Peter Stamm - Pluja de gel
"(...) Ser ocell i no poder volar, somiar una cançó i no poder-la cantar mai."
Stamm, Peter. Pluja de gel.
Barcelona: Quaderns Crema, 2002
Blitzeis.
Traducció de Joan Fontcuberta
Col·lecció Biblioteca mínima, 115
::: Què en diu la contraportada...
Com si es tractés d’un cru demiürg, Peter Stamm traça, amb la fredor com a
cisell literari, aquest entramat d’històries independents que comparteixen un
clima inquietant de desorientació enigmàtica.
Cinisme, solitud, angoixa i dubte són els fonaments que sostenen aquest sòlid
llibre de relats que ha estat lloat per la crítica europea més exigent. El
talent narratiu que ens va sorprendre en la seva primera novel·la Agnes
es consolidad i s’aferma amb contundència en questa nova obra que avui
presentem.
::: Com comença...
Havia arribat de la Suïssa francesa amb el tren del vespre. Aleshores jo
treballava a Neuchâtel, però casa meva continuava sent el meu poble de Thurgau.
Tenia vint anys.
A l’estany del glaç
::: Moments...
(Pàg. 40)
- (...) L’amor de les dones, amic meu..., no existeix. Ens estimen com a infants,
com un creador la seva criatura. Però, així com no trobem la pau en Déu, tampoc
no la trobem en les dones.
- Llavors Déu és una dona? -vaig preguntar.
- És clar- va dir Dylan-. I Jesús la seva filla.
A l’extraradi
(Pàg. 67)
(...) la Maria va aparèixer a la porta amb una plata a les mans. Tenia la cara
encesa de l’escalfor de la cuina i resplendia d’orgull per l’obra que acabava
de fer. En aquell breu instant em va fer una llàstima immensa i, juntament amb
ella, el món sencer i jo mateix, i al mateix temps la vaig estimar més que mai.
Passió
(Pàg. 76)
Ara que per fi tenia temps, anhelava viure i, tanmateix, m’alegrava de no
trobar-me dins un cotxe sufocant i de no caminar per una ciutat abaltida, per
zones de vianants plenes de turistes suats, o bevent cafè en una terrassa
atapeïda. Em sentia sol, com només se’n pot sentir algú a l’estiu o de petit.
Era com si estigués aïllat en un món en el qual només hi havia grups, parelles,
famílies, que vivien junts en algun lloc.
Passió
(Pàg. 120)
(...) ets com un cigne, sempre al llac, majestuós i tranquil. I mai no
trepitjaràs la riba. Perquè un cigne, quan va a la riba, sembla una oca
estúpida. Ser ocell i no poder volar, somiar una cançó i no poder-la cantar
mai.
Pluja de gel
Els relats, malgrat presentar diferents personatges, escenaris i situacions, comparteixen un mateix clima diguem-ne de desesperança, d’aïllament o si voleu, de sentir-se exclòs, diferent, llunyà, estranger a casa.
Escrits tots en primera persona del singular i sempre des d’un punt de vista masculí, semblen identificar el narrador amb un jo solitari en cerca de caliu i companyia. I tot amb un estil minimalista, sense cap excés, aconseguit gràcies a una prosa lleugera, despresa de barroquismes innecessaris i escrita amb frase breu.
De la mateixa manera en les trames i situacions -presentades de forma breu- i els personatges -força indefinits, al servei de la intencionalitat de l'autor-. Aquest, només proposa i deixa pel lector la interpretació.
En definitiva, una mena d'exploració sobre quin lloc ens /li correspon en aquesta societat, amb un resultat buscat des del títol mateix: fredor. Si tu lector entres en el seu joc, en gaudiràs. Altrament, ho trobaràs tot plegat força prescindible i tirant a avorrit.
A mi la fredor que genera la proposta de l'Stamm m'ha perjudicat força. Llegit sense cap mena d'animadversió prèvia, poc a poc m'ha deixat d'interessar. Segurament per la reiteració dels plantejaments, potser per la monotonia estilística. Potser perquè no acaba de comunicar res, només sensacions, estats d'ànim, però no engega cap guspira (ni a la ment, ni al cor) i justament això, amics, és el que cerco en qualsevol lectura.
::: Altres n'han dit...
Filant prim, Exlibris, Libros de Ruby, Tu nombre en la portada, Acabo de leer y me gusta, Le port de l'Encreuse.
::: Enllaços:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada