dimecres, 8 de juliol de 2009

Divina Comèdia - Danthe Alighieri


Alighieri, Dante. Divina Comèdia.
Versió de Joan F. Mira
Barcelona: Proa, 2000




Divina CommediaTraducció, introduccions i notes de Joan F. Mira

>> Que en diu la contraportada...La figura de Dante Alighieri (1265-1321) ocupa un lloc de privilegi en el panorama de la literatura universal, i la seva obra mestra, la Divina Comèdia, ha esdevingut al llarg dels segles un dels tresors més preuats de la cultura occidental i un títol mític de la història de la literatura. A la Comèdia, que Boccaccio va qualificar de Divina immediatament després de la seva aparició, el Dant hi modula un llenguatge nou i estructura una obra excepcional capaç d’identificar història i filosofia, mite i ciencia, a través del discurs d’un viatge i d’una ficció literaria. La Divina Comèdia es presenta com una narració que inclou tots els sentits de la vida, de la història i del conjunt dels coneixements del seu temps. El seu propòsit era mostrar el camí de la felicitat, que passava per dos estadis previs a l’entrada al Paradís. En aquest camí, l’home ha de ser acompanyat per la raó humana, representada per Virgili, i per la revelació, que personifica Beatriu.

La feina de Joan F. Mira com a traductor de l’obra major del Dant és d’una eficacia indiscutible i permet llegir el magne poema amb tota la seva alenada èpica i narrativa. El teu treball se suma a una llarga tradició de versions catalanes de la Divina Commedia, iniciada amb Andreu Febrer, en el segle XV, i que compta, entre les de més anomenada, amb la de Josep M. de Sagarra. Per aquesta traducció, Joan F. Mira ha rebut el Premi Nacional de Traducció del Ministerio de Cultura, el Premi de la Crítica “Serra d’Or” i la Medalla d’Or de la Ciutat de Florencia.

>>Com comença...
Com comença
A la meitat del camí de la vida
Em vaig trobar dins d’una selva obscura,
Perquè havia deixat la recta via.
Quina cosa tan dura és dir com era
Una selva salvatge, i aspra i forta
Que em renova la por només pensar-hi!:
És tan amarga, que és poc menys que mort.

>>Moments...
(Pàg. 41)“Per mi entrareu a la ciutat sofrent,
per mi entrareu cap a l’etern dolor,
per mi entrareu amb la perduda gent.
La justícia mogué el meu constructor:
Em varen fer la divina potència,
L’alta saviesa i el primer amor.
Abans de mi no va ser creat res
Que no fóra tan etern com sóc jo:
Deixeu tota esperança, el qui hi entreu.”
(Cant III, Infern)
(Pàg. 89)
Baixàrem a la quarta fondalada,
Continuant per aquell trist pendent
Que conté tot el mal de l’univers.
Ah, justícia de Déu!, qui amuntegà
Tants turments com ho he vist, i tan estranys?,
I per què ens destrueix així el pecat?
(Cant VII, Infern)
(Pàg. 93)Ara pots veure, fill, la curta burla
Dels béns que són confiats a la fortuna,
Pels quals tant es barallen els humans;
Perquè tot l’or que hi ha sota la lluna,
O que hi hagué, no donarà repòs
A cap d’aquestes ànimes cansades.
(Cant VII, Infern)
(Pàg. 149)Però ara mira cap avall, que som
A propo del riu de sang en el qual bull
Qui causa dany als altres amb violència.
Oh cobdícia cega, ira boja,
Que ens inciteu tant en la vida curta,
I en l’eterna ens porteu a un bany cruel!
(Cant XII, Infern)

(Pàg. 239)
L’avarícia vostra entristeix el món,
I exalta els vils mentre trepitja els bons.
(Cant XIX, Infern)
(Pàg. 261)
“Creus, Malacua”, va dir el meu mestre,
“que tu veuries que he vingut ací,
sense temor de tots els atacs vostres,
si no ho volgueren Déu i un fat propici?
Deixa’ns passar, que és voluntat del cel
Que jo li ensenye a algú aquest camí esquerp.”
(Cant XXI, Infern)

(Pàg. 317)
Gaudeix, Florència, ja que ara ets tan gran
Que per mar i per terra bats les ales,
I que el teu nom s’escampa per l’infern!
(Cant XXVI, Infern)

(Pàg. 467)
Quan, per motiu d’un plaer o un dolor
Que ens ocupa alguna facultat,
L’ànima s’hi concentra totalment,
Sembla que no actua altra potència;
I això va contra aquell error que creu
Que a dins tenim encesa més d’una ànima.
(Cant IV. Purgatori)

(Pàg. 559)
Tenir gran nom al món, no és més que un buf
De vent, que ve d’ací i després d’allà,
I canvia de nom i de sentit.
(Cant XI. Purgatori)

(Pàg. 609)
(...) Germà,
el món és cec, i es veu que tu véns d’ell.
Els vius atribuïu totes les causes
Només al cel, com si ell ho mogués tot
Amb ell mateix i per necessitat.
Si fóra així, seria destruit
El lliure arbitri, i no seria just
Rebre joia pel bé i dolor pel mal.
(Cant XVI Purgatori)

(Pàg. 665)
Oh cels, que suposem que tot girant
Feu canviar la situació ací baix,
Quan vindrà qui farà que acabe aquesta?
(Cant XX. Purgatori)
(Pàg. 675)
Cap ignorància, i mai amb tanta guerra,
M’ha provocat tal desig de saber (...)
(Cant XX. Purgatori)

(Pàg. 707)
Qui creuria que l’olor d’una fruita,
I el d’una aigua, pogués penetrar tant,
Sense saber com, i engendrar la gana?
(Cant XXIII. Purgatori)

(Pàg. 777)
L’aigua que veus no sorgeix d’una vena
Que es torna a omplir amb vapors refredats,
Com riu que perd i augmenta el seu cabal;
Sinó que ix d’una font permanent
Que del voler de Déu va prenent tota
L’aigua que vessa, oberta a dues parts.
Per aquesta part baixa amb la virtut
Que et lleva la memòria del pecat;
I per l’altra et torna el record del bé.
Per ací es diu Leteu, i a l’altra banda
Eunoè, i no produeix cap efecte
Si hom no la tasta abans ací i allà;
El seu sabor supera tots els altres.
(Cant XXVIII. Purgatori)
(Pàg. 851)
La glòria d’aquell que tot ho mou
Penetra l’univers, i resplendeix
En una part més i en una altra menys.
Vaig ser al cel que en rep la llum més forta,
I vaig veure coses que no les pot
Ni les sap dir qui ha baixat d’allà dalt;
Perquè, acostant-se més al seu desig,
L’intel.lecte arriba tan endins
Que la memòria ja no el pot seguir.
(Cant I. Paradís)
(Pàg. 865)
Si l’opinió dels homes s’equivoca
Allà on la clau dels sentits no obre el pany,
Ja no t’haurien d’afectar les fletxes
De l’estranyesa en veure que, darrere
Dels sentits, la raó té ales ben curtes.
(Cant II. Paradís)
(Pàg. 941)
Si el meu germà pogués preveure això,
Evitaria la pobresa avara
De Catalunya, per no rebre’n dany;
Per si o per altri, que la seua barca
Ja carregada, no es carregue més.
A ell, que és avar, tot i venir d’un pare
Generós, li caldria una milícia
Que no pensara tant a omplir les arques.
(Cant VIII. Paradís)

(Pàg. 977)
Ah, passions insensates dels mortals,
Que deficients que són els sil·logismes
Que us fan batre les ales cap a baix!
(Cant XI. Paradís)
(Pàg. 1.067)I, vençut jo amb la llum del seu somriure,
Ella em va dir: “Ara gira’t i escolta,
Que el paradís no és tot en els meus ulls.”
(Cant XVIII. Paradís)
(Pàg. 1.181)No preteníem que a mà dreta dels nostres
Successors, hi seguera part del poble
Cristià i altra part a l’altra mà;
Ni que les claus que em van ser concedides
Esdevingueren signe en estendard
Que combatera contra els batejats;
Ni que jo fos figura en un segell
Per privilegis falsos i venuts,
Que em fan sovint enrogir tot encès.
(Cant XXVII. Paradís)

(Pàg. 1.187)
Oh cobdícia, que enfonses els mortals
Sota teu, tant que ningú té poder
De traure els ulls sobre les teues ones!
La voluntat floreix molt bé en els homes,
Però la pluja permanent transforma
Les bones prunes en fruita podrida.
La innocència i la fe es troben només
En els infants petits, i després fugen
Abans que el pèl els cobrisca la galta.
(Cant XXVII. Paradís)

>> Altres n'han dit...Les meves lectures i més coses,

>> Enllaços:Dante, Virgili, Joan F. Mira, Gustave Doré, la mitologia com a motor, Cercles de l'infern, ànimes volubles, Beatriu, Gerió, el Flow o el Paradís, Avara poverta, Leteu, Florència, motiu lúdic, pecats capitals,



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada