Harvey - Emma Cline
"(...) és difícil desfer-te completament de la vanitat."
Cline, Emma. Harvey.
Barcelona: Anagrama, 2021
Harvey. Traducció de Ferran Ràfols
Col·lecció Llibres Anagrama,
::: Què en diu la contraportada...
Vint-i-quatre hores abans que es faci pública la sentència del seu judici, en Harvey es lleva de matinada, suat i inquiet, en una casa de Connecticut que li han deixat. Se sent ple de confiança, tanmateix: això és Amèrica, i a Amèrica no es condemna la gent com ell. Han intentat ensorrar la seva reputació, però no ho han aconseguit, i avui el destí li indicarà com pot acabar de restaurar-la. Aquella cara que li sembla tan familiar, la del veí del costat, resulta ser la de l’escriptor Don DeLillo, i en Harvey ja veu els llums de neó: White Noise, la novel·la inadaptable per antonomàsia transformada finalment en pel·lícula; una aliança perfecta entre ambició i prestigi al servei del seu retorn. Però les hores van passant i en Harvey comença a percebre esquerdes cada cop més fondes en la confiança amb què s’ha llevat.
Amb la subtilesa que la caracteritza, Emma Cline construeix aquest relat des del lloc més incòmode: des de la ment d’un Harvey (Weinstein, esclar) que apareix retrata aquí com algú fràgil i necessitat, que sobrevalora la seva intel·ligència i exhibeix una megalomania ridícula; un home allunyat d’una realitat que se li va fent cada cop més visible i en la qual es filtren assumpcions d’una culpabilitat que el seu jo conscient nega. Lluny de l’enfocament habitual del tema, amb injeccions d’humor i sense subratllats, l’autora de la celebrada Les noies ens ofereix aquí una peça de cambra punyent, divertida i pertorbadora.
::: Com comença...
Els somnis gairebé havien desaparegut. Però igualment es va trobar despert, parpellejant a les fosques. Quatre de la matinada. Es va quedar un moment quiet sota el cobrellit. Tenia la samarreta enganxada a l’esquena; suor nocturna, coixí xop, llençols humits.
::: Moments...
(Pàg. 14)
Hi havia hagut un intent d’assassinat, va sentir que li deia una veueta al cap, com si fos el locutor d’un noticiari, un intent de matar el president. Era un pensament recurrent, aquells dies: intent d’assassinat, intent d’assassinat. Havia sobreviscut a un intent d’assassinat. Perquè, de quina altra manera es podia descriure el que provaven de fer-li? La quantitat tan sorprenent, al·lucinant, de recursos que s’havien mobilitzat contra un únic home? Era un home i prou, un home amb mitjons vermells i una samarreta massa fina, mal al queixal esquerre, una esquena molt tocada que aviat s’ensorraria, amb uns cartílags tan rosegats que la columna s’havia convertit en una pila inestable de peces de jenga.
(Pàg. 18)
Es pot renunciar a moltes coses, potser t’has d’acostumar a viure amb la vergonya, però és difícil desfer-te completament de la vanitat.
(Pàg. 40)
- (...) De debò que val més que no.
Però la cosa era aquesta. Tots dos sabien, des del mateix moment que en Harvey havia fet la pregunta, que la noia li diria el mantra. L’únic que faltava per veure era quan trigaria i com seria exactament l’estona que passés entre la pregunta d’ell i la rendició d’ella. Al final, per a en Harvey no canviaria res, seria un triomf com qualsevol altre. L’únic que variava era la part del mig, composta d’una seqüència de concessions específica de cada persona. N’hi havia que es resistien, n’hi havia que no. N’hi havia que es quedaven quietes, immòbils; altres que reien d’incomoditat. Ell sempre en gaudia, fins i tot de les victòries més petites eren com els diferents gustos d’un gelat.
I al final sempre quedava saciat, l’altra persona esbufegava, afinava els ulls, canviava de postura, amb una capa nova de vergonya a la cara.
(Pàg. 51)
En Harvey estava a punt d’acabar el correu electrònic sobre White Noise. Era excessiu, acollonant, que l’univers li hagués fet aquest regal, que l’hagués ficat en aquella situació exacta. Déu no l’havia abandonat. El que la gent en deia sort, ell ho entenia com una mena de favoritisme. Sí, Déu estava al timó, però Déu tenia més simpatia per uns que per als altres.
(Pàg. 60)
Era massa dolorosa per mirar-la, so no era molt de cua d’ull, la desgràcia obscura i descomunal que li havia apagat els llums de la vida.
(Pàg. 86)
(...) I un cop se n’anessin, què? Un vespre de fer trucades? Prendre un bany calent, fotre’s un whisky i esperar que hi hagués alguna temporada nova d’alguna cosa a la televisió? Pastilles per adormir-se (...).
(Pàg. 97)
En Harvey estava sol a les fosques. Sol al dormitori de la casa d’un altre. Els ulls se li van omplir de llàgrimes: qui més quedava que el pogués compadir? Estava espantat.
::: Què en penso...
Em sembla que la literatura contemporània nord-americana més recent té un problema cada cop més gran: està massa enfocada al lector domèstic (i per tant, condicionada als interessos i gustos d'aquest). Això provoca que, fora d'EEUU, certes obres presentades com a referents en realitat siguin força banals i no generin gaire interès (deixem-ho així per evitar dir res lleig).
En tot cas, la indústria mana, el hype atorga, i la crítica (europea) obeeix. Harvey de Emma Cline, n'és un clar exemple. L'editorial la ven com una història punyent, pertorbadora, que alterna petits tocs de cinisme i humor negre. Jo l'he trobat avorrida, estereotipada, simple, poc creïble, gens interessant i, en canvi, massa interessada (en aprofitar el momentum del cas Harvey Weinstein).
Harvey és un relat llarg o una nouvelle curta. Això, que en sí mateix ni és bo ni és dolent, condiciona la proposta de l'autora nord-americana doncs ni el fons ni la forma que proposa la Cline m'ha despertat cap mena d'interès literari.
Crec que el tema de fons -l'enfonsament emocional d'un personatge davant l'abisme vital i l'escarni social- està força desenfocat i simplificat amb una mena de caricatura del tot subjectiva. L'autora de veritat creu que el personatge real esperava misericòrdia judicial 24 hores abans de la sentència? I que ho esperava amb injeccions i whiskis?
Respecte a la forma emprada la trobo anodina i ridículament post moderna (ai, ai, Delillo i el White Noise). El ritme del relat és esfilagarsat, inconsistent,... La tensió ínfima i gens interessant. Cline es queda fora, es fixa en el previsible. La seva aportació en termes de novetat, idea, creació, estètica és mínima... igual que amb la prosa usada, i amb l'estructura narrativa proposada...
En resum, si cerques literatura no ho provis amb Harvey. Només trobaràs un exercici literari pretensiós inspirat en una crònica de successos.
::: Altres n'han dit...
Anika entre libros, Un libro al día (F.Bon), La cueva de mis libros, El Escobillón, Indienauta (R.Jiménez), Las lecturas de Gilead, Librario íntimo, Resencireilmondo, Lecturissime.
::: Enllaços:
Emma Cline, els seus motius, #MeToo: el cas Harvey Weinstein, el relat "White Noise".
Barcelona: Anagrama, 2021
Harvey. Traducció de Ferran Ràfols
Col·lecció Llibres Anagrama,
::: Què en diu la contraportada...
Vint-i-quatre hores abans que es faci pública la sentència del seu judici, en Harvey es lleva de matinada, suat i inquiet, en una casa de Connecticut que li han deixat. Se sent ple de confiança, tanmateix: això és Amèrica, i a Amèrica no es condemna la gent com ell. Han intentat ensorrar la seva reputació, però no ho han aconseguit, i avui el destí li indicarà com pot acabar de restaurar-la. Aquella cara que li sembla tan familiar, la del veí del costat, resulta ser la de l’escriptor Don DeLillo, i en Harvey ja veu els llums de neó: White Noise, la novel·la inadaptable per antonomàsia transformada finalment en pel·lícula; una aliança perfecta entre ambició i prestigi al servei del seu retorn. Però les hores van passant i en Harvey comença a percebre esquerdes cada cop més fondes en la confiança amb què s’ha llevat.
Amb la subtilesa que la caracteritza, Emma Cline construeix aquest relat des del lloc més incòmode: des de la ment d’un Harvey (Weinstein, esclar) que apareix retrata aquí com algú fràgil i necessitat, que sobrevalora la seva intel·ligència i exhibeix una megalomania ridícula; un home allunyat d’una realitat que se li va fent cada cop més visible i en la qual es filtren assumpcions d’una culpabilitat que el seu jo conscient nega. Lluny de l’enfocament habitual del tema, amb injeccions d’humor i sense subratllats, l’autora de la celebrada Les noies ens ofereix aquí una peça de cambra punyent, divertida i pertorbadora.
::: Com comença...
Els somnis gairebé havien desaparegut. Però igualment es va trobar despert, parpellejant a les fosques. Quatre de la matinada. Es va quedar un moment quiet sota el cobrellit. Tenia la samarreta enganxada a l’esquena; suor nocturna, coixí xop, llençols humits.
::: Moments...
(Pàg. 14)
Hi havia hagut un intent d’assassinat, va sentir que li deia una veueta al cap, com si fos el locutor d’un noticiari, un intent de matar el president. Era un pensament recurrent, aquells dies: intent d’assassinat, intent d’assassinat. Havia sobreviscut a un intent d’assassinat. Perquè, de quina altra manera es podia descriure el que provaven de fer-li? La quantitat tan sorprenent, al·lucinant, de recursos que s’havien mobilitzat contra un únic home? Era un home i prou, un home amb mitjons vermells i una samarreta massa fina, mal al queixal esquerre, una esquena molt tocada que aviat s’ensorraria, amb uns cartílags tan rosegats que la columna s’havia convertit en una pila inestable de peces de jenga.
(Pàg. 18)
Es pot renunciar a moltes coses, potser t’has d’acostumar a viure amb la vergonya, però és difícil desfer-te completament de la vanitat.
(Pàg. 40)
- (...) De debò que val més que no.
Però la cosa era aquesta. Tots dos sabien, des del mateix moment que en Harvey havia fet la pregunta, que la noia li diria el mantra. L’únic que faltava per veure era quan trigaria i com seria exactament l’estona que passés entre la pregunta d’ell i la rendició d’ella. Al final, per a en Harvey no canviaria res, seria un triomf com qualsevol altre. L’únic que variava era la part del mig, composta d’una seqüència de concessions específica de cada persona. N’hi havia que es resistien, n’hi havia que no. N’hi havia que es quedaven quietes, immòbils; altres que reien d’incomoditat. Ell sempre en gaudia, fins i tot de les victòries més petites eren com els diferents gustos d’un gelat.
I al final sempre quedava saciat, l’altra persona esbufegava, afinava els ulls, canviava de postura, amb una capa nova de vergonya a la cara.
(Pàg. 51)
En Harvey estava a punt d’acabar el correu electrònic sobre White Noise. Era excessiu, acollonant, que l’univers li hagués fet aquest regal, que l’hagués ficat en aquella situació exacta. Déu no l’havia abandonat. El que la gent en deia sort, ell ho entenia com una mena de favoritisme. Sí, Déu estava al timó, però Déu tenia més simpatia per uns que per als altres.
(Pàg. 60)
Era massa dolorosa per mirar-la, so no era molt de cua d’ull, la desgràcia obscura i descomunal que li havia apagat els llums de la vida.
(Pàg. 86)
(...) I un cop se n’anessin, què? Un vespre de fer trucades? Prendre un bany calent, fotre’s un whisky i esperar que hi hagués alguna temporada nova d’alguna cosa a la televisió? Pastilles per adormir-se (...).
(Pàg. 97)
En Harvey estava sol a les fosques. Sol al dormitori de la casa d’un altre. Els ulls se li van omplir de llàgrimes: qui més quedava que el pogués compadir? Estava espantat.
::: Què en penso...
Em sembla que la literatura contemporània nord-americana més recent té un problema cada cop més gran: està massa enfocada al lector domèstic (i per tant, condicionada als interessos i gustos d'aquest). Això provoca que, fora d'EEUU, certes obres presentades com a referents en realitat siguin força banals i no generin gaire interès (deixem-ho així per evitar dir res lleig).
En tot cas, la indústria mana, el hype atorga, i la crítica (europea) obeeix. Harvey de Emma Cline, n'és un clar exemple. L'editorial la ven com una història punyent, pertorbadora, que alterna petits tocs de cinisme i humor negre. Jo l'he trobat avorrida, estereotipada, simple, poc creïble, gens interessant i, en canvi, massa interessada (en aprofitar el momentum del cas Harvey Weinstein).
Harvey és un relat llarg o una nouvelle curta. Això, que en sí mateix ni és bo ni és dolent, condiciona la proposta de l'autora nord-americana doncs ni el fons ni la forma que proposa la Cline m'ha despertat cap mena d'interès literari.
Crec que el tema de fons -l'enfonsament emocional d'un personatge davant l'abisme vital i l'escarni social- està força desenfocat i simplificat amb una mena de caricatura del tot subjectiva. L'autora de veritat creu que el personatge real esperava misericòrdia judicial 24 hores abans de la sentència? I que ho esperava amb injeccions i whiskis?
Respecte a la forma emprada la trobo anodina i ridículament post moderna (ai, ai, Delillo i el White Noise). El ritme del relat és esfilagarsat, inconsistent,... La tensió ínfima i gens interessant. Cline es queda fora, es fixa en el previsible. La seva aportació en termes de novetat, idea, creació, estètica és mínima... igual que amb la prosa usada, i amb l'estructura narrativa proposada...
En resum, si cerques literatura no ho provis amb Harvey. Només trobaràs un exercici literari pretensiós inspirat en una crònica de successos.
::: Altres n'han dit...
Anika entre libros, Un libro al día (F.Bon), La cueva de mis libros, El Escobillón, Indienauta (R.Jiménez), Las lecturas de Gilead, Librario íntimo, Resencireilmondo, Lecturissime.
::: Enllaços:
Emma Cline, els seus motius, #MeToo: el cas Harvey Weinstein, el relat "White Noise".
.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada