Argos, el cec - Gesualdo Bufalino

"(...) el plaer de semblar titella i titellaire a la vegada en una de les moltes Obres de Titelles de l’odiosa-amable vida..."

Bufalino, Gesualdo. Argos, el cec. Pollença: Quid Pro Quo Edicions, 2019

Argo il cieco, ovvero, I sogni della memoria. Traducció de Carme Arenas. Col.lecció de Narrativa, 11

::: Què en diu la contraportada...
Publicada el 1984, es tracta de la segona novel·la de Bufalino. El narrador, un àlter ego de l’autor, assetjat per l’hivern plujós en un hotel de Roma quan ja és gran, evoca, per curar-se dels seus accessos d’angoixa, antigues aventures de joventut al cor del sud de Sicília, concretament a la ciutat de Modica, l’estiu de 1951. Aquest desdoblament del jo en dues ciutats (Modica i Roma) i en dues edats (joventut-vellesa) provoca en el lector un agradable efecte hipnòtic. Hi ajuda la seva prosa inconfusible, llatinitzant pel que fa a la sintaxi, culta i plena de referències literàries.

Un superb diari-novel·la que es pot llegir com una «balada de les dames d’abans» o com un viatge que s’obstina en va a promoure en forma de llegenda la seva pobra «vita nuova».

::: Com comença...
Proclama d’intencions
“Perduda l'ocasió de morir a causa de la timidesa, un escriptor infeliç decideix guarir tot escrivint un llibre feliç. En demana l'argument, a l'ús, als cent ulls de la memòria i a les complaen-ces de joventut. Això no obstant, com més avança la història, la maquilla a base de faules i la fa formiguejar amb llums, i com més bufa el present negre, més escletxes deixa entre les ratlles. A l'escriptor no li queda més remei que ajornar la salut sine die, com a tribut per haver tret algun afalac momentani de l'aventura i haver estimat la vida inversemblant...”

Partir d'aquesta hipòtesi. Després, ja veurem què passa.

::: Moments...
(Pàg. 33)
(...) Perquè la veritat és que totes les veus i les cares de les meves dones, totes juntes, escassament un gram de pols, i les corbates i les caixeres són fugitives, pobre de mi, com els anys...

(Pàg. 38)
Eren si fa no fa cent les esglésies de Modica i el mateix nombre de campanars, de San Pietro a San Giuseppe, al Gesù, cent esglésies, cadascuna amb el seu alè de devotes encastat a la calç, de la mateixa manera que s’enganxa a una granota l’olor de la suor obrera. Esglésies d’un bell barroc carnal, amb columnes rodones dretes, les cames esculpides de Maria Venera; esgl´sies amb cúpules, cupuletes que als meus amics els recordaven formes de most calent a les gredes de Caltagirone, i a mi m’instigaven una similitud més commovedora: els pits lluminosos d’ella, darrere el botó del cosset, cordat només fins a la meitat...

(Pàg. 41)
Primavera, per dir-ho d’alguna manera. Aquí la primavera de seguida es torna estiu, aquesta no és terra de tebiors. No hi ha temps de deslletar el sol que ja rugeix crescut. El mateix passa amb les noies: ahir les veies, les acaronaves com a nenes, però avui dos mugrons de ferro els empenyen el vestit i sota el front els resplendeixen dos ulls profunds.

(Pàg. 51)
A poc a poc, on vull anar a parar? La faula se m’està escapant de les mans, la memòria m’escarneix per darrere. El mateix fan les paraules: surten tortes, maltractades, sornegueres; cares agredolces per corrompre, com es corromp un menor, un record d’infant dins meu... Quin valor, ara que sóc vell, riure’m de mi quan era un xicot, com a mag de pluja espaviltat fer que em paguin les previsions del temps que he sentit fa un minut a la ràdio. Quin valor... Ara ho sé tot de mi, on penjaven les línies obliqües de la meva sort, els impulsos enamorats de la sant. Però per què carregar les meves aprensions d’avui a l’aprenent que era aleshores?

(Pàg. 54) 
(...) el plaer de semblar titella i titellaire a la vegada en una de les moltes Obres de Titelles de l’odiosa-amable vida...

(Pàg. 71)
Qui damunt la terra no perdonaria, com Judes o Caín, si tothom és igualment miserable, inerme, enamorat de si mateix sota la claror, tan suspès i tan a prop de caure (d’aquí a un any, d’aquí a un minut...) del seu marc de llum enmig de la foscor! La veritat és que morir, haver de morir, redimeix de tota culpa, i no hi ha cap viu, ni el més innocent, a qui al final se li concedeixi la gràcia del qui mana!

(Pàg. 78) 
Havia perdut la joventut de la mateixa manera com es perd un tren, i m’havia quedat a la ment, al seu lloc, una escletxa profunda i negra, que embenava inútilment amb fulles i que amagava amb flors. Sabia que era sempre allà, cicatriu d’allò que no ha passat, esgarrapada d’allò no viscut (...).

(Pàg. 86)
“(...) Un dia un de nosaltres dos sabrà la mort de l’altre. Aleshores, aquest minut que estem vivint junts, i que junts recordarem tots dos mentre visquem, resultarà migpartit, esborrat al cinquant per cent. Més endavant l’onada negra acabarà tapant allò que ha quedat. I ningú no arribarà a saber que davant el quiosc Turco-Colosi, el 13 de juliol del cinquant-u, a dos quarts de dues del migdia, hem encès dues cigarretes Serraglio amb el mateix llumí..”
Anava ben lluny per poder-me gorrejar una cigarreta, però jo en vaig quedar trasbalsat igualment, vaig aprendre per primera vegada a distingir entre les memòries plurals i les d’un particular, i com morim cada dia en la mort que ens envolta, i com matem cada dia els altres, tot oblidant-los.

(Pàg. 87)
Si com a mínim escriure m’agradés! En canvi, tragino el bolígraf com una cama coixa, llauro el paper com a medecina amarga i penitència. Aquest miracle de crear amb uns quants sons i senyals una bombolla d’inexistències xerraires, de la mateixa manera que no para d’aparèixer-se’m una acció sinistra, un a culpa. I si bé intento de convertir-ho en una broma, en un passatemps, per tal de fer córrer de pressa els minuts de futur que m’han estat imposats; encara que en lloc de qualsevol record em trobi narrant un somni o una falòrnia, sempre el regust que me’n queda és tòxic.

(Pàg. 92)
(...) no només és bonic viure-la, la vida. És gairebé igual de bonic fer-ho veure i enganyar-te que la vius.

(Pàg. 115)
Amor? Era això, per tant, l’amor? Una hidra de dos, tres, de molts caps? Treia el cap per demanar resposta, inclinat damunt la mitjanit del Corso, amb els colzes repenjats damunt la llosa freda del balcó. Sí, l’amor era això: Venera, Cecilia i, juntament amb elles, qualsevol altra criatura amb mans i peus, suau al tacte, capciosa i inexplicable com una música, de la qual no s’entén què vol dir, però ens en sadollem de la mateixa manera que una galleda s’omple fins dalt de llet.

(Pàg. 126)
(...) I em vaig insinuar com un serpent calent dins d’ella, gemecs d’amor, pluges d’amor dins d’ella. No va obrir els ulls, no es va moure, em va voler confondre amb un somni i ho va aconseguir.

(Pàg. 131)
Hi havia guerra (a Brùcoli havia acabat a bastonades) entre pescadors legals i de contraban, aquests darrers desproveïts de llums i d’artefactes explosius. Hauria estat imprudent repetir l’aventura. Mentre era igual de bonic ser banyistes de postal: amb un para-sol deixat per clavar cada dia al mateix punt que el dia anterior, on havia quedat el forat, amb apostes de pandereta i curses de natació fins al faralló llunyà. I petons bescanviats d’amagat de llavis a llavis sorrencs, sentint una esgarrifança de fi del món en els sentits cecs. Cansat, a la fi, de tornada, apagat l’extrem allargassat d’entusiasme carnal. Però alegrement sadolls de la jornada: havent-la menjada i beguda del tot, sense perdre’n ni una sola engruna i ni una sola gota.

(Pàg. 132)
Més tard, a peu dret i a la cabina, vaig estimar Cecilia amb fúria, vaig serrar la seva música entre els meus braços, la presó d’ossos, músculs i sang o es formava la seva melodia, el seu moment radiant. Una església de car compacta, però també un jacint, una maragda fosca. Amb aquella mossegada inflada d’aranya a l’engonal, la incisió nocturna d’una taràntula d’or.

(Pàg. 133)
Ho torno a dir, mentre visqui: únic i estremidor guardià d’ella i de mi, d’aquells nostres minuts ara ja no res. M’estremeix sempre, quan hi penso, el cementiri incalculable dels minuts: cadascun semblant a un moviment d’onada, a una ondulació d’ones del mar, que mor, que reneix i del qual no en queda record. Aleshores em ve al cap el meu pare.
- Tinc el cor fosc –em deia alguns matins.
I jo:
- Per què?
- Per res –em contestava. Però després es corregia a si mateix–: Pels records (...).

(Pàg. 133) 
Pels camins de Sicília es mou un espectre, i és la meva joventut.

(Pàg. 135)
Conduïa a poc a poc pensant en els meus amors, dient-me que eren guilladures, abans que per una dona, per mi mateix; i que podien ser tantes a la vegada perquè precisament en cadascuna d’elles m’estimava només a mi. Cal enamorar-se d’un mateix, primer, pensava, per poder-se enamorar d’una altra.

(Pàg. 139)
(...) Divago? Bé que s’entén. Desconnecto? Qui diu que no? Els francesos anomenen “petita mort” al desmai de després de l’amor... Escric en un estat de “petita mor” perpètua, amb sobresalts d’hilaritat histèrica. I sóc conscient que ho he equivocat tot des del començament, i que l’incipit bo era un altre, un espionatge de mi mateix per tirar d’amagatotis a la bústia de les denúncies, com en aquell lament d’un subsol, de si fa no fa un segle: “Sóc un home sol, sóc un home malalt...”. Algú m’ha precedit, sempre em precedeix algú (...).

(Pàg. 141)
Juliol va passar d’aquesta manera. Cada dia una guspira de foc, tots trenta-un dies un esbarzerar roent. Em lliscaven llengües líquides, em pujaven per les venes. En sortir de casa feia tentines com un borratxo. Atiat pel sol, cremava i em creia immortal.

(Pàg. 144)
Recordo nits excitants, no naturals, amb orquestrines de poca llum, i nosaltres trotant convençuts gir a gir a les pistes rodones, entre els estanys, els parterres, les tauletes plenes de begudes. Amb una persuasió per part de tots de ser en la joia, en la glòria d’una joia, tots en un súmmum irrepetible de joventut, tots nosaltres nois i noies joves, en els nostres braços obedients, en les galtes roges, en l’esclat i en el triomf dels ulls, nosaltres tots déus i deesses, malgrat els nostres vestits Marzotto de popelín i les sedes llargues de nit, de les nostres pobres paraules cerimonials: “Em permet aquest ball?”, “Com es diu aquesta cançó?”, “Anem a prendre un whisky a la barra”...

(Pàg. 145)
Aquells pocs dies d’èxit carnal certament no havien estat suficients per espavilar-me, per enorgullir-me, de seguida havia tornat al sentiment sotmès de sempre: disposat a alterar-me, sense fer-ho veure; content i descontent de ser a prop seu; decidit a desitjar-la, però espantat de posseir-la, resignat que no m’estimés, però rabiós pel fet que n’estimés un altre.. En definitiva, estimat lector, tot com en el primer capítol, les mateixes pujades i baixades d’humors, segons si la sentia més o menys propensa a recitar la seva part del guió d’amor infeliç (...).

(Pàg. 146)
És difícil, quan som nens, resistir molta estona a la ficció de ser grans.

(Pàg. 172)
Com que en el destí de la seva bellesa hi havia continguts tots els articles d’absolució civil i penal, a nosaltres només ens pertocava aplicar-los.

(Pàg. 175)
(...) la meva joventut, aquell vespre, jo l’empunyava com si fos una espasa, la sentia meva, aquí, dins la sang, en la cubicació de les meves extremitats, en l’espurneig intermitent del meu pensament, però no sabia què fer-ne, a qui oferir-la, era una mercaderia inservible, un objecte robat que crema. Sabia que aquell vespre era l’ocasió de l’any, de l’estiu, de la meva vida, per poder-me recordar el dia de demà, quan fos vell, que havia estat jove i viu.

(Pàg. 178)
La vida és una roda de molí; ara lenta, ara impetuosa... I mol de manera desordenada el destí i la casualitat, manies i paus de la sang i de la natura, garbull de mort i plenitud (...).

(Pàg. 198)
(...) cada un de nosaltres, en fer-nos una idea de l’amor, es deixa convèncer per la seva experimentació privada, fins al punt de confondre amb una llei de l’univers una norma singular que hagi guiat els seus passos, diferent de la dels altres, de la mateixa manera que un nas és diferent d’un altre.

(Pàg. 208)
Oh, sí, escriure ha estat un acte d’innocència i un refugi, un tron dins d’un refugi, mai no m’agrairé prou haver tingut la valentia de fer-ho.

(Pàg. 211)
Ai, ai, lector meu, solitari arquiatre i auditor, i això que tu ho havies endevinat des de bon començament, sòsia meu i Caín fidel a qui imploro des d’aquestes arrugues de pergamí! Per què no t’ho hauria de confessar, doncs? Per a mi escriure ha estat només un simulacre de la vida, una pròtesi del viure. I de tant en tant repetia, repeteix una trifulga entre mercenaris, un vici per consumar en el secret d’un lavabo.
Mentida, lligam vergonya... Vet ací, lector, el meu cap damunt la pica.

:::  Què en penso...
No és tant el diàleg entre el passat i el present, són els moments, els detalls, el que fan interessant la història que Gesualdo Bufalino ens presenta amb Argos, el cec.  

I és que la novel·la del sicilià és un carpe diem amb totes les lletres: records, pas del temps, lloança de la joventut.... Bufalino comparteix amb el lector el què fou (amb la seva esplendor, amb la seva gosadia) però ja no és (amb la decrepitud, amb la foscor, amb el final).

Però Bufalino també ens parla de l’experiència d’escriure i el per què d’aquesta, convertint el relat que ens explica un narrador alter ego de l'autor, en quelcom terapèutic, potser intencional, qui sap si penitencial.  Bufalino a Argos, el cec, també investiga sobre l’amor. Sobre el que significa per ell però també investiga i exposa les conseqüències i efectes de la seva tirania. 

I tot en el marc de l’estiu, de les eternes tardes d’avorriment i calor que l'omplen; de les anades i vingudes a la platja, de la quietud als pobles del sud italià, dels aromes que tot plegat desprèn...

I ho fa amb una narrativa rica amb imatges i les metàfores que provoquen al lector un munt de sensacions emotives, a banda que construeix una atmosfera específica del tot hipnotitzant.

La proposta de Gesualdo Bufalino pren forma de diàleg impossible entre l'ahir prometedor 
-esperançador, impacient- i l'avui anodí -gastat, solitari... vell, en definitiva-. 

Argos, el cec és doncs una una reflexió molt personal a partir dels records i les experiències al voltant de l’enamorament i de l'amor -el platònic, el romàntic i el carnal-.

:::  Altres n'han dit...
Trapezi (P. Calonge), ValenciaPlaza (T.Sabater), Núvol (M. Barbal), El Imparcial (P. Echanove),

:::  Enllaços:
Gesualdo Bufalino, perfil, la filosofia de l'autor,

:::  Llegeix-lo:
Espanyol (pdf)