Somiant Palestina - Randa Ghazy
"(...) la mort tan sobtada i la mort tan inesperada i la mort tan injusta i la mort tan a prop i la mort tan brusca (...)."
Ghazy, Randa. Somiant Palestina.
Barcelona:2003, La Galera
Sognando Palestina. Traducció d’Isabel Turull.
Col·lecció Narratives, 147.
::: Què en diu la contraportada…
Perquè res és tot blanc o tot negre. La guerra, la violència, la por. Però també les rialles, l’amor, l’amistat. Palestina, avui. Un petit grup d’amics –de Ualid, un nen del carrer, a Ibrahim el pacifista– que han decidit viure junts els temps difícils de les represàlies, dels homes bomba, dels rastrejos. Però, es pot viure una vida normal, i somriure, i fer bromes, quan cada dia podria ser l’últim?
::: Com comença...
Es pot saber per què sempre jo? Eh? Que no hi ha ningú més que ho pugui fer, en lloc meu? Ei, dimoni, hi ha en Ramy! Feu-li-ho fer a ell!! Jo n’estic tip! No sóc el vostre criat! Dimoni, que faig cara de criat? Que potser faig cara de criat?(...).
::: Moments...
(Pàg. 39)
(...) la vida transcorria, encara que gairebé per força, semblava que els dies s’arrosseguessin en instants eterns i inexplicables
I en Nedal li va dir que així un dia era més fàcil d’apreciar, “això”, va dir, “tens temps, molt de temps, només passa alguna cosa de tant en tant, per la resta tot queda en suspens, una mica com la mort
en suspens
i et sorprens de ser viu, estàs vivint, però gairebé no te n’adones”
(Pàg. 44)
(...) i aquell poble i aquella desolació i la mort tan a prop de cadascun d’ells, cada dia, la mort que ja era una fet habitual, la mort tan sobtada i la mort tan inesperada i la mort tan injusta i la mort tan a prop i la mort tan brusca (...)
(Pàg. 45)
(...) tot va quedar imprès en la ment de l’Ibrahim
i ell va saber en aquell moment que els malsons el martiritzarien tota la vida
el martiritzarien inexorables
i el farien morir, morir
morir per dins
(Pàg. 65)
Les bales els xiulaven al costat, els fregaven, no els tocaven per pocs centímetres, i es van veure la mort al davant, semblava gairebé que al final del camí
no hi hagués la salvació
no hi hagués la salvació
sinó la mort,
la mort,
terrible i implacable,
i ells en tenien por,
en tenien por
i sabien que eren tan joves,
maleït siga, tan terriblement joves,
i sabien que tenien dret a viure,
i semblarà absurd però en aquell moment l’Ibrahim
pensava,
mentre corria ensopegant i sentint-se els peus adolorits,
mentre el cos d’en Nedal li pesava cada vegada més,
pensava que no era just,
que ell encara era jove per morir,
havia de fer encara moltes coses,
veure molta gent,
havia de fer-se un home
com volia la seva mare, no podia morir
encara no
primer s’havia de convertir en un home com el seu pare
no era just que no li donessin ni tan sols la possibilitat d’intentar-ho,
no era just (...)
(Pàg. 74)
- (...) per què ens ho fan això? És un poble maleït, t’ho dic jo, Ramy, és un poble maleït: han patit molt però ara ens fan pagar a nosaltres el que els ha passat a ells. Vull dir, durant molt de temps han estat perseguits, i ara per què no busquen una mica de pau? Per què continuen tacant-se les mans de sang?
(Pàg. 91)
- (...) no es pot fugir del dolor, et persegueix allà on vagis, més encara: la solitud fa que et pesi encara més.
(Pàg. 95)
Ell es va girar just al moment en què ella es llançava cap a ell,
es van estrènyer amb força
van quedar abraçats
dient-se amb la simple força d’una abraçada
mil paraules
plorant i rient
(Pàg. 106)
“(...) què tinc que no funciona? Dimoni, però què tinc que no funciona?”
Perquè la por era tan gran, la por d’estimar algú
d’estimar tant algú,
la por d’adonar-te que estàs creant un lligam fort,
indissoluble
amb algú
la por d’arrelar dins el cor d’algú,
això
sembla fàcil estimar, sembla tan fàcil estimar,
però ho és molt més odiar (...)
(Pàg. 122)
(...) l’Ibrahim havia comprès que era la nova generació, tots pujaven així, aclaparats pel dolor i per la ràbia i era hipòcrita i injust criticar-los quan llançaven pedres o es mataven per convertir-se en shuhada, màrtirs, era molt injust
com podria ell, l’Ibrahim, un dia, tenir-li en compte a l’Ahmed, la violència que de ben segur en un futur usaria contra els israelians?
És massa fàcil criticar els que usen la violència oblidant que abans han estat víctimes ells de persones violentes,
les quals també usen la violència per desfogar-se de la ràbia que ha nascut en elles a causa de les violències que han suportat,
és el cicle de la violència
difícil d’aturar
potser impossible d’aturar
però és que hi ha una veritable voluntat d’aturar-lo?
Hi ha algun interès per aturar-lo?
(Pàg. 161)
veia aquells nens condemnats,
les idees que els ficaven dins el cap
tan petits
no devien tenir més de set, vuit, nou anys,
dedicaven tota la seva vida al seu poble
dedicaven tota la seva vida a odiar l’enemic
i a combatre’l
i a pregar amb el fusell al costat,
i estaven condemnats ja a aquella edat,
condemnats a una vida de violència
i la seva mort ja estava escrita, la seva fi ja estava decidida,
eren presoners d’una cadena que no es trencaria mai
eren presoners de la violència
havien perdut la llibertat
qualsevol mena de llibertat.
(Pàg. 162)
L’Ibrahim sentia una veu dintre seu
que xisclava que fes alguna cosa, que impedís
que l’odi l’arrossegués
Però fins i tot l’aire que respirava ja n’estava impregnat
L’odi
Fins i tot el terra que trepitjava n’estava contaminat
La terra de l’odi.
(Pàg. 190)
(...) si l’Ibrahim també hagués llegit aquell Hamlet,
potser hauria sabut
que de la follia
un cop a dins
ja no se’n pot fugir
::: Què en penso...
Somiant_Palestina és una proesa de la Randa Ghazy que, amb 15 anys, retrata el drama palestí des de l'interior. Ho fa amb una veu madura i corprenedora, a la vegada que sorprèn amb una proposta estilística que combina prosa i estructura poètica d'una manera força audaç.
La Randa Ghazy renega d'encorsetar el text amb les convencions ortogràfiques habituals i construeix un esquelet textual lliure d'ortodòxia que tant pot prendre una #estructura versicular -sense ser #poesia formal-, com confiar el relat als llargs diàlegs que estableixen els personatges i, fins i tot, servir-se d'una prosa volgudament imperfecta (com l'escenari que retrata) de frases sense acabar, reiteracions puntuals, o barreja idiomàtica.
Sí, la Ghazy és molt atrevida. Aixeca la veu i posa negre sobre blanc el patiment diari en que els #palestins es veuen abocats des de mitjans del segle XX. Somiant Palestina així, és un eina de crítica social i política que crida a la reflexió. I ho fa des d'una posició diferencial. Fotent llenya al sectarisme religiós i violent d'un i altre bàndol - jueus i àrabs - i denunciant la retòrica de la violència que tant uns com altres -amb resultats força desiguals- defensen.
La Randa Ghazy advoca per una solució basada en el diàleg, en el cessament de la violència. D'aquesta manera construeix un dels personatges cabdals en el relat -l'Ibrahim- com una metàfora del poble palestí: fart de la violència, desitjós de la pau, però ofegat per l’odi de generacions i amb un futur immediat on la follia és presenta com l'estació prèvia a la mort.
Sommiant Palestina però també te moments per la vida -malgrat tot, la vida-, la dels joves, amb els seus somnis i les seves esperances. Tot plegat la Ghazy ens ofereix una proposta dura però necessària. Per tothom. Grans i no tant grans.
::: Altres n'han dit...
Leituras de Laura.
::: Enllaços:
Barcelona:2003, La Galera
Sognando Palestina. Traducció d’Isabel Turull.
Col·lecció Narratives, 147.
::: Què en diu la contraportada…
Perquè res és tot blanc o tot negre. La guerra, la violència, la por. Però també les rialles, l’amor, l’amistat. Palestina, avui. Un petit grup d’amics –de Ualid, un nen del carrer, a Ibrahim el pacifista– que han decidit viure junts els temps difícils de les represàlies, dels homes bomba, dels rastrejos. Però, es pot viure una vida normal, i somriure, i fer bromes, quan cada dia podria ser l’últim?
::: Com comença...
Es pot saber per què sempre jo? Eh? Que no hi ha ningú més que ho pugui fer, en lloc meu? Ei, dimoni, hi ha en Ramy! Feu-li-ho fer a ell!! Jo n’estic tip! No sóc el vostre criat! Dimoni, que faig cara de criat? Que potser faig cara de criat?(...).
::: Moments...
(Pàg. 39)
(...) la vida transcorria, encara que gairebé per força, semblava que els dies s’arrosseguessin en instants eterns i inexplicables
I en Nedal li va dir que així un dia era més fàcil d’apreciar, “això”, va dir, “tens temps, molt de temps, només passa alguna cosa de tant en tant, per la resta tot queda en suspens, una mica com la mort
en suspens
i et sorprens de ser viu, estàs vivint, però gairebé no te n’adones”
(Pàg. 44)
(...) i aquell poble i aquella desolació i la mort tan a prop de cadascun d’ells, cada dia, la mort que ja era una fet habitual, la mort tan sobtada i la mort tan inesperada i la mort tan injusta i la mort tan a prop i la mort tan brusca (...)
(Pàg. 45)
(...) tot va quedar imprès en la ment de l’Ibrahim
i ell va saber en aquell moment que els malsons el martiritzarien tota la vida
el martiritzarien inexorables
i el farien morir, morir
morir per dins
(Pàg. 65)
Les bales els xiulaven al costat, els fregaven, no els tocaven per pocs centímetres, i es van veure la mort al davant, semblava gairebé que al final del camí
no hi hagués la salvació
no hi hagués la salvació
sinó la mort,
la mort,
terrible i implacable,
i ells en tenien por,
en tenien por
i sabien que eren tan joves,
maleït siga, tan terriblement joves,
i sabien que tenien dret a viure,
i semblarà absurd però en aquell moment l’Ibrahim
pensava,
mentre corria ensopegant i sentint-se els peus adolorits,
mentre el cos d’en Nedal li pesava cada vegada més,
pensava que no era just,
que ell encara era jove per morir,
havia de fer encara moltes coses,
veure molta gent,
havia de fer-se un home
com volia la seva mare, no podia morir
encara no
primer s’havia de convertir en un home com el seu pare
no era just que no li donessin ni tan sols la possibilitat d’intentar-ho,
no era just (...)
(Pàg. 74)
- (...) per què ens ho fan això? És un poble maleït, t’ho dic jo, Ramy, és un poble maleït: han patit molt però ara ens fan pagar a nosaltres el que els ha passat a ells. Vull dir, durant molt de temps han estat perseguits, i ara per què no busquen una mica de pau? Per què continuen tacant-se les mans de sang?
(Pàg. 91)
- (...) no es pot fugir del dolor, et persegueix allà on vagis, més encara: la solitud fa que et pesi encara més.
(Pàg. 95)
Ell es va girar just al moment en què ella es llançava cap a ell,
es van estrènyer amb força
van quedar abraçats
dient-se amb la simple força d’una abraçada
mil paraules
plorant i rient
(Pàg. 106)
“(...) què tinc que no funciona? Dimoni, però què tinc que no funciona?”
Perquè la por era tan gran, la por d’estimar algú
d’estimar tant algú,
la por d’adonar-te que estàs creant un lligam fort,
indissoluble
amb algú
la por d’arrelar dins el cor d’algú,
això
sembla fàcil estimar, sembla tan fàcil estimar,
però ho és molt més odiar (...)
(Pàg. 122)
(...) l’Ibrahim havia comprès que era la nova generació, tots pujaven així, aclaparats pel dolor i per la ràbia i era hipòcrita i injust criticar-los quan llançaven pedres o es mataven per convertir-se en shuhada, màrtirs, era molt injust
com podria ell, l’Ibrahim, un dia, tenir-li en compte a l’Ahmed, la violència que de ben segur en un futur usaria contra els israelians?
És massa fàcil criticar els que usen la violència oblidant que abans han estat víctimes ells de persones violentes,
les quals també usen la violència per desfogar-se de la ràbia que ha nascut en elles a causa de les violències que han suportat,
és el cicle de la violència
difícil d’aturar
potser impossible d’aturar
però és que hi ha una veritable voluntat d’aturar-lo?
Hi ha algun interès per aturar-lo?
(Pàg. 161)
veia aquells nens condemnats,
les idees que els ficaven dins el cap
tan petits
no devien tenir més de set, vuit, nou anys,
dedicaven tota la seva vida al seu poble
dedicaven tota la seva vida a odiar l’enemic
i a combatre’l
i a pregar amb el fusell al costat,
i estaven condemnats ja a aquella edat,
condemnats a una vida de violència
i la seva mort ja estava escrita, la seva fi ja estava decidida,
eren presoners d’una cadena que no es trencaria mai
eren presoners de la violència
havien perdut la llibertat
qualsevol mena de llibertat.
(Pàg. 162)
L’Ibrahim sentia una veu dintre seu
que xisclava que fes alguna cosa, que impedís
que l’odi l’arrossegués
Però fins i tot l’aire que respirava ja n’estava impregnat
L’odi
Fins i tot el terra que trepitjava n’estava contaminat
La terra de l’odi.
(Pàg. 190)
(...) si l’Ibrahim també hagués llegit aquell Hamlet,
potser hauria sabut
que de la follia
un cop a dins
ja no se’n pot fugir
::: Què en penso...
Somiant_Palestina és una proesa de la Randa Ghazy que, amb 15 anys, retrata el drama palestí des de l'interior. Ho fa amb una veu madura i corprenedora, a la vegada que sorprèn amb una proposta estilística que combina prosa i estructura poètica d'una manera força audaç.
La Randa Ghazy renega d'encorsetar el text amb les convencions ortogràfiques habituals i construeix un esquelet textual lliure d'ortodòxia que tant pot prendre una #estructura versicular -sense ser #poesia formal-, com confiar el relat als llargs diàlegs que estableixen els personatges i, fins i tot, servir-se d'una prosa volgudament imperfecta (com l'escenari que retrata) de frases sense acabar, reiteracions puntuals, o barreja idiomàtica.
Sí, la Ghazy és molt atrevida. Aixeca la veu i posa negre sobre blanc el patiment diari en que els #palestins es veuen abocats des de mitjans del segle XX. Somiant Palestina així, és un eina de crítica social i política que crida a la reflexió. I ho fa des d'una posició diferencial. Fotent llenya al sectarisme religiós i violent d'un i altre bàndol - jueus i àrabs - i denunciant la retòrica de la violència que tant uns com altres -amb resultats força desiguals- defensen.
La Randa Ghazy advoca per una solució basada en el diàleg, en el cessament de la violència. D'aquesta manera construeix un dels personatges cabdals en el relat -l'Ibrahim- com una metàfora del poble palestí: fart de la violència, desitjós de la pau, però ofegat per l’odi de generacions i amb un futur immediat on la follia és presenta com l'estació prèvia a la mort.
Sommiant Palestina però també te moments per la vida -malgrat tot, la vida-, la dels joves, amb els seus somnis i les seves esperances. Tot plegat la Ghazy ens ofereix una proposta dura però necessària. Per tothom. Grans i no tant grans.
::: Altres n'han dit...
Leituras de Laura.
::: Enllaços:
::: Llegeix-lo:
Anglès (Facsímil, New York: George Braziller Publisher, 2003) Requereix subscripció gratuïta.
Anglès (Facsímil, New York: George Braziller Publisher, 2003) Requereix subscripció gratuïta.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada