Espiral - Manuel Baixauli

 

 

"(...) Triomfar..., què és això?"

Baixauli, Manuel. Espiral.
Barcelona: Editorial Proa, 2010

Col.lecció A tot vent, 526

::: Què en diu l’editorial...
Quan, amb L’home manuscrit, Manuel Baixauli va irrompre amb força inusitada en el panorama literari català, els únics que no es van sorprendre foren els qui, anys enrere, havien llegit Espiral, un conjunt de relats brevíssims que Baixauli ha reescrit fins a convertir-lo en una obra nova, la primera i l’última de l’autor. Espiral és un experiment fascinant que conté les dèries i les obsessions d’un home d’avui, recreades amb una imaginació desbordant.

::: Com comença...
Com qui serra una post prima de noguera, amb igual estridència, seccione el crani de l’home mort que han trobat als afores. Les dents d’acer progressen, i els meus dits senten l’impuls d’alguna cosa que vol eixir. Quan la llargària del tall ho permet, alce, estirant dels cabells, la part superior de la closca. De la cavitat sorgeix una forma indefinida, dues formes, tres formes, quatre formes, cinc formes, incomptables formes que planen, creixen i s’escampen arreu de la cambra de disseccions.
Davant meu, un aparador flotant de vivències. Cadascuna amb uns protagonistes, una llum, uns sorolls, un lloc i una hora.
Autòpsia.

::: Moments...
(Pàg. 12)
(...) l’antic mercat, on veig tallar la carn i els formatges, i on contemple, extàtic, la destra manipulació del peix en mans femenines, que el pesen i l’emboliquen amb paper d’estrassa, com qui ven un tros de mar perquè algú se’l menge.
Diari.

(Pàg. 29)
Ha eixit dolgut, de ma casa. Sempre que conversem acabem igual: irritats, amb les cares llargues, convençuts, ambdós, que patim la incomprensió de l’altre.
Ja sol, he fet autocrítica; he volgut veure-ho des de la seua òptica. I l’he comprès. Sens dubte, té raó.
Quan he entrat al lavabo ell hi era, mirant-me, dins l’espill.
Ajust.

(Pàg. 34)
No ho oblides: com tothom, estàs dins d’una caixa. La teua caixa. No la perceps, és clar, encara és desmesurada. Però cada dia minva, i cada hora, i cada minut, i cada segon. S’apropa molt a poc a poc, o potser de sobte. Pots intuir-la, però no la veuràs mai. La veuran els altres, quan s’ajuste –trobant-te tu absent- a la forma exacte del teu cos.
Dins.

(Pàg. 62)
“(...) Què tal si ens veiem per xarrar?”, vaig dir, maldestre. “D’acord –contestà-. Bona idea”. I em va sorprendre: me l’afigurava inabastable, saturada per la sol·licitud d’altres.
Cita

(Pàg. 64)
(...) Tempestes, pluges, vendavals que agiten el mar, les ones del qual llepen la casa antiga que habite. Dies grisos, en què els turistes desapareixen i la platja esdevé íntima. Dies de records, de reflexió, de lectura, mentre el bram confús de les onades injecta son.
Foto

(Pàg. 70)
(...) No desitge a ningú el disgust de plantar-me davant l’espill i trobar-me nou anys més a la cara. I aquests ulls, apagats.
Avís

(Pàg. 85) 
(...) No em comprenen. Creuen que sóc un fracassat, que visc ací per covardia, per fugir de conflictes. M’he aïllat, és cert, però no per por –por?, de què?-, sinó per convicció. Què hi feia jo, enmig d’aquell galliner? Per què havia d’escoltar, submís, quatre imbècils i traure’m un títol? Triomfar..., què és això?

(Pàg. 85)
(...) Un cementeri és això; un arxiu d’oblits.

(Pàg. 101)
(...) Fa molts anys, d’adolescent, es topà amb un signe de parèntesi tan alt com una palmera, obert cap a ell. Fou a la platja, una tardor, mentre s’esprimia el cervell amb frustracions pròpies de l’edat. S’acostà al parèntesi, el va palpar, medità llargament sobre un futur ple de possibilitats però també de conflictes. Projectà sobrepassar el signe i viure per la part de fora, però, a última hora, indecís, còmode, preferí tornar per on havia vingut.
Setanta anys després, ha decrèpit, ha trobat el signe que completa l’anterior, també obert cap a ell. Li ha confirmat el que sabia: una vida, la pròpia, insignificant.
Signe

(Pàg. 108)
Fatigat, interromps la lectura veloç del text i t’atures en una frase. La lliges lentíssimament. No l’entens, hi has posat poca atenció i no en copses el sentit. Tornes a llegir-la. Però l’observació insistent dels signes tipogràfics t’allunya del teu contingut. Purs gargots horitzontalment alineats, són ara, i se’t fan borrosos. Pareix, fins i tot, que es mouen, que avancen cap a l’esquerra, a pas trist, calmós.
No és un cotxe fúnebre, allò que va davant? No són els teus familiars, els teus amics i alguns veïns els qui contemplen el grup?
Seguici

(Pàg. 109)
“No teniu res dins sinó aire!- cridà, enmig de la plaça Major, dret dalt d’una cadira-. Heu esdevingut tan frívols, tan banals, que us heu quedat buits”. “L’aire desapareix mesclant-se amb l’aire –afegí-: no deixa senyal. Feliciteu-vos, esteu al punt d’extinció!”.
Aire

::: Què en penso...
Abans d’endinsar-nos-hi, convé dir que Espiral, de Manuel Baixauli, és un d’aquells llibres que sembla menut però que s’eixampla a mesura que el llegeixes. Té alguna cosa de joguina òptica, de mecanisme secret que es desplega quan el gires amb atenció. I, sobretot, té aquella manera tan baixauliana de convidar-te a mirar el món de costat, com si només així poguérem veure allò que realment importa.

Espiral és un recull on difunts, esperits, rituals macabres i fantasies conviuen amb una sèrie de reflexions existencialistes que, lluny de la solemnitat filosòfica, adopten un to turbulent, antisistemàtic i fosc. Baixauli situa els seus relats en un territori que desborda la realitat, però no per fugir-ne, sinó per revelar-ne les esquerdes.

Els contes sovint parteixen de situacions que freguen el surrealisme o l’absurd, com si el món haguera perdut un punt d’ancoratge. Aquesta deriva cap a l’estrany recorda Tabucchi, sobretot el Tabucchi dels somnis, de les presències que tornen, de les identitats que es desdibuixen. Però Baixauli ho fa amb una llum pròpia: més aixuta, més inquietant.

El cor temàtic del recull es reparteix entre la memòria com a espai fràgil, el pas del temps com a dememòria i l’absència com a companya constant. Aquesta tensió entre desaparició i persistència és el motor temàtic i emocional del volum.

Baixauli escriu amb una prosa concreta i depurada, però al mateix temps s’atreveix amb una experimentació temàtica i formal que possiblement té un deute amb el seu bagatge com a pintor. Cada relat és com un estudi, una variació, una prova de color o de llum.

A aquesta arquitectura estilística s’hi afegeix un tractament del narrador marcat per la distància i la fredor. Tant en primera com en tercera persona, la veu narrativa observa sense jutjar, registra sense interpretar i manté una neutralitat que amplifica la inquietud. És una mirada quasi clínica, que confia en el lector per completar el sentit i que reforça la sensació que allò essencial sempre s’esmuny entre línies.

Aquesta combinació de precisió i creativitat genera una proposta literària variada —perquè cada peça obre un angle diferent—, atractiva —perquè no cau en la repetició mecànica—, hipnòtica —perquè la seua economia verbal crea un buit que xucla el lector— i acolorida, no en el sentit cromàtic literal, sinó en la capacitat de suggerir atmosferes.

Tot i aquesta heterogeneïtat formal, el llibre manté una coherència profunda: els relats tornen una i altra vegada als mateixos nuclis temàtics, com si Baixauli explorés un mateix misteri des de múltiples angles o com si el lector llegís els contes a través d’un calidoscopi.

Espiral és un volum que es mou entre el fantàstic, l’existencial i el poètic, però sempre amb una mirada que dissecciona la realitat per mostrar-ne la part invisible. És un debut que no només anticipa el Baixauli madur, sinó que ja conté, en miniatura, totes les seues obsessions i la seua manera tan particular de fer literatura: amb silencis, amb ombres, amb una llum que no il·lumina, sinó que revela.

::: Altres n'han dit...
ARC (Xantalam), Totxanes, totxos i maons, Tens un racó dalt del món.

::: Enllaços:
Manuel Baixauli, què en diu l'autor?, reescriptor, literatura fantàstica?.