Amor - Hanne Ørstavik

 

 

"(...) - Així és la vida –diu ella.

Sí, pensa en Jon. No fa més que ser i ser (...)."

Ørstavik, Hanne. Amor.
Editorial Les Hores, 2019

Kjærlighet. Traducció de Blanca Busquets.

::: Què en diu la contraportada...
La Vibeke, una mare soltera, i el seu fill Jon acaben de traslladar-se a un poble petit del nord de Noruega. És la vigília del novè aniversari d’en Jon i una fira ambulant ha arribat al poble. Mentre el noi surt pel veïnat a vendre bitllets de loteria per al seu club esportiu, la Vibeke, centrada en els propis pensaments i preocupacions, decideix anar a la biblioteca local.
Què faran els personatges durant aquesta freda nit d’hivern? Mentre constatem com mare i fill poden viure en mons completament separats, una creixent sensació d’inquietud s’apoderarà de la història.
Amor és una novel·la sobre la distància entre els éssers humans, la solitud i la recerca de l’amor.

::: Com comença...
QUAN SIGUI GRAN, MARXAREM d’aquí en tren. Tan lluny com sigui possible. Mirar per les finestretes, veure muntanyes i ciutats i llacs, parlar amb gent de terres estrangeres. Estar sempre junts. Mai no arribar enlloc.

::: Moments...
(Pàg. 14)
Els pantis fins són un luxe que es concedeix. La gran majoria es vesteix en funció del temps. Leotards gruixuts, i encara un altre parell a sobre que es treuen als lavabos en arribar. La vida humana és massa curta, ella es diu, per no anar ben bonica. Prefereixo passar fred.

(Pàg. 15)
Sent l’anhel per un bon llibre, un dels gruixuts, d’aquells que fan la impressió de ser més forts i reals que la vida mateixa. Me’l mereixo, raona, després de com m’he esforçat a la feina i tot plegat.

(Pàg. 47)
Té una expressió reflexiva, pensa ella. Hi ha alguna cosa clàssica en eles seus trets. Li desencadena una sèrie d’imatges agradables: són en una platja interminable, és hivern i estan sols, ella saltirona a la vora de l’aigua i ell, intel·ligent i càlid, se la mira, veient tot el que ella conté.

(Pàg. 53)
Ell la contempla mentre l’escolta. Somriu quan la Vibeke acaba de parlar. A ella li venen ganes de tocar-li la barba incipient amb les puntes dels dits, deixar que les mans li llisquin per la seva cara tal com fa amb les cobertes dels llibres nous.

(Pàg. 63)
Qui ha dit que els ulls grisos no resplendeixen?, es diu la Vibeke. Ell l’acaricia amb l’esguard, i ella l’absorbeix.

(Pàg. 92)
(...) engega el cotxe i surt a la carretera, condueix amb més tranquil·litat ara.
- Fas una cosa amb els ulls –li diu.
- Sí –contesta ell.
Es queden en silenci. S’oblida que es nota. Però llavors l’hi recorden. Tota l’estona, et recorden coses, pensa. Desitjaria que ningú no se n’adonés i que el defecte fos en algun lloc sota la roba o dins seu.
- Així és la vida –diu ella.
Sí, pensa en Jon. No fa més que ser i ser (...).

(Pàg. 97)
S’imagina seient fora i llegint a l’ombra d’un arbre. El contempla, troba que amb els ulls closos també li agrada, així immers en el seu món. Podria seure a l’altra cadira, ell. Amb ulleres, pensa; segur que en fa servir quan llegeix. Rodones amb muntura metàl·lica. Es demana si deu llegir ràpid o lent. Li venen ganes de preguntar-l’hi. Creu que la velocitat de lectura delata alguna cosa sobre el ritme personal de cadascú, sobre com s’aborda la vida.

(Pàg. 111)
-(...) i aquesta història, d’aquesta nit, què passa en el següent capítol?
Ell sospira. Obre la boca, la torna a tancar. Aleshores diu:
- Saps tan bé com jo que no es pot continuar una cosa que ni ha començat.
Es queda en silenci. La Vibeke voldria no haver-ho preguntat (...).

::: Què en penso...
Amor de Hanne Ørstavik és una novel·la breu que genera avorriment i incredulitat a parts iguals. Segurament el millor que proposa és la seva concisió, la seva simplicitat i la seva irrellevància. La novel·la, tal i com es llegeix, s'oblida. 

En un temps on llegir és un acte car (costa temps, diners i sacrifici -triar un autor en comptes d'un altre-) la proposta de l'autora nòrdica genera enuig. Pel que podia haver estat i no és. Per la poca versemblança dels personatges, per la frivolitat de la proposta, per la banalitat dels arguments. 

I és que Amor és una novel·la que trenca amb el lector. Només té sentit si és llegeix de manera simbòlica. Només així el lector pot assumir que la novel·la del que tracta és de la incomunicació entre una mare i un fill. D'una mare frívola, desentesa, poc construïda i por argumentada. D'un fill -de vuit anys- massa madur per la seva edat, massa reflexiu, massa conscient de la seva soledat. En definitiva, poc creïble.

En canvi, moltes ressenyes sostenen que Amor és una novel·la de qualitat, de toc. Una proposta intimista, capaç de disseccionar la maternitat amb audàcia. No ho crec. Amor no deixa de ser una lectura funcional, que ofereix un mínim d'incomoditat argumental per crear cert hype a les xarxes i res mes. Pot entretenir, no dic que no, però no és cap gran proposta literària.  

Temàticament és rica, això sí: maternitat, desig, vulnerabilitat, soledat, incomunicació... Però potser tot plegat és un garbuix conceptual molt poc treballat per Ørstavik, qui només enumera i no aprofundeix. Amor, vist així, és una proposta que s'instal·la  en el malestar però, un cop allà, no evoluciona, no proposa, no reacciona. 

A nivell estilístic, la fusió de les dues veus -mare i fill- és una aposta formal rellevant. Però la prosa
-minimalista, distant, i senzilla- no és original ni impacta. Tot plegat, funciona? Per mi no. Genera més avorriment que no pas tensió.  L'altra gran baula tècnica de la novel·la és l'ús -i abús- del temps verbal únic que -sí, això sí- accentua la fredor emocional i el distanciament entre els personatges (però també ho fa amb el lector). 

De fet, durant la lectura, ens convertim en testimonis impotents d'aquest distanciament emocional. Només nosaltres com a lectors, veiem les dues parts, els dos personatges, les dues maneres de pensar. I per això l'autora ens confereix una responsabilitat interpretativa. Però aquesta duplicitat acaba generant una monotonia que esmorteix els resultats. 

Aquesta repetició estructural sense fi, la manca de trobada entre les dues veus durant tota la novel·la, i el  mono to emotiu provoquen que l'experiència lectora sigui tediós, fins i tot pesat. I és que si la forma no genera tensió, i el fons no evoluciona, la proposta esdevé ensopida i buida.

Per concloure, Amor s'hauria de titular Desamor. El títol és una ironia, una provocació. Amor no és una novel·la romàntica, ni afectiva. Parla del fracàs emocional, dels buits, de la desconnexió, fins i tot de l'egoisme. Però només enumera. No defensa, no proposa, no tanca. És literatura de farciment. Fum. Amor és un exponent més d'aquella literatura que ocupa però no consolida. Que genera rebombori però que no aporta. Cal desmitificar-la. 

::: Altres n'han dit...
Quadern vermell (R. Fàbrega), Llegir per viure altres vides, Paraula de Mixa, El Punt Avui (Ll. Llort), Estandarte, Piélago de lecturas, Dr. Goodfellow, Libro en equilibrio, Las Chicas Britt, Un libro en las Antípodas, Vínculo literario, Los Angeles Review of Books (A. Felicelli), Fifty Books Project, Complete Review.

::: Enllaços:
Hanne Ørstavik, l'autora parla de la seva novel·la, l'autora s'explica, l'autora parla sobre el fet d'escriure.