Robinson - Vicenç Pagès Jordà

 

"(...) Una opció pot ser esperar la fi del món en el llit."

Pagès Jordà, Vicenç. Robinson.
Barcelona: 2017, Editorial Empúries.

Col·lecció Narrativa, 521.




::: Què en diu la contraportada…
Un home de mitjana edat s'introdueix a la casa dels veïns, que se n'han anat de vacances, i s'hi instal·la d'una manera molt peculiar. L'home és solter, té el pare en una residència i treballa de carter; a mesura que l'acompanyem en el seu periple d'intrús, anem descobrint les raons d'un comportament insòlit que el portarà a topar amb els veïns i amb la justícia. I, també, amb una advocada d'ofici.

Robinson, un relat iniciàtic que és alhora una història d’amor i de follia i una reflexió sobre la soledat, sobre la comunicació i sobre la imaginació com a refugi, ens enfronta a l'evidència que Vicenç Pagès Jordà ha atès un grau insòlit de maduresa literària. Perquè només des de la plena maduresa creativa es pot escriure una novel·la breu tan sorprenent, intensa i colpidora com aquesta.

::: Com comença...
H. No sap quanta estona ha estat ajagut a terra, les cames estirades i els braços enganxats al tronc, mirant de controlar la respiració que els nervis li han accelerat.

::: Moments...
(Pàg. 21)
Si les novel·les –i H. N’ha començat moltes- serveixen per ficar-se amb discreció en la vida del proïsme, ¿no és molt més efectiu entrar directament a casa d’algú altre, sigui amb la mirada o sigui, de manera molt més efectiva, amb el cos sencer, i prolongar-hi l’estada fins que hi estiguem familiaritzats?

(Pàg. 30)
No li agraden les sales d’estar perquè a ell no li agrada estar, sinó ser.

(Pàg. 44)
Durant aquests moments en què el cos es desperta, tot és possible: estar casat, viure sol, tenir fills, ser orfe, boig, metge, artista. Horitzontalment sobirà, H. Mira d’allargassar aquest mar d’hipòtesis, fins que de mica en mica el present es va imposant, el cercle es tanca, les veritats que fan mal, tantes possibilitats malaguanyades, tot el que podia ser i no ha estat.

(Pàg. 53)
Per a qui s’escriuen els diaris? Per a un mateix quan s’hagi convertit en un altre.

(Pàg. 79)
¿Què importa com ens veuen els altres si l’únic que compta és com som en el nostre interior?¿I què importa el temps si cadascú crea el seu univers a mida, i viatja segons la seva voluntat i corregeix amb paciència i passió les escenes imperfectes?

(Pàg. 107)
Durant aquest moments en què la ment es desperta, tot és possible: estar casat, ser orfe, tenir fills, viure sol, ser un dement, un filantrop, un indigent. Ric en possibilitats, H. mira d’allargassar aquests moments fins que de mica en mica el cercle es tanca, el present es va imposant, les veritats que couen, tot el que podria haver estat, tantes potencialitats que no han tingut lloc, i el mateix aterratge no és més que una repetició.

(Pàg. 119)
No hi ha edats dolentes, sinó adequació o impostura.

(Pàg. 160)
Els records d’ella tapen els altres, reals o no, i també qualsevol cosa que li estigui succeint en aquell moment. Tancar els ulls ja no serveix de res.

(Pàg. 161)
Confortablement insegur, H. mira de prolongar durant el màxim temps possible aquest oceà d’hipòtesis, fins que de mica en mica el present es va imposant, es fa la llum, les veritats més indesitjables prenen forma, tot el que podria haver succeït, les maneres d’estar junts que ja no seran, tantes alegries interrompudes, i l’aterratge no és més que la repetició d’una repetició.

(Pàg. 174)
Mirat fredament, no és més que un home de mitjana edat que jau en un llit articulat, un carter sol i cansat amb el pare malalt, nostàlgic d’una festa, d’una bellesa, d’una llum que s’han apagat i per sempre.

(Pàg. 180)
Una opció pot ser esperar la fi del món en el llit.

(Pàg. 181)
Si no obre els ulls pot ser qualsevol home –hola, soc un cantant famós i floto en un líquid benèfic-, qualsevol animal, qualsevol cosa. Si els obre, només és ell.

::: Què en penso...

A Robinson, Vicenç Pagès Jordà no només explica una història, sinó que arrossega al lector dins la ment d’un personatge pertorbat tot aconseguint que el seu deliri -primer simpàtic, després malaltís-, esdevingui una presència tangible al clatell del lector durant tota la lectura.

Pagès Jordà, a partir d’un narrador omniscient que no jutja però tampoc consola, ens submergeix en la dèria mental d’un home solitari, refusat per la societat i incapaç —o potser no disposat— d’entendre-la. Un d’aquells éssers que passen pel món sense ser vistos, abraçats a una soledat que els és refugi i condemna alhora.

Robinson està construïda sobre un principi formal clar: la repetició narrativa com a forma de representar la degradació mental. Les escenes tornen, les descripcions s’assemblen, els gestos es reprodueixen amb variacions mínimes. Aquest mecanisme no és decoratiu: és la manera com Pagès tradueix la psicosi en estructura. El lector percep la circularitat, la repetició, com un tancament progressiu, com si cada volta del relat afectés una mica més l’espai mental del protagonista.

Això genera un efecte d’immersió que no és només emocional, sinó cognitiu: el lector comença a pensar des del mateix patró obsessiu del personatge. És aquí on la novel·la esdevé més que un relat: es converteix en un dispositiu d’experiència.

Pagès mostra la psique del protagonista amb una precisió que evita tant el diagnòstic com la caricatura. El personatge és un ésser “confortablement insegur”, una contradicció ambulant que no entén —o no vol entendre— el món que l’envolta. Davant d’aquesta incomprensió, opta per la via més radical: inventar-se mons alternatius. No un, sinó infinitats.
La imaginació és el seu refugi i la seva condemna. Aquesta proliferació d’universos interns té una funció semàntica clara: la realitat esdevé només una de les opcions possibles, i sovint la menys habitable.

La novel·la es desplega en una estructura de tres parts força diferenciades:

1. L’episodi psicòtic: Comença com una anècdota i va estirant, retorçant, deformant la idea que ens havíem fet d'inici. El lector entra en un espai de tensió creixent, on la incomoditat es fa patent, gairebé físicament. La repetició aquí és un mecanisme d’angoixa: cada escena sembla igual, però sempre hi ha un detall que la fa més inquietant. Es la part més angoixant. 

2. La redempció i l’enamorament: Un parèntesi de llum. Però no és una sortida, sinó una pausa. El personatge sembla trobar un punt d’ancoratge emocional, però la seva fragilitat és estructural. Aquesta part funciona com un estudi sobre la impossibilitat de la normalitat: l’amor no salva, només retarda la caiguda.

3. La recaiguda: Aquí Pagès desplega un joc metaliterari subtil. El protagonista imagina finals, trames alternatives, bifurcacions. La novel·la es converteix en un espai d’assaig narratiu. Vicenç Pagès Jordà usa la ment fracturada del seu personatge per explorar les possibilitats del relat. És una mena de workshop intern, un laboratori de ficcions.

I tot, amb un estil precís, clar. De frases netes i ritme controlat. Pagès Jordà no busca l’exhibició en la seva prosa; prefereix usar el llenguatge amb profit. Per això la seva ploma és clara, però no transparent: sempre hi ha un subtext, una vibració que apunta més enllà del que es diu. De la mateixa manera - amb intel·ligència- usa la ironia com un recurs estructural, no només tonal. Serveix per desactivar la solemnitat i per mostrar la distància entre el que el personatge creu i el que el lector percep, a la vegada que reverteix com a crítica d'una societat que invisibilitza els marges.

Finalment, i força important, Robinson té molt d'intertextualitat, encara que Pagès Jordà no cita, sinó que fa ressonar precedents. Hi trobem -com no pot ser d'altra manera-  Robinson Crusoe  (la solitud com a identitat). Però també la Rínxols d’Or (l’entrada en la vida dels altres), Frankenstein (desperta emoció i acaba generant rebuig) i un precedent més contemporani: Un homme qui dort de George Perec (la desconnexió radical, la vida en suspens).

Aquestes referències no són ornaments: són ecos que ressonen dins la novel·la i que aporten una capa significativa que amplia el sentit del relat.

Robinson demostra com la solitud contemporània és un híbrid: un espai on conviu la fantasia, la por, la necessitat de ser vist i el terror a ser-ho. Robinson és una novel·la sobre la solitud, sí, però també sobre la percepció, la identitat i la fragilitat de la ment. És un estudi sobre què passa quan algú no encaixa i quan la societat no sap què fer amb els seus marges. És també una reflexió sobre la ficció: sobre com ens inventem mons per suportar el nostre.

En definitiva, Pagès Jordà construeix un relat que incomoda, fascina i obliga a mirar la solitud des d’un lloc menys romàntic i més cru. I ho fa amb una elegància que no necessita exhibir-se, amb una consciència narrativa que sap quan estrènyer i quan deixar respirar.

Llegir Robinson és entrar en una solitud que no és només del protagonista: és la nostra, la que tots hem sentit alguna vegada. I és aquí on la novel·la esdevé poderosa.

::: Altres n'han dit...
Els llibres del Senyor Dolent, L'illa dels Llibres (P. Romera), Núvol (B. Puigtobella), El Periódico (J.M. Fonalleras).

::: Enllaços:
Vicenç Pagès Jordà, què en diu el mateix autor.