Negre i plata - Paolo Giordano


"(...) hi ha converses entre enamorats que, traspassat un límit, t’arrosseguen inevitablement al centre de la foscor."








Giordano, Paolo. Negre i plata. 
Barcelona: Edicions 62, 2015

Il nero e l’argento.  Traducció de Teresa Muñoz.
Col.leccció El balancí,733


::: Què en diu la contraportada...
En el dia  a dia d’una parella es barregen els bons i els mals dies, els caràcters amb humors negres, malenconiosos i introvertits (ell), amb els argentats, radiants i vitalistes (ella). Cadascun amb els seus capricis, els seus desigs, les seves inseguretats. La convivència quotidiana, doncs, no és un camí de roses. I encara menys quan es tracta d’una parella jove que està aprenent que les famílies, com les persones, també pateixen la solitud.

Afortunadament la jove família protagonista de Negre i plata –el narrador, la seva dona i el fill– compta amb la senyora A –68 anys, vídua sense fills– que entra en les seves vides per fer-se càrrec de les tasques de la casa i aviat es converteix en el centre d’equilibri del nucli familiar. La seva influència benigna, el seu silenciós tutelatge, els ajuda a afrontar l’inevitable del dia a dia i evita que el seu amor es confongui en un malentès.  La notícia que la senyora A. pateix una malaltia greu, però, ho trasbalsa tot.

Com ja va fer a La solitud dels nombres primers, Paolo Giordano es torna a centrar en les emocions i els sentiments que ens configuren. En aquest cas, a través de la història íntima d’una família jove, en construcció, que ha d’afrontar un nou aprenentatge sentimental.

::: Com comença...
El dia del meu trenta-cinquè aniversari la senyora A. va renunciar tot de sobte a l’obstinació que a parer meu la caracteritzava més que cap altra qualitat i, ajaguda en un llit que començava a semblar desmesurat per al seu cos, va abandonar finalment el món que coneixem.

::: Moments...
(Pàg. 22) 
(...) A la llarga qualsevol amor necessita algú que se’l miri i el reconegui, que el valori, si no, s’arrisca a confondre’s  amb un malentès.

(Pàg. 24)
La mort ressitua els rols segons un ordre d’importància formal, apedaça a l’instant els estrips de les regles afectives que ens hem concedit en vida (...).

(Pàg. 44)
Una família inexperta a vegades també és això: una nebulosa contreta per l’egocentrisme que corre el risc d’explotar.

(Pàg. 46)
(...) una creença qualsevol, sensata o no, complexa o simple segons les necessitats, sempre és millor que cap creença.

(Pàg. 55)
La Nora em va besar sense previ avís. Dúiem les perruques i jo imitava l’anglès pronunciat per un rus, així que en certa manera érem i no érem nosaltres mateixos, però potser sempre passa així quan es besen els llavis d’algú desconegut.

(Pàg. 70)
‘(...) potser només és a nosaltres que el nostre temps ens sembla tan greu i compromès el seu, perquè ens deixem suggestionar i perquè cada època conté en ella mateixa l’arrogant pretensió de la catàstrofe.

(Pàg. 74)
Mai més, a partir d’aquell any, celebrarem el Nadal amb els pares respectius. D’un desembre a l’altre estalviarem anualment una quantitat suficient per marxar lluny aquests dies, fora de les tempestes familiars i de les convencions, sobre el valor de les quals tenim seriosos dubtes.

(Pàg. 76)
- (...) I si la malaltia fos tan llarga com la d’en Renato? T’estaries amb mi tots aquells anys, perdent el millor de la teva vida?
- Sí, ho faria.
Sabia que era millor no tornar-li la pregunta, perquè les persones a qui la limfa circula amb velocitat són tan imparables com els torrents, però hi ha converses entre enamorats que, traspassat un límit, t’arrosseguen inevitablement al centre de la foscor.
- I tu? (...).

(Pàg. 77) 
Vivim amb anticipació, en l’espera contínua d’alguna cosa que ens alliberi de les responsabilitats del present, sense calcular les noves que se’ns presentaran.

(Pàg. 85)
Volia que la bèstia que duia dins morís amb dolor, que sentís si més no per un moment el que ella havia sofert. Era curiosa l’ambivalència que, arribada en aquell estadi, mostrava en relació amb el càncer: de tant en tant en parlava com d’un apart afeblida d’ella mateixa, altres vegades com d’una vida aliena dins del seu organisme, que només calia eradicar.

(Pàg. 89)
Ser pare, se’m feia del tot evident, també comporta estar exposar contínuament a la possibilitat de la humiliació.

(Pàg. 95)
Era una dona convencional, amarada de doctrina i fatalment masclista, però ella no ho sabia.

(Pàg. 104) 
L’enamorament, m’imagino, sempre el tindré lligat a una sensació molt pròxima al fet que em fessin sortir del cau.

(Pàg. 111) 
(...) ara la senyora A. no seria al seu costa, hauria de passar amb un marit que només enredava i de qui, vaig entendre aquell estiu, no s’acabava de refiar. A partir d’aquell dia tots dos vam començar a buidar sacs de ressentiment ocults des de feia molt temps, en una espiral penosa i imparable.

(Pàg. 113)
Fins i tot una parella jove pot emmalaltir, d’inseguretat, de reiteració, de solitud.  Les metàstasis sorgeixen de manera inviseble i les nostres van arribar aviat fins al llit.

(Pàg. 114)
El càncer de la senyora A., un simple grumoll infinitesimal de cèl•lules que s’havien multiplicat sense parar fins a esdevenir evidents, havia posat en relleu la diferència profunda. Érem, a despit de les nostres esperances, insolubles l’un en l’altre.

(Pàg. 115)
“Totes són iguales, les històries de càncer”. Potser sí. Però això no vol dir que la seva no hagués estat única, digna d’una narració sencera; la seva vida s’havia guanyat l’esperança, fins a l’ultimíssim instant, que el destí pogués haver-li reservat una excepció, un tracte especial a canvi de les atencions que ella havia concedit a tanta gent.

(Pàg. 117)
Em va somriure. No hi havia cap necessitat de fingir, la mort era allà mateix, al nostre costat, ocupava la meitat buida del llit, però l’esperava pacíficament.

(Pàg. 120)
No hi ha espai per la idea de la mort en qui té tant excés de vida, ho vaig veure en ella i ho veig cada dia en la Nora. La idea de la mort és només per als qui es deixen anar, per als qui com a mínim ja ho han fet una vegada; potser ni tan sols és una idea, s’assembla més a un record.

::: Altres n'han dit...
Llibres i amicsL'illa dels llibres, Nosaltres llegimEl placer de la lectura, Papel en blanco, Entre montones de libros, Granite Rainbow, Retales de Tinta, Mil y un libros para disfrutar, A leer que son 2 días, Palabras cromáticas, Pep Grill.

::: Enllaços:
Paolo Giordano, l'autor parla del llibre i de la seva escriptura, antropologia familiar.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

La veïna - Isabel-Clara Simó

El baró rampant - Italo Calvino

El poema de la rosa als llavis - Joan Salvat-Papasseit

El feliz fracaso y otros relatos - Herman Melville