Coconut - Kopano Matlwa

"(...) Mai no he pogut suportar la pobresa. Soc massa sensible. Mai no podria entomar tota aquesta merda."

Matlwa, Kopano. Coconut.
València: Sembra Llibres, 2018

Coconut. Traducció d’Elisabet Ràfols.
Col·lecció A  tot vent, 368

::: Què en diu la contraportada…
Escrita amb una audàcia lírica que ens fa qüestionar-nos qui som i qui volem ser en la societat de les aparences, Coconut entrellaça les vides d’Ofilwe i Fikile, dues joves de Johannesburg que evidencien el pes dels prejudicis racials, la pressió estètica, l’autoodi i les violències de gènere sobre les joves negres de l’era postapartheid. Una història necessària sobre joves que busquen la seva identitat entre el racisme, el classisme i el masclisme que imperen en el món on vivim. Una història necessària en la Sud-àfrica moderna de la mà d’una de les joves escriptores africanes més destacades de l’actualitat.

::: Com comença...
En un banc d ela dreta, un parell de files més endavant, seu una nena xocolata molt menuda. El seu coll magre i els colzes punxeguts em fan pensar en les enganxoses ales de pollastre del dinar de diumenge.

::: Moments...
(Pàg. 22)
“(...) On et penses que aniràs si deixes el John? Tornaràs a casa? On, Gemina? On has d’anar? Què serà de tots vosaltres? Eh? No res. Sense ell, filla meva, no ets res.”

Res. Quina paraula tan forta. Res. Em vaig fer moltes preguntes després que la Koko pengés el telèfon i la mama pugés les escales i fes petar la porta de la seva habitació. Tenia raó la Koko? No hauria estat res jo si la mama no s’hagués casat amb el papa? No seria la mateixa Ofilwe que soc ara si la mama no se n’hagués anat d’aquell lloc horrorós? Què seria jo ara? Res?

(Pàg. 27)
Mentre creuem la intersecció, després d’haver complert amb la nostra obligació dominical, deslliurats de tota culpa, i retornem al món laic, em pregunto quina mena de família tindré. A diferència d’algunes de les meves amigues, no tinc cap imatge al cap d’un marit ideal ni tampoc estic segura de desitjar-ne un.

(Pàg. 37)
Senyor, estic enfadada amb Tu. Jo, ells, milers de nosaltres, Et dediquem la vida. Alguns, Pare, treballen sense parar per fer-te content. Però tot i així, Senyor, encara estem encadenats. Alguns encadenats als turmells i als canells, altres al cor, però la majoria, Senyor, tenen el pensament encadenat.

(Pàg. 47)
- (...)No et sents ximpleta quan participes en converses que no tenen res a veure amb tu? Converses que ni remotament tindran mai res a veure amb tu. Tu formes part de l’equip entre bastidors en el drama de la seva vida. Si et necessiten, ni ho saben ni els importa. Obre els ulls).

- Para, Tshepo. Estàs parlant de les meves amigues.
- Les amigues, Ofilwe, saben el teu nom. Les amigues et pregunten d’on ets i tenen curiositat per la llengua que parles amb els teus. Les amigues acaben coneixent la teva família, tota sencera, tant si té mitjans com si no. Les amigues no es burlen de les teves creences, les amigues aprecien les teus costums, les amigues t’accepten tal com ets.
- Surt de la meva habitació, Tshepo.

(Pàg. 52)
No estic acostumada a odiar. L’odi em pesa massa al cor. Put. Sento l’olor que fa en podrir-me les entranyes i en noto el gust a la llengua.

(Pàg. 54)
(...) Fins i tot entre els més pobres hi ha els que són pobres i entre els de classe baixa hi ha els que són de classe baixa. Potser és un consol saber que sempre hi ha qui està pitjor: són un grup a qui se’ls aboca la pila de menyspreu que se’ns ha descarregat, a nosaltres, damunt del cap.

(Pàg. 58)
On va una llengua que no es fa servir? Es desa en una capsa vella i atrotinada de cereals junt amb un tomàquet fora de lloc, el codi del pany de l’armariet, el primer número de telèfon, el lloc exacte de la tomba del teu periquito, i després s’entafora a l’espai del garatge polsegós del teu cervell? O bé esclata, o s’esborra, o s’estripa en milions d e fragments o degenera o es descompon amb una olor desagradable i és excretada pel teu cos? És possible que tot se’n vaig aigua avall? La meva pròpia llengua se m’escaparia completament? Això no pot ser. La mama i el papa la parlen sempre, encara que no amb mi ni entre ells. Però és ben segur que els meus timpans en deuen filtrar una part?

(Pàg. 83)
Estic aquí asseguda. En aquesta habitació buida. En una casa buida. Tinc el cap ple. Ja fa temps que el cor m’ha esclatat. Quan miro, quan escolto, quan llegeixo, m’he de contenir. No puc caure massa al fons, creure amb massa força o comptar massa amb res. Perquè com puc confiar en vosaltres –en tu mare, tu pare, tu predicador, tu mestre, tu amic- quan al meu voltant només hi ha mentides i tothom m’enganya sense compassió. Odio aquest cinisme que se m’escola entre les venes. Estic mentalment cansada de llegir a través d’aquest filferro espinós.

(Pàg. 86)
- (...)  Descobriràs, Ofilwe, que la gent a qui t’esforces tant d’assemblar-te, un dia et rebutjaran perquè per molt que ho vulguis fer veure, tu no ets una d’ells. Aleshores tornaràs, però potser trobaràs que tampoc no t’accepten, ja que aquells que un dia vas rebutjar, ja no et reconeixeran en el que t’has convertit. Has anat molt lluny, massa lluny per tornar. Has canviat molt, massa potser. Encallada entre dos mons, rebutjada per tots dos.

(Pàg. 109)
(...) potser val més la pensa que no millorin les condicions en aquest lloc de mala mort. Em pot servir de recordatori constant del que no vull ser: negra, bruta i pobra. Aquesta galleda pot ser per a mi un motivador diari per seguir treballant cap al que un dia seré: blanca, rica i feliç. Veus, aquesta és la diferència entre l’oncle i jo, i de fet entre jo i la majoria de la gent desesperada i curta de vista de Mphe Batho. Sé el que vull en la vida i estic disposada a fer el que calgui per aconseguir-ho.

(Pàg. 122)
- (...) I tu, Fikile, què vols ser quan siguis gran?
- Blanca, Mestra Zola. Vull ser blanca.
- Ets tant burra, Fikile, no saps que seràs negra com el carbó la resta de la teva vida! Digui-li Sra. Zola, digui-li que serà negra com el carbó sempre més.
-Calla Ntombana. La Sra. Zola ha dit que quan ens fem grans podem ser qualsevol cosa que desitgem.
- Però, Fikile, guapa, no pots canviar el color de la pell. El que jo volia dir és que pots...
- Veus, Fikile! Mira si n’ets de burra!
- Ntombana, si no calles ara mateix, t’hauré de fer fora de classe.
- Seré blanca si vull ser blanca. Tant me fa el que pensi la gent.
- Però, noia, per què voldries fer una cosa així?
- Perquè és millor.
- Què és el que et fa dir això, Fikile?
- Tot.

(Pàg. 127)
No soc una de vosaltres, vull dir-los. Un dia em veureu passar amb un cotxe llampant amb aire condicionat, i pujarà les finestres quan intenteu acostar-vos, perquè no sóc una de vosaltres. Vosaltres sou pobres i negres i jo soc rica i bruna.

(Pàg. 132)
(...) De pare no n’he tingut mai, i la meva mare una borratxa a més de covarda que es va escapar de la vida, i em va deixar sola, xopa de la seva sang miserable. O sigui que si algú té dret a crear pares ficticis, soc jo. A qui fa mal això?. Les històries inventades de la meva vida serveixen per al propòsit que han de complir, “Fingeix fins aconseguir-ho”. No m’avergonyeixo d’haver forçat lleugerament la veritat.

(Pàg. 150) 
(...) Com més temps passava amb aquesta gent, escoltant les seves històries, espiant la seva quotidianitat, més segura estava que la vida que vivien era una reflexió de la vida per a la qual havia nascut. Mai no he pogut suportar la pobresa. Soc massa sensible. Mai no podria entomar tota aquesta merda.

(Pàg. 157)
(...) La gent com jo ha de fer tries difícils. No som els afortunats que vam néixer a la falda del luxe, per tant hem de lluitar per arribar-hi. Qualsevol cosa que valgui la pena té un preu, un preu que no sempre és fàcil de pagar (...).

(Pàg. 167)
- (...) Allà parat a la vora d’aquell pati, vaig mirar com els puntets de groc i de coure es convertien menys en el que Àfrica somiava i més en el que Europa creia que havíem de ser. A la vora d’aquell pati vaig veure trossets d’Amèrica, nascuts en terra africana. Vaig veure un poble de pell fosca que es negava a associar-se amb la terra rogenca, les cabanes de fang i les boletes de pedra brillant que abans havien estimat.

(Pàg. 169)
No sé com fer-ho bonic. No sé com amagar-ho. No és una peça de geni literari. És la història de la nostra vida. És la història, explicada amb les nostres paraules tal com ho sentim cada dia. És avorrida. És simple. És exagerada i no és en absolut notícia. Però és la història que hem d’explicar.


::: Què en penso...
Coconut, de Kopano Matlwa, és una novel·la contundent que ens acosta a la realitat de la Sud-àfrica post-apartheid. Ho fa des d’un punt de vista femení i jove, però incisiu i crític, sobretot pel que fa a la pèrdua de la identitat de la comunitat negra.

El llibre desplega dues visions contraposades d’aquesta comunitat: la de les famílies benestants, que viuen en la comoditat material però en l’assimilació cultural, i la de les famílies pobres, que lluiten per escapar de la misèria a costa de renunciar a la tradició. El denominador comú és la pèrdua de les arrels ancestrals i l’oblit de la llengua pròpia davant la cultura blanca i occidental.

Coconut és també un retrat sociològic: més enllà de l’assimilació cultural, posa de relleu les tensions racials dins la mateixa comunitat negra, tensions que justifiquen l’adopció de maneres de fer “blanques” per diferenciar-se de les famílies més marginades.

La novel·la alterna el discurs de dues narradores-protagonistes que encarnen la dualitat imperant: cultura assimilada vs. cultura tradicional, família benestant vs. família pobra, educació vs. analfabetisme. Matlwa és prou hàbil per traslladar aquesta fractura també a l’aparell formal, amb l’ús de la cursiva com a marca de veus i registres.

La novel·la juga amb l’estil i la forma literària per reforçar el contingut: la fragmentació sintàctica, la polifonia, el multilingüisme i la cursiva converteixen la forma en un mirall de la fractura cultural i identitària. La prosa de Matlwa és deliberadament irregular, íntima i carregada de tensió semàntica. La intenció és clara: el lector no ha de llegir còmodament, sinó sentir la incomoditat que viuen les protagonistes.

En definitiva, Coconut és una lectura amb la que Kopano Matlwa ens acosta a una realitat que queda lluny: la de la comunitat negra en la Sud-àfrica contemporània, subjugada a una assimilació cultural que esborra passat i tradició a una velocitat esfereïdora.

::: Altres n'han dit...
La bellesa, Els llibres del Senyor Dolent, Llibres Clau, Ara llegim (I. Pujadas), Lecturafilia, Wiriko (C. Bajo), Zenda libros, El País (A. Iglesias), Her Campus (P. Dumani), Talking Drums (Y. Ofori-Anhasahs).

::: Enllaços:
Kopano Matlwa, retrat de l'autora.