Les regles del mikado - Erri De Luca

 

"(...) hi ha un impuls que et catapulta endavant amb cada despertar. Amb aquest impuls n’hi ha prou."

De Luca, Erri. Les regles del mikado.
Alzira: Edicions Bromera, 2024.

Le regole dello Shangai. Traducció d’Albert Pejó.
Col·lecció L’Eclèctica, 357.

::: Què en diu la contraportada...
Un encontre imprevist reunirà una jove gitana i un vell rellotger a la frontera d’Eslovènia, i els dos desconeguts establiran una relació inexplicable que perdurarà en el temps i la distància.

Ella creu en el destí, en els signes, en el déu de les coses. Es mou per impulsos i creences. Ell se sent una peça més dins de la màquina del món, precís i inexorable com un rellotge, que interpreta seguint les regles del mikado, on cada moviment necessita reflexió, on una decisió precipitada pot provocar el final del joc. Una conversa íntima i poètica entre dos desconeguts completament oposats. Un dels diàlegs més bells sobre la vida i la societat.

Aquesta novel·la del mestre de les lletres italianes ens convida a participar en una reflexió serena i lúcida, on fins i tot un sol moviment imperceptible pot fer canviar la partida.

::: Com comença...
- Qui ets?
- Tinc fred. Deixa’m quedar a la tenda.
- Qui ets?
- Què t’importa? Soc una persona que es mor de fred. He vist la tenda i he entrat (...).

::: Moments...
(Pàg. 16)
- (...) Hi ha una lluita molt antiga entre la pols i els rellotges per veure quin mesura millor el temps.

(Pàg. 33)
- (...) Tot el que faig sol és un joc. La feina comença quan estic amb els altres.

(Pàg. 42)
- (...) Aquella noieta de l’estiu, la vas tornar a veure?
- Vaig trobar la seva continuació.
- Una noia que se li assemblava?
- Una altra ella i un altre jo, vint anys després (...).

(Pàg. 62)
- (...) No faig distincions d’edat. Tu em dius vell, ja m’està bé, però també soc coetani teu, vivim al mateix moment. Les generacions, per mi, no existeixen. Mentre estiguem vius som contemporanis. Som dues persones (...).

(Pàg. 77)
- (...) Quan n’hagis après, escriu-me. Hi ha coses que només es poden dir per carat. Coses que necessiten llunyania.
Les coses que et passen ara són llavors que creixeran i es convertiran en altres coses (...)

(Pàg. 106)
(...) Al darrere de cada persona hi ha el doble fons de les segones intencions. No necessàriament sospitoses, i que poden ser idealistes, fins i tot religioses, com afanyar-se per aconseguir la salvació.

(Pàg. 110) 
(...) hi ha un impuls que et catapulta endavant amb cada despertar. Amb aquest impuls n’hi ha prou.

(Pàg. 133)
(...) Per allunyar-me, vaig anul·lar la llengua de la meva gent, me la vaig arrencar de la boca.
Al servei, els millors agents són els que s’han amputat l’origen. No és cap novetat, ja ho demanava Jesús a qui el volia seguir.

::: Què en penso...
A Les regles del mikado, Erri De Luca torna a desplegar la seva prosa continguda, lírica i reflexiva, fidel a un estil que combina humilitat expressiva i densitat moral. El llibre s’erigeix com una conversa poètica entre dos mons oposats: el racionalisme d’un rellotger solitari i la intuïció mística d’una jove gitana. Entre tots dos s’obre un espai de paraula que és, alhora, trobada i tensió.

La novel·la -breu, molt breu- articula aquest diàleg en quatre parts que modifiquen el ritme, la forma i fins i tot la naturalesa de la relació. El pas d’una comunicació síncrona a una d’asincrona marca el batec intern del llibre. La primera secció és un llarg intercanvi verbal despullat d’acotacions, descripcions o context: una puresa formal que dona agilitat però també una certa fragilitat, com si el text pogués desfer-se amb un sol moviment en fals i certa sensació de tedi. En la segona part, la narració es transforma en literatura epistolar; els personatges ja no comparteixen temps ni espai, i les cartes aporten un gruix emocional i biogràfic que abans només s’intuïa. Més endavant, fragments de dietari personal completen aquest desplaçament formal, que culmina en un gir narratiu inesperat.

Aquest canvi de registre —de la immediatesa del diàleg a la introspecció epistolar i diarística— és, probablement, l’element més arriscat del llibre. Per als lectors més fidels a De Luca, pot generar dubtes, incredulitat o fins i tot un cert rebuig: el que semblava una meditació serena sobre el temps, el destí i la llibertat es veu sacsejat per un viratge argumental que qüestiona radicalment el plantejament inicial.

Els temes que sostenen la narració són els habituals en l’autor napolità: la memòria i la resistència davant l’oblit com a fonament; la llibertat individual enfront de les imposicions familiars i socials; la solitud, l’equilibri fràgil entre el destí i el caos. Tot plegat escrit amb el minimalisme expressiu i el to contemplatiu que caracteritzen De Luca i que reflecteixen un polsim d'ell mateix aportant textura i sentiment.

Ara bé, malgrat aquesta solidesa temàtica i estilística, la novel·la no sempre aconsegueix mantenir la intensitat emocional que promet. La proposta, que comença amb una força subtil però captivadora, sembla anar de més a menys. El lector entra còmodament en el joc simbòlic i en la calma del relat, però la varietat de diferents registres literaris, la inexistència d'un narrador omniscient que guiï la lectura i sobretot el gir argumental final, tot plegat incideix en la paciència del lector.

Les regles del mikado és, en definitiva, un exercici valent de variació narrativa dins l’obra de De Luca: una meditació sobre la llibertat i el temps que, tot i moments de gran bellesa, no troba l’equilibri que busca.

::: Altres n'han dit...
Núvol (E.Tello), La veu dels llibres (D.P.Grau), Llibres, i punt!, L'independent...de Gràcia (T. Costa-Gramunt), El diletante, Un libro al día (M.Peig), República de las letras (F.V. Manjón), Zubero, Libros y pelis review, La antigua Biblos, Madrid Actual (I. Pintado), Aliette Armel, Lecturissime, Mare Nostrum, Les Lectures de Cannetille, La bibliothèque Roz.

::: Enllaços: 
Erri De Luca, què en diu l'autor, l'autor també ens dona algunes claus de lectura, temes i estructura.