divendres, 22 de maig de 2009

Estacions. Poemes de les dinasties Tang i Song - Shi Bo


Bo, Shi. Estacions. Poemes de les dinasties Tang i Song
Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005









Saisons, poemes des dynasties Tang et Song.
Traducció catalana de Núria Periago






>> Què en diu la contraportada...
Shi Bo, escriptor y cal·lígraf xinès instal·lat a França dels del 1990, organitza exposicions i cursos de cal·ligrafia a París. És autor d'una seixantena d'obres, publicades a diversos països. En aquest llibre ha seleccionat, traduït i il·lustrat una seixantena d'antics poemes xinesos que pertanyen als més brillants poetes de diferents èpoques. D'una manera molt suggerent, els ha reagrupat sota el tema de les quatre estacions: primavera, estiu, tardor i hivern. Tot plegat és un festí per als amics dels bons llibres, de la poesia oriental i de l'art propi de la rica civilització xinesa.

>> Com comença...
A la primavera el somni dura més enllà de l'albada
D'arreu arriba el cant dels ocells
La nit és a penes torbada pel murmuri del vent
i de la pluja
Qui sap quantes flors han caigut aquesta nit?
SOMNI DE PRIMAVERA. Meng Haoran (689-740)

>> Moments...
(Pàg. 20)
(...)
En el jardí un gronxador
I a l'altre costat del recinte algú que es passeja
Vorejant el camí
Se sent l'esclat rialler d'una jove
Que de mica en mica s'esvaeix
Amorós, el passejant s'afligeix de la insensible
UN ENAMORAT ENTRISTIT PER UNA INSENSIBLE. Su Shi (1037-1101)

(Pàg. 24)
Envoltat de flors, davant la meva copa
Bec en solitud
Alço el meu vas vers la lluna
Brindo per nosaltres tres, la lluna,
la meva obra i jo
La lluna no davalla pas per beure
La meva ombra no sap que em segueix
La lluna i la meva ombra, de moment, m'acompanyen

Aprofitem la primavera per deixar-nos
anar amb joia
Quan canto la lluna passeja
Quan ballo la meva ombra zigzagueja
Ens divertim junts en el moment del meu despertar
Abans que l'embriaguesa ens distanciï
Ens prometem un amor etern
Encara que els núvols acabin per separar-nos
SOLITUD A LA CLAROR DE LA LLUNA. Li Bai (701-762)

(Pàg. 30)
Beguem aquesta nit tota la nostra embriaguesa
Oblidem el demà davant la copa
Aprecio la vostra rebuda i hospitalitat
El gobelet ple de la vostra amistat
Atenció que la nit primaveral és curta
Les copes no són mai massa plenes
Brindem una vegada més
Per la nostra vida que passa com un esclat
BUIDEM LES NOSTRES COPES.Wei Zhuang (836-910)
(Pàg. 62)
Visc a la part alta del Gran Riu
I tu, riu avall
No hi ha un sol dia que no pensi en tu
Però no et veig mai
Bé que nosaltres bevem en el mateix curs d'aigua
Quan aquest riu podrà interrombre el seu lliscar?
De quina manera la meva tristesa
s'arribarà a apaivagar?
Mentre el teu cor bategui a l'uníson del meu
Jo restaré fidel al meu amor per tu
ENAMORADA D'UN DESCONEGUT.Li Zhiyi (segle XI)

(Pàg. 85)
A les darreries de la tardor la nit es freda
Desvagat, el vell, vetlla fins tard
La llàntia apagada
Es fica al llit
escoltant el xipolleig agradable de la pluja
El feix dins l'estufa està ja reduït a cendres
El perfum de la fusta encara dóna caliu
L'endemà al matí el dia és clar i fred
El vell roman encara dintre l'escalfor del llit
Les fulles roges plenes de gebre
encatifen l'escalinata
UNA NIT DE PLUJA A LA TARDOR. Bai Juyi (772-846)

(Pàg. 90)
Agafats per una agulla de jade
Els seus cabells s'ondulen com els núvols
Embolcallada en una fina roba de seda
Aixeca lleugerament les seves celles negres
El vent de la tardor s'ha fet for
I es barreja amb una pluja intensa
A l'altre costat de la persiana de bambú
Els plàtans s'agiten
Quina impotència davant una nit tan llarga.
NOSTÀLGIA D'AMOR. Li Yu (937-978)

(Pàg. 92)
Més enllà de la posta de l'hostal
Un pont en ruïnes
Una flor desclosa
Solitària, en l'abandó
Trista quan la nit s'apropa
I més encara als capricis del vent i de la pluja
Aquesta flor no vol rivalitzar en bellesa
amb la primavera
La gelosia de les altres flors la deixen indiferent
Una vegada ha caigut en el fang
Ella, esdevé pols
El seu perfum, malgrat tot, resta intacte
ELOGI A UNA FLOR DE TARDOR. Lu You (1125-1210)

(Pàg. 116)
Sota el vent de l'oest, el pati ple de crisantems
A llur perfum glacial, cap papallona
no hi presta atenció
Si jo un dia esdevingués déu de la primavera
Els faria descloure al mateix temps que
les flors del presseguer
POEMA ALS CRISANTEMS. Huang Cao (?-884)

(Pàg. 124)
El món és hostil
L'amor és infidel
La nit s'acosta
La pluja fragilitza les flors
El vent matinal asseca les meves llàgrimes
Em recolzo a la balustrada
Silenciosa, provo de buidar el meu cor
Impossible! Impossible! Impossible!
Solitària, ja no sóc la que era
La meva ànima malalta està desorientada
com la corda del gronxador
El so del meu cor em fa estremir
la nit és ja profunda
Per temor que em sorprenguin
Eixugo les meves llàgrimes
M'esforço a dibuixar un somriure
Enganyador! Enganyador! Enganyador!
UNA DONA QUE PLORA. Tang Wan (vers 1155)

>> Enllaços

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada