dimarts, 19 de maig de 2009

Carrer de les Botigues Fosques – Patrick Modiano



Modiano, Patrick. Carrer de les Botigues Fosques.
Barcelona: Proa, 2009









Rue des Boutiques Obscures
Traducció Joan Casas
Col.lecció: A tot vent, 514



>> Què en diu la contraportada...
París, 1965. Guy Roland abandona l’agència de detectius on treballa per investigar la seva pròpia vida, la vida anterior a un accident que l’havia deixat amnèsic quinze anys abans. Recollint les pistes que li van donant vells coneguts, Guy es remuntarà fins a la Segona Guerra Mundial per descobrir la seva autèntica identitat. Una recerca vertiginosa li confirmarà que en realitat havia estat Jimmy Pedro Stern, un jueu de Salònica que treballava a la legació de la República dominicana a París, fins que l’ambient opressiu de l’ocupació alemanya el va obligar a fugir amb una dona al poblet alpí de Mégève. Modiano és un dels pocs autors capaços de crear atmosferes misterioses i alhora subjugar el lector amb una intriga novel·lesca. Misteri i intriga no sempre van de bracet, però Modiano sap fer totes dues coses alhora. Carrer de les Botigues Fosques és una obra singular, una investigació profunda dels abismes d’una ànima errant que absorbeix el lector en una trama detectivesca.

>> Com comença...
Jo no sóc res. Amb prou feines una silueta clara, aquell vespre, a la terrassa d’un cafè. Esperava que parés de ploure, un xàfec que havia començat a caure just quan l’Hutte se n’anava.Hores abans ens havíem trobat per última vegada als locals de l’Agència. L’Hutte darrera la taula de despatx massissa, com sempre, però amb l’abric possat, de manera que tenies ben bé la impressió de comiat. Jo al seu davant, a la butaca de cuir reservada als clients. El llum d’opalina escampava una claror viva que m’enlluernava.- Doncs ja ho veus, Guy... això s’ha acabat...-va dir l’Hutte amb un sospir.

>> Moments...
(Pàg. 12)
-
I tu, Guy, què penses fer? –em va demanar després de beure un glop de conyac amb aigua.
- Jo? Segueixo una pista.
- Una pista?
- Sí. Una pista del meu passat...
Vaig pronunciar aquesta frase amb un to pompós que el va fer somriure.
- Sempre he pensat que algun dia el retrobaries, el teu passat.
Aquesta vegada parlava seriosament, i em va commoure.
- Però, mira què et dic, Guy, no sé si val la pena...

(Pàg. 54)
Va encetar una tonada que era, em penso: Sur les quais du vieux Paris, però el soroll de les veus i de les rialles feia la música amb prou feines audible, i ni tan sols jo, que era a tocar, no n’arribava a copsar totes les notes. El pianista continuava, impertorbable, amb el bust ben dret, el cap inclinat. Em feia patir: pensava que en algun moment de la seva vida l’havien escoltat quan tocava el piano. Després s’havia hagut d’acostumar a aquest zum-zum perpetu que li apagava la música. Què diria, quan jo pronunciés el nom de Gay Orlow? Aquell nom el trauria un moment de la indiferència amb què anava tocant la seva peça? O ja no li diria res, com aquelles notes de piano ofegades sota la remor de les converses?

(Pàg. 70)
Estranya gent. D’aquella que només deixa rere seu un núvol de fum que aviat es dissipa, L’Hutte i jo, sovint, teníem tractes amb aquesta mena d’éssers els rastres dels quals es perden. Un bon dia apareixen del no-res i se n’hi tornen després d’haver brillat breument com cuques de llum. Reines de bellesa. Gigolós. Papallones. La major part, fins i tot en vida, no tenien pas més consistència que un glop de vapor que mai no es condensarà.

(Pàg. 104)
Les lletres em ballen. Qui sóc jo?

(Pàg. 122)
Darrera els vidres de la porta veia l’arrencada de l’escala, i em van agafar ganes de pujar-la lentament per repetir els gestos que feia i resseguir els meus antics itineraris.Jo crec que encara se senten, a les entrades dels immobles, els ecos de les passes d’aquells que tenien el costum de travessar-les i que, després, van desaparèixer. Alguna cosa continua vibrant després del seu pas, unes ones cada vegada més febles, però que captes si estàs prou atent. En el fons, potser jo mai no havia estat aquell Pedro McEvoy, jo no era res, però em travessaven unes ones, ara llunyanes, adés més fortes, i tots aquells ressons esparsos que flotaven en l’aire cristal·litzaven, i allò era jo.

(Pàg. 157)
El París per on caminàvem tots dos en aquell temps era tan estival i tan irreal com el vestit fosforescent d’aquell Scouffi. Flotàvem en una nit que aromaven les troanes quan passàvem per davant de les reixes del Parc Monceau. Molt pocs cotxes. Semàfors vermells i semàfors verds s’encenien dolçament per no res i els seus senyals de colors alternats eren tan suaus i regulars com el balanceig d’unes palmeres.

(Pàg. 231)
Benvolgut Hutte, la setmana vinent marxo de París cap a una illa del Pacífic, on tinc alguna possibilitat de trobar un home que em pot donar informacions de què ha estat la meva vida. Sembla que es tracta d’un amic de joventut.Fins aquí tot m’ha semblat tant caòtic, tan trinxat... Fragments, bocins d’alguna cosa, em retornaven bruscament a mesura que indagava... Però, ben mirat, potser és això, una vida...Segur que es tracta de la meva? O de la d’un altre dins el qual m’he esmunyit?Des d’allà, t’escriuré.Espero que tot et vagi bé a Niça, i que vagis obtenir aquella feina de bibliotecari que desitjaves, en aquell lloc que et recordava la teva infància.

>> Altres han dit...
La mirada de Tirèsies, Llibròfags

>> Enllaços
Patrick Modiano,
Bottin Mondain, L’emprempta de Queneau, Records mentiders, No coneix aquest paio? No troba que se m’assembla?, Je ne suis rien, John Gilbert,Tu me acostumbraste, Amnesia,
La França Ocupada, Premi Goncourt



1 comentari:

  1. David,

    bonjour. Merci pour ton mail et bravo pour ton blog.
    Des espagnols lisent Modiano ? C'est très bien !

    A bientôt,

    ResponElimina