Històries inversemblants, en general - Alasdair Gray

"(...) L’Infern ens guia cap al Cel; el mal del mal és antídot."

 





 

Gray, Alasdair. Històries inversemblants, en general.
Barcelona: Raig Verd Editorial, 2013

Unlikely Stories, Mostly. traducció de Josefina Caball.
Col.lecció Raigs globulars, 8

::: Què en diu l’editorial...
El primer llibre de relats d’Alasdair Gray és una magistral col·lecció que, amb la novel·la Lanark, el va situar com un dels més originals i importants escriptors escocesos.

Hi trobem relats, il·lustrats pel mateix Gray, sobre l’estructura jeràrquica de la societat, el culte als óssos, l’explotació industrial dels ànecs, la construcció d’obres faraòniques o la lingüística del segle xviii. Encara que, ¿realment parla sobre aquests temes?

Segons Jonathan Baumbach i el New York Times, «Alasdair Gray és un rebel que lluita de manera desesperada contra la tirania interioritzada» i les seves «Històries inversemblants, en general» són violents gestos de llibertat estètica i moral. Uns melancòlics, i de vegades extàtics grinyols de cadenes que insisteixen —mitjançant l’exemple de l’humor, l’energia i la bellesa— en la transcendència de la imaginació». Tan radical com humana, la prosa de Gray bull d’indignació.
 

::: Com comença...
Una estrella havia caigut més enllà de l’horitzó, al Canadà, potser. (El noi hi tenia una tia, al Canadà.) Una altra va caure més a prop, just darrere la foneria, per això no el va sorprendre que la tercera anés a parar al pati interior.
L’estrella.

::: Moments...
(Pàg. 30)
- (...) on aniria quan fugís?
- Això tant és. Viatjar amb esperança és millor que arribar.
La causa d’alguns canvis recents.

(Pàg. 94)
(...) Les nacions pròsperes i els homes prefereixen acceptar el desastre a perdre les riqueses.
L’origen de l’Eix.

(Pàg. 135)
- (...) La saviesa d’un emperador no té res a veure amb el seu caràcter. És el conjunt de les intel·ligències de tots els qui l’obeeixen.
La sublim veritat d’aquells mots em va penetrar amb tanta força que se’m va tallar la respiració. Sí. La saviesa d’un govern és la intel·ligència coordinada de tots aquells que l’obeeixen.
Cinc cartes des d’un imperi oriental.

(Pàg. 140)
- (...) És veritat que el món és tan ple del moment present que el passat, molt més quantiós, només pot accedir-hi per la porta estreta de la ment –va dir el catedràtic-. Però la teva ment és d’unes dimensions inusuals. Jo mateix la vaig eixamplar, artificialment. Tu pots tornar el teu pare, la teva mare i la ciutat a la vida i a la mort, en una tragèdia, una tragèdia que llegirà tot el país. Recorda que el món és un vast cementiri de ciutats difuntes, totes destruïdes pel trasllat de mercats que no van poder controlar, i totes reduïdes per la literatura a un grapat de poemes (...).
Cinc cartes des d’un imperi oriental.

(Pàg. 148)
- (...) No només faig matar la gent. Això només és la meitat de la meva feina.
Cinc cartes des d’un imperi oriental.

(Pàg. 196)
(...) els homes que s’imposen per damunt dels de llur pròpia espècie no poden continuar enganyant-los i sotmetent-los al servilisme sense l’escut d’una llengua diferent, perquè, atès que no saben gairebé res del maneig ni de la fabricació de coses sòlides, i considerant que el que més els preocupa és dirigir aquells qui en fan, llur llengua esdevé un argot sobre bons, monopols, subtileses legals, abstraccions escolàstiques, sofisteria ostentosa, adulacions, crítiques, rumors adreçats a aquells qui ocupen posicions més altes que elles i menyspreu envers els de sota.
Logopandòcia

(Pàg. 207) 
(...)
Plorem per respirar, quan venim al món
després d’aquesta agonia, tot són dons:
l’aire, el sol, la terra que xafem, sí, i la malura,
que retorna l’ànima a tot allò que la perdé
per la cobdícia d’Adam, dolor revelador.
La delícia sense malura ens paralitzaria.
L’Infern ens guia cap al Cel; el mal del mal és antídot.
Logopandòcia.

(Pàg. 225)
(...) Primer, doncs, el buit negre, pur i gens deteriorat per les sensacions. Ni calor, ni fred, ni pressió, ni extensió. Què s’hi pot fer, allà? Ser. L’únic que s’hi pot fer és ser. Però, a poc a poc, va sorgint una sensació, la sensació de durada. Percebem que fa molt de temps que existim, que existirem per sempre en aquesta foscor llevat que hi fem alguna cosa. Com més fa que aguantem el nostre jo fosc menys el podem tolerar. Passem de l’avorriment al neguit i després al pànic i l’horror d’una eternitat com aquesta. Som a l’Infern. I per això, el crit “Que hi hagi llum” no és una ordre, sinó un prec desesperat als nostres propis poders desconeguts. També és un crit de rebuig de tot que coneixem comprometent-nos a un oposat inimaginable. I hi ha llum. I, oh!, quin vertigen més espantós sentim quan l’eternitat també esdevé infinitat i ens trobem surant al costat, a sobre, a sota d’aquella amplada, d’aquella altura, d’aquella profunditat buida i enlluernadora sense cap més contingut que nosaltres mateixos. No podem suportar la llum i ens tornem a adreçar a la foscor. I el vespre i el matí constitueixen el primer dia.
Prometeu

(Pàg. 226)
(...) La meva infantesa s’assembla a la de Déu, el meu avantpassat.
Prometeu

(Pàg. 236)
- (...) Fa segles que els homes s’han deixat enganyar per paraules com Déu, destí, natura, necessitat, món, temps, civilització i història; paraules que no ens deixen veure la nostra causa i condició. Els burgesos diuen que, per culpa d’aquestes coses, el nostre estat pot canviar molt poc, si no és per empitjorar. Però aquestes paraules no són sinó noms que designen els homes. Nosaltres som Déu, el destí, la natura, la necessitat, el món, el temps, la civilització i la història.
Prometeu

::: Què en penso...
Històries inversemblants, en general de l’Alasdair Gray és un recull de relats –uns de breus i d’altres de força llargs- que fascina, incomoda i, sovint aconsegueix descol·locar al lector, però també transmet interès per l’elevada capacitat creativa i erudita de l’autor.

La proposta, com a producte cultural, no fa fàcil la lectura. Gray no busca agradar: busca sacsejar.
De fet barreja fantasia, assaig, política, crítica social, absurditat i historia ficció. És un pastitx, un popurri, però està fet de forma deliberada.

Així mateix, tot llegint Gray, és difícil no pensar en altres veus. No perquè les imiti, sinó perquè les invoca. Per exemple, Ursula K. Le Guin en la manera d’imaginar societats, imperis i rituals amb una mirada quasi antropològica; John Milton o William Blake mitjançant els relats de prosa visionària i d’aire bíblic, de paràbola moral; o Pere Calders, Borges o Kafka, sobretot en alguns contes breus inicials, on l’absurd i la ironia juguen a favor de la lleugeresa.

Aquest mosaic de referents no és cap impostura: és part de la identitat del llibre. Però també provoca que el lector navegui per un territori literari canviant, sense brúixola fixa i sotmès a les inclemències formals amb que Alasdair Gray acompanya la seva proposta textual.

De fet, és una de les coses que més sorprenen —i que més poden frenar la lectura—Gray, a banda d’escriure, també dissenya els seus relats. Els vesteix amb un envolcall gràfic canviant i poc ortodox: columnes de diferents amplades, canvis tipogràfics sobtats, paràgrafs enumerats, diàlegs teatrals, o il·lustracions pròpies que semblen sortides d’un gravat medieval psicodèlic.

Tot plegat converteix el llibre en un objecte visual, però també en un text que exigeix una lectura activa. No és un recull per llegir abans d’anar a dormir. Perquè a banda de la forma, Gray també adapta la veu a cada conte amb una precisió quirúrgica: una prosa lleugera, directa i funcional en els relats  contemporanis; una prosa recarregada, farcida de girs arcaics, quan desenvolupa els relats fantàstics o pseudo-històrics

Això és un mèrit, però també un risc: hi ha moments en què la densitat pesa més que el plaer de llegir. Per això considero que la lectura avança a batzegades. El recull comença fort, amb contes breus de temàtica entre la ironia i l’absurd. Però a mesura que avança, la lectura es fa més feixuga. No per manca d’interès, sinó perquè Gray demana molta atenció i no sempre la recompensa amb fluïdesa.

Hi ha relats que brillen —Prometeu i La fi de l’eix són, per mi, sublims— però la resta tendeixen a fer bola uns -no per manca de qualitat, sinó per excés de densitat- i deixar-te fred els altres -pel distanciament cultural o pel poc interès del què planteja-. Potser ho entendreu millor si us dic que és un llibre que, si el deixes reposar uns dies, costa reprendre.

Fascina, irrita i sorprèn. Té moments de gran bellesa i d’altíssima imaginació, però també trams que et fan renegar. És un llibre que demana un lector actiu, curiós i pacient. No és un mal llibre. És un llibre exigent. I això no sempre juga a favor del lector. Et pot interessar si cerques un experiment formal, o ets amant de la fantasia intel·lectual, no evasiva.

No m’ha enamorat, però m’ha reptat i fet pensar. I això, en literatura, ja és molt.

::: Altres n'han dit...
Relatos en construcción, La antigua Biblos, Facultades mentales, Otra parte (M.Crespo),

::: Enllaços:
Alasdair Gray, perfil de l'autor, quí era Thomas Urquhart?, 

::: Llegeix-lo:
Anglès (facsímil Canongate: Edinburgh, 1997)