Kurt Vonnegut - Les Galápagos

"Feu-me cas, que fa un milió d’anys que corro per aquí (...)."

Vonnegut, Kurt. Les Galápagos.
Barcelona: Editorial Males Herbes, 2022

Galapagos. Traducció de Martí Sales
Col.lecció Distorsions, 89

::: Què en diu l’editorial...
Una crisi financera ha desballestat l’economia mundial. Una malaltia infecciosa ha deixat estèril gran part de la humanitat. I entre una cosa i una altra, un grup de persones tan divers i eclèctic que inclou la neta d’uns supervivents d’Hiroshima, un multimilionari trepa i sis nenes caníbals de la tribu kanka-bono, es troba encallat, fruit de mil i una casualitats, a l’illa de Santa Rosalía, a l’arxipèlag de les Galápagos.

Les Galápagos és una de les novel·les més brillants de Kurt Vonnegut. Una faula ecologista sobre la selecció natural, una aventura que ens transporta milers d’anys endavant i endarrere en el temps, a través del sempre complicat futur de la nostra espècie. Amb una lucidesa sorprenent, Vonnegut assenyala el pes i les dimensions del cervell humà com la principal dificultat per a la nostra supervivència.

::: Com comença...
Va anar així:
Fa un milió d’anys, el 1986 dC, Guayaquil era el port principal de la petita democràcia sud-americana de l’Equador, que tenia la capital a Quito, dalt de les muntanyes dels Andes.

::: Moments...
(Pàg. 25)
(...) les illes Galápagos podien ser l’infern ara i en un obrir i tancar d’ulls el paradís, i Juli Cèsar podia ser un governant i un carnisser al cap d’un moment, i un dia el paper moneda de l’Equador es podia intercanviar per menjar, sostre i roba i l’endemà només servia per tapar el terra d’una gàbia d’ocells, ara l’univers va ser creat per Déu Totpoderós i en un moment va ser fruit d’una gran explosió –i narinant.

(Pàg. 53)
Era solter i mai s’havia reproduït; així que des d’un punt de vista evolutiu, era insignificant.

(Pàg. 80)
(...) he de dir que, en aquella època, els cervells humans s’havien tornat uns generadors de suggeriments tan copiosos irresponsables sobre què fer amb la vida, que pensar en el benefici de les generacions futures semblava un més dels jocs arbitraris que jugaven alguns enderiats, com el pòquer, el polo, la borsa o escriure novel·les de ciència-ficció.

(Pàg. 103)
Em semblava una broma de mal gust que aquell home es pintés com un fervent ecologista, quan tantes de les empreses que dirigia o de les que era l’accionista majoritari eren conegudes per contaminar les aigües, la terra o l’atmosfera. Però per a en MacIntosh* no era cap broma, perquè havia vingut a aquest món amb la incapacitat que res li importés.

(Pàg. 120)
He de dir que avui en dia no hi ha ningú que esperi que el rescatin de res, un cop la criatura té més de nou mesos. Que és el que dura la infància d’una persona.

(Pàg. 125)
(...) aquesta sensació que la vida era un malson sense sentit i que ningú no s’adonava ni li importava què passava, m’era molt familiar.
Era com em vaig sentir després de disparar a una iaia al Vietnam.

(Pàg. 127)
Hi ha una altre defecte humà que la llei de la selecció natural encara no ha resolt: quan, avui en dia, la gent té la panxa plena, són exactament iguals que els seus avantpassats de fa un milió d’anys: van molt lents a l’hora d’adonar-se dels perills que tenen a tocar. És quan s’obliden de vigilar que no vingui cap tauró o balena.

(Pàg. 143)
(...) Aquest nou explosiu era considerat una benedicció pels cervellots dels científics militars. Mentre matessin gent amb armes convencionals i no nuclears, se’ls lloava com a estadistes humanitaris. Mentre no fessin servir armes nuclears, semblava que ningú diria pel seu nom totes les matances que hi havia hagut des de la Segona Guerra Mundial, un nom que, sens dubte, era Tercera Guerra Mundial.

(Pàg. 163)
Demanar disculpes per pífies momentànies del cervell era el pa de cada dia de les converses: “Ostres!”, “Perdó”, “T’he fet mal?”, “Com puc haver fet això?”, “He anat tant de pressa que no he tingut temps de pensar-ho”, “Tinc una assegurança per a coses així”, “No t’ho podré perdonar mai”, “Pensava que no estava carregada” i narinant.

(Pàg. 173)
Feu-me cas, que fa un milió d’anys que corro per aquí: quan vas al fons de la qüestió, la teca pràcticament és el motor principal de la història.

(Pàg. 184)
El llançament del míssil, de fet, era virtualment idèntic al rol dels mascles animals en l’acte reproductiu.
Què es podia comptar que faria el coronel? Entregar la mercaderia a l’acte.
Sí, i ara aquella barra metàl·lica que es va tornar punt, després una mota i finalment res amb tanta rapidesa ja era responsabilitat d’algú altre. tota l’acció a partir de llavors dependria del receptor.
Ell havia fet la seva part. Ara tenia una soneta dolça, i estava content i orgullós.

(Pàg. 203)
Encara és un misteri interessant el perquè fa un milió d’anys, sovint tants de nosaltres anul·làvem grans parts dels nostres cervells amb alcohol. Potser era un intent de fer anar l’evolució en la bona direcció, la dels cervells més petitons.

(Pàg. 222)
Quins somnis impossibles de creixement solien tenir els éssers humans just ahir, fa un milió d’anys!

(Pàg. 262)
Avui en dia ningú no viu discretament desesperat. La majoria de les persones vivien discretament desesperades fa un milió d’anys perquè els ordinadors infernals que tenien dins dels cranis eren incapaços d’aguantar-se o d’estar-se quiets: es passaven l’estona buscant més problemes i reptes que la vida no els podia oferir.

::: Què en penso...
Les Galàpagos de Kurt Vonnegut especula sobre l’evolució humana amb un punt de sornegueria i crítica pessimista. Si us sentiu més còmodes, taxonòmicament parlant podria ser una distòpia (potser millor una antiutopia). O ben mirat, una paròdia dels textos bíblics que fan referència al Paradís.

La tesi de la novel·la és clara i incontestable (d'altra banda, del tot fidel al missatge característic a la resta de novel·les de l’autor): la intel·ligència comporta destrucció. Com més altes cotes d'avenç científic assolim, més cruels ens tornem com a espècie. I res podem fer per aturar-ho, condicionats per una evolució competitiva.

Vonnegut estructura la novel·la en dues parts ben diferenciades i confia el relat a un narrador que ofereix un punt de vista del tot omniscient (i creieu-me que en aquesta ocasió s’ha d’entendre “omniscient” en el sentit més genèric del terme, no només en la seva accepció literària).

La primera part de Les Galápagos serveix a Vonnegut per presentar els personatges (molts) amb les seves dèries i motius (variades, surrealistes, extravagants però detallades i imaginatives). És la part més extensa i segurament la més agraïda pel lector doncs interessa, entreté i diverteix a parts iguals.

La segona part de la novel·la, la que tracta la disgenèsia de la raça humana, és menys engrescadora i queda constreta a un relat pla, amb poca trempera. L’efectisme de l’”estil Vonnegut” aquí no deixa de ser una iteració, una recurrència sense gaire capacitat de sorpresa.

Aquest estil tant característic de Vonnegut – i ADN bàsic de la seva producció literària- es basa sobretot en una estructura fragmentària, en un temps narratiu flexible, i en una atmòsfera de pessimisme que salpebre amb observacions corrosives i afirmacions provocadores sobre i a partir de les contradiccions flagrants amb que es retrata dia si, dia també, la humanitat.

A Les Galápagos en resum, Kurt Vonnegut construeix una farsa per enriolar-se'n de tot i de tothom encara que en aquesta ocasió he trobat que l'interès lector va de més a menys. Què en penseu vosaltres?

::: Altres n'han dit...
El Bliblionauta (M. Codony), Keren Verna, Crónicas literarias, La biblioteca del Kraken, Médium (J. Liébana), Ciencia ficción en Ecuador, Proyecto Inspiración, Destripando terrones, Homo libris, El jardín del sueño infinito, El Mundo (A. Cortina), Scrapts & Fragments, UCONN (D. Lewis), Kirkus Reviews, Fantasy Literature. 

::: Enllaços:
Kurts Vonnegut, fonaments conceptuals, aspectes biològics sobre l'evolució, Mascarells camablaus, Galápagos i l'evolució, Mandarax, anàlisi en profunditat.

::: Llegeix-la:
Anglès (txt)