Estacions. Poemes de les dinasties Tang i Song - Shi Bo


Bo, Shi. Estacions. Poemes de les dinasties Tang i Song
Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005









Saisons, poemes des dynasties Tang et Song.
Traducció catalana de Núria Periago






>> Què en diu la contraportada...
Shi Bo, escriptor y cal·lígraf xinès instal·lat a França dels del 1990, organitza exposicions i cursos de cal·ligrafia a París. És autor d'una seixantena d'obres, publicades a diversos països. En aquest llibre ha seleccionat, traduït i il·lustrat una seixantena d'antics poemes xinesos que pertanyen als més brillants poetes de diferents èpoques. D'una manera molt suggerent, els ha reagrupat sota el tema de les quatre estacions: primavera, estiu, tardor i hivern. Tot plegat és un festí per als amics dels bons llibres, de la poesia oriental i de l'art propi de la rica civilització xinesa.

>> Com comença...
A la primavera el somni dura més enllà de l'albada
D'arreu arriba el cant dels ocells
La nit és a penes torbada pel murmuri del vent
i de la pluja
Qui sap quantes flors han caigut aquesta nit?
SOMNI DE PRIMAVERA. Meng Haoran (689-740)

>> Moments...
(Pàg. 20)
(...)
En el jardí un gronxador
I a l'altre costat del recinte algú que es passeja
Vorejant el camí
Se sent l'esclat rialler d'una jove
Que de mica en mica s'esvaeix
Amorós, el passejant s'afligeix de la insensible
UN ENAMORAT ENTRISTIT PER UNA INSENSIBLE. Su Shi (1037-1101)

(Pàg. 24)
Envoltat de flors, davant la meva copa
Bec en solitud
Alço el meu vas vers la lluna
Brindo per nosaltres tres, la lluna,
la meva obra i jo
La lluna no davalla pas per beure
La meva ombra no sap que em segueix
La lluna i la meva ombra, de moment, m'acompanyen

Aprofitem la primavera per deixar-nos
anar amb joia
Quan canto la lluna passeja
Quan ballo la meva ombra zigzagueja
Ens divertim junts en el moment del meu despertar
Abans que l'embriaguesa ens distanciï
Ens prometem un amor etern
Encara que els núvols acabin per separar-nos
SOLITUD A LA CLAROR DE LA LLUNA. Li Bai (701-762)

(Pàg. 30)
Beguem aquesta nit tota la nostra embriaguesa
Oblidem el demà davant la copa
Aprecio la vostra rebuda i hospitalitat
El gobelet ple de la vostra amistat
Atenció que la nit primaveral és curta
Les copes no són mai massa plenes
Brindem una vegada més
Per la nostra vida que passa com un esclat
BUIDEM LES NOSTRES COPES.Wei Zhuang (836-910)
(Pàg. 62)
Visc a la part alta del Gran Riu
I tu, riu avall
No hi ha un sol dia que no pensi en tu
Però no et veig mai
Bé que nosaltres bevem en el mateix curs d'aigua
Quan aquest riu podrà interrombre el seu lliscar?
De quina manera la meva tristesa
s'arribarà a apaivagar?
Mentre el teu cor bategui a l'uníson del meu
Jo restaré fidel al meu amor per tu
ENAMORADA D'UN DESCONEGUT.Li Zhiyi (segle XI)

(Pàg. 85)
A les darreries de la tardor la nit es freda
Desvagat, el vell, vetlla fins tard
La llàntia apagada
Es fica al llit
escoltant el xipolleig agradable de la pluja
El feix dins l'estufa està ja reduït a cendres
El perfum de la fusta encara dóna caliu
L'endemà al matí el dia és clar i fred
El vell roman encara dintre l'escalfor del llit
Les fulles roges plenes de gebre
encatifen l'escalinata
UNA NIT DE PLUJA A LA TARDOR. Bai Juyi (772-846)

(Pàg. 90)
Agafats per una agulla de jade
Els seus cabells s'ondulen com els núvols
Embolcallada en una fina roba de seda
Aixeca lleugerament les seves celles negres
El vent de la tardor s'ha fet for
I es barreja amb una pluja intensa
A l'altre costat de la persiana de bambú
Els plàtans s'agiten
Quina impotència davant una nit tan llarga.
NOSTÀLGIA D'AMOR. Li Yu (937-978)

(Pàg. 92)
Més enllà de la posta de l'hostal
Un pont en ruïnes
Una flor desclosa
Solitària, en l'abandó
Trista quan la nit s'apropa
I més encara als capricis del vent i de la pluja
Aquesta flor no vol rivalitzar en bellesa
amb la primavera
La gelosia de les altres flors la deixen indiferent
Una vegada ha caigut en el fang
Ella, esdevé pols
El seu perfum, malgrat tot, resta intacte
ELOGI A UNA FLOR DE TARDOR. Lu You (1125-1210)

(Pàg. 116)
Sota el vent de l'oest, el pati ple de crisantems
A llur perfum glacial, cap papallona
no hi presta atenció
Si jo un dia esdevingués déu de la primavera
Els faria descloure al mateix temps que
les flors del presseguer
POEMA ALS CRISANTEMS. Huang Cao (?-884)

(Pàg. 124)
El món és hostil
L'amor és infidel
La nit s'acosta
La pluja fragilitza les flors
El vent matinal asseca les meves llàgrimes
Em recolzo a la balustrada
Silenciosa, provo de buidar el meu cor
Impossible! Impossible! Impossible!
Solitària, ja no sóc la que era
La meva ànima malalta està desorientada
com la corda del gronxador
El so del meu cor em fa estremir
la nit és ja profunda
Per temor que em sorprenguin
Eixugo les meves llàgrimes
M'esforço a dibuixar un somriure
Enganyador! Enganyador! Enganyador!
UNA DONA QUE PLORA. Tang Wan (vers 1155)

>> Enllaços

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

Bradbury, Ray. Les cròniques marcianes Barcelona: Bruguera, 1984 The martian chronicles Traducció: Quim Monzó Col·lecció: Els Llibres del Mirador, 3 >> Què en diu la contraportada... Com un Ramon Muntaner del futur, Ray Bradbury ha escrit aquestes cròniques -de la conquesta d'una Neopàtria marciana pels almogàvers ianquis- com una reflexió sobre la quotidianitat, l'angoixa i la patètica tristor de la condició humana, i les ha tenyides d'humor. L'aparició de Les cròniques marcianes va suposar la més gran alenada d'aire fresc que la ciència-ficció ha rebut en el darrer mig segle. "¿Què ha fet aquest home d'llinois -es demanava Jorge Luis Borges el 1954, en tancar les pàgines del llibre- perquè episodis de la conquesta d'un altre planeta m'omplin de terror i solitud?" >> Com comença... Feia un minut, a Ohio era l'hivern: les portes i les finestres eren tancades, el gebre entelava els vidres, el gel feia el serrell a les teulades,
Read more »

La veïna - Isabel-Clara Simó

"¿Quina bestiesa anava a fer? Si jo arribava primer que la policia encara podia salvar-la, encara podria tenir-la tota per mi, no m’importa el lloc ni la mena de vida que portéssim." Simó, Isabel-Clara. La veïna. Barcelona: Àrea, 1991 >> Què en diu la contraportada... Amb el seu estil característic, Isabel-Clara Simó construeix a La veïna una vertiginosa intriga detectivesca que, com les gran novel·les del gènere, demostra que l’atzar pot trastocar sobtadament la més rutinària i grisa de les vides. Però això, Leonard, un pacífic administratiu d'una oficina bancària, no ho va descobrir fins que es va trobar dos policies a la porta de casa per interrogar-lo sobre el misteriós suïcidi del propietari d'un magatzem del veïnat. El cadàver en qüestió deixa un controvertit testament: una atractiva vídua enjogassada, una suma de diners més que considerable i un embolic tempestuós capaç de convertir un insípid funcionari que només vol pau i tranq
Read more »

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

" (...) he tornat a oblidar –me que no és per a mi que escric, sinó per a vosaltres, desconeguts, a qui estimo i compadeixo; per a vosaltres, que encara vagueu per allà baix, en segles llunyans." Zamiatin, Ievgueni. Nosaltres. Barcelona: Editorial Males Herbes, 2015 Мы. Traducció de  Miquel Cabal. Col·lecció Distorsions, 24 ::: Què en diu la contraportada... Escrit l’any 1921, el llibre que teniu entre les mans és la mare de totes les distòpies. Anterior a Un món feliç , d’Aldous Huxley i a 1984 de George Orwell, obres sobre les quals va exercir una clara influencia, Nosaltres va estar prohibit a la Unió  Soviètica durant més de seixanta anys, considerat un llibre ideològicament reprovable. S’hi narra la historia de D-503, un enginyer fidel a l’Estat Únic que veu pertorbada la seva vida lògica i ordenada per l’aparició d’una noia difícil de computar. Zamiatin utilitza una trama d’aventures per endinsar-se en una societat regida per un sistema matemàtic perfecte, on els ed
Read more »

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

Monzó, Quim. -Uf, va dir ell Barcelona: Edicions dels Quaderns Crema, 1978 >> Què en diu la contraportada... Un coit que es perllonga durant lustres i lustres; un incansable devorador de lletres; un trist oficinista a Lloret, tractant de lligar; un contrabandista de papallones; quatre lladregots de mig pèl; Déu creant -força matusserament- l'univers; un nàufrag frustrat; una noia amb sines farcides d'ocells i de vegetació; un tastaolletes que viu després de mort... Tot aquest prodigiós ventall imaginatiu ha estat treballat fins a convertir cada conte en una obra perfecta, rodona i indefugible. La crítica ha considerat -Uf, va dir ell com un dels millors llibres de narrativa de la dècada. >> Com comença... A hores d'ara se me'n fot, m'importa ben poc; millor encara: no m'importa gens tot el que ha succeït. Aigua passada no mou molins, que diuen no sé on. L'únic que vull és veure, altre cop, els cels de color pipermint i els estels que espurnege
Read more »

El gobelet dels daus - Max Jacob

    “Què llegeixes? em va dir, o més aviat quants anys tens?  perquè se sap l’edat pel llibre (...).”   Jacob, Max. El gobelet dels daus. Palma de Mallorca: Lleonard Muntaner Edicions, 2010 Le Cornet à dés . Traducció d’Enric Cassasses. Col.lecció L’obriülls, 3 :::   Què en diu la contraportada... Què es pensen, doncs, que hi tenim tòfones, al cor? Si et poses l’orella al tic-tac de l’orella sentiràs en tu una cosa que no ets tu mateix i que és un o el dimoni. L’estil de mestre és l’estil de deixeble. Obriré una escola de vida interior i a la porta hi posaré escola d’art. A vegades, quan ronques, el món material desperta l’altre. Mira amb el teu crani al fons del teu capell. La veritat sempre és nova. Una obra sempre és la intel·ligència d’alguna cosa. La poesia moderna se salta les explicacions. Les cases comercials serioses no fan exhibicions d’aparador. L’art despullat i no les despulles de les arts. La inspiració s’ha de vigilar. :::   Com comença... Els llamps, a l’estrange
Read more »

Amore - Giorgio Manganelli

  "El lugar del reposo se consume, ni tan siquiera las voces sobreviven a tanta noche, este lugar, lo reconozco, es el infierno (...)". Manganelli, Giorgio. Amore. Madrid: Siruela, 2009 Amore . Traducció de Carlos Gumperi. Col.lecció Libros del Tiempo ::: Que en diu la contraportada... El amor, para Manganelli, más que un sentimiento, es un continente de ausencias, de lejanías, de despedidas, de desolación. Como él mismo dice: «No negaremos que esta jamás historia de amarnos, perseguirnos, negarnos, no pudiendo en modo alguno conseguirnos, es cuita, tormento, postración. […] En este bosque de amor tu ausencia ecuánimemente distribuida desata el furor, la postrada devoción, el llanto». :::   Com comença... Amor, creo necesario nombrarte, más exactamente pronunciar tu definición, tu cometido, puesto que de ti ignoro nombre y existencia. Así pues, yo te nombro: un dedo fónico te señala en el centro de la noche. No rememoro tiempos en que no fuera de noche, de manera que no he t
Read more »