Pandora - Henry James
"(...) és el fruit més nou i més tendre del gran progrés dels nostres Estats Units d’Amèrica. És la dona que s’obre camí a la vida tota sola!."
Barcelona:2021, Viena Edicions.
Pandora. Traducció de Xavier Pàmies.
Col·lecció Petits plaers, 16
::: Què en diu l’editorial…
A la coberta d’un transatlàntic, el jove comte alemany Otto Vogelstein, que viatja a Nova York per iniciar una prometedora carrera diplomàtica, queda encisat per la gràcia desimbolta d’una jove nord-americana. Tanmateix, una altra passatgera li recomana que no s’hi fixi tant, perquè pertanyen a dos mons ben diferents: ell és un aristòcrata europeu que es farà amb el bo i millor de l’alta societat, i ella, la bella Pandora Day, una noieta de poble sense nom ni fortuna. I, en qualsevol cas, és improbable que es tornin a trobar...
::: Com comença...
Fa ja temps que els vapors de la North German LLoyd que transporten passatgers de Bremen a Nova York acostumen a fondejar unes quantes hores a l’arrecerat port de Southampton, on el seu carregament humà augmenta molt en nombre.
::: Moments...
(Pàg. 10)
(...) tot i estar convençut que s’aclimataria als Estats Units de seguida que desembarqués, no sabia segur si hi seria feliç. Sabia que allò no era una qüestió important, i que la felicitat era un concepte subjectiu que un home amb la seva formació hauria d’avergonyir-se d’utilitzar fins i tot en la intimitat de les seves reflexions.
(Pàg. 11)
Hi havia alemanys d’origen asiàtic i d’origen africà, i tots es veien bruts i untats per la salabror del mar. Estaven destinats a inflar encara més la gran riuada de la democràcia de l’altra banda del mar; i segur que el comte Vogelstein devia pensar que no en millorarien pas la qualitat.
(Pàg. 13)
Les diferències, en tot cas, constitueixen bona part de l’encant del viatge, i potser encara més quan no es poden expressar en forma de xifres, nombres, diagrames o altres símbols merament utilitaris.
(Pàg. 26)
Ell i la seva dona s’adreçaven la paraula de tant en tant, però rara vegada enraonaven, i tenien l’aire d’atordiment i conformitat d’ algú que ha sigut objecte d’un sortilegi. El sortilegi, en tot cas, no era de caràcter maligne; era la confiança que proporciona la prosperitat, que a vegades torna les persones arrogants però que havia tingut tot un altre efecte en aquella parella senzilla i satisfeta que semblava haver renunciat de bon grat a qualsevol altra mena de progrés.
(Pàg. 32)
Casar-se amb una noia dels Estats Units, pel que semblava, era un perill permanent; era una cosa amb què sempre s’havia d’estar alerta, com el ferrocarril, el telègraf, el descobriment de la dinamita, el fusell Chassepot o l’esperit socialista: era una de les seqüeles de la vida moderna.
(Pàg. 40)
- (...) Ai, la posició social! –va dir la senyora Dangerfield, assentint ostensiblement un parell o tres de vegades-. Quines expressions més pomposes que feu servir! ¿Què us penseu que tothom d’aquest món té una posició social? Això està reservat a una majoria infinitament petita de la humanitat (...).
(Pàg. 83)
(...) quin era aquell famós estil de dona al qual la Pandora Day pertanyia!
- Com hi ha món! ¿Encara no heu esbrinat quin estil de dona és? –va exclamar la senyora Bonnycastle, dominada de nou per un accés de riure-. ¿Què heu estat fent durant tota la vetllada? Els alemanys potser molt de meticulosos, però de vius gens!
Va ser el senyor Bonnycastle qui va acabar apiadant-se d’ell.
- Benvolgut Vogelstein, aquesta noia és el fruit més nou i més tendre del gran progrés dels nostres Estats Units d’Amèrica. És la dona que s’obre camí a la vida tota sola!
(Pàg. 84)
- (...) Aviam; en primer lloc, el concepte de dona que s’obre camí a la vida tota sola és nou. Això ja ho sabeu, però. En segon lloc; aquesta noia no s’està obrint camí sola; nosaltres hi hem pres interès, i li obrim camí.
(Pàg. 94)
¿Corria el perill d’enamorar-se? ¿Acabaria sent sacrifitat a l’altar del prototip de noia nord-americana, un altar on altres infeliços havien vessat part de la sang més blava d’Alemanya i ell havia jurat que no hi retria culte? Va arribar a la conclusió que no corria cap risc greu i que no havia deixat d’extremar les precaucions.
(Pàg. 98)
La incertesa havia passat a formar part del seu estat; se sentia sotmès a un conjur que el convertia en espectador de la seva pròpia vida i el privava del domini de les seves emocions. Pressentia que les coses podien fer un tomb en qualsevol moment, i que podien esdevenir molt diferents de com havien sigut fins aleshores (...).
(Pàg. 103)
Ell va voler dir-li què canviaria, però no tinc espai per descabdellar el fil del seu discurs. És cosa sabuda que, quan el cervell alemany tracta d’explicar alguna cosa, no sempre aconsegueix cenyir-se a la simplicitat (...).
::: Què en penso...
Novel·la breu, que es llegeix gairebé amb un parell de segudes, Pandora de Henry James presenta la descripció d'un duel entre uns EEUU pujants i orgullosos -renovadors a la vegada que innovadors- contra una Europa caduca, ancorada a un passat classista i monàrquic -i corcada per rancúnies-.
Per fer-nos-ho fàcil, James, tira de subtilesa i personifica els dos continents en els dos protagonistes. Un, el masculí, prussià, aristòcrata, ambaixador del seu país als Estats Units i lligat a les tradicions; l'altra, el femení, tot el contrari: desafia la tradició i aposta per la modernitat, la insolència i el desvergonyiment.
Entre aquests dos pols, Henry James fa desfilar una sèrie d'idees i pensaments sobre les joves democràcies amb contrast amb les velles nacions europees, però també sobre les reivindicacions de les dones tant pel que respecta a la seva autonomia, com el seu rol de poder social i/o polític. En aquest sentit Pandora és un relat que trobo a falta a la gran majoria de recomanacions bibliogràfiques de tarannà feminista.
L'autor descriu amb pulcritud i detall totes aquelles pulsions socials i econòmiques que animen la nova societat nord-americana, en especial a les noves elits de Washington, que semblen ordir el sistema social segons el seu interès i benefici. I ho fa amb una mena de sorna, potser ironia delicada.
Henry James ens ho explica tot plegat amb una prosa refinada però subtil i de frase extensa. Amb tot, resulta una lectura còmoda pel lector. En ocasions l'autor adoptar un estil més lleuger, diguem-ne que trenca la distància entre autor i lector i aconsegueix una fluïdesa i connexió amb el lector poc corrent.
La descripció dels personatges (tant les semblances físiques com les interioritats psicològiques) prenen força importància en el desenvolupament de la novel·la. S'estableix així una mena de taxonomia de caràcters que porta a reflexionar sobre les classes socials.
L'estructura narrativa es divideix en dues parts ven diferenciades: el viatge cap a Estats Units en el transcurs del qual es coneixen els personatges, i la seva retrobada -dos anys després- a les recepcions diplomàtiques a Washington. Això justifica les el·lipsis temporals que usa l'autor, encara que en ocasions provoquen cert vertigen lector.
En definitiva, per tot plegat i per altres coses que heu de descobrir vosaltres mateixos, Pandora és una bona opció si cerques una lectura madura, fina i intel·ligent; que sigui accessible i no gaire extensa, i amb un punt d'insinuació ideològica, però sense grans dogmatismes. Una novel·la que presenta la lluita entre una masculinitat ferida (Europa) i una feminitat desafiant i ambiciosa (EEUU) és un deure pendent.
Paraula de Mixa, Eix Diari (T. Costa-Gramunt), Marina Porras, Ara Llegim (J. Nopca), Lecturas de Undine, Libros leidos y comentados, Por qué leer, Entre montones de libros, Sonograma Magazine (M. Borotau), Detour (A. Muñoz), La tormenta en un vaso (JM. López), Tarántula (J. Divisa), Estado Crítico (M. Haro).
::: Enllaços:
Henry James, intertextualitat i ironia a Pandora.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada