El secret d'en Joe Gould - Joseph Mitchell

“Un llibre menys per atestar el món, un llibre menys per ocupar espai i cobrir-se de pols i viatjar sense ser llegit (...)"

Mitchell, Joseph. El secret d’en Joe Gould. 
Barcelona: Edicions de 1984, 2009

Joe Gould’s secret / Professor Sea Gull.  Traducció de Teresa Muñoz.
Col.leccció El balancí,733




::: Què en diu la contraportada...
Aquest llibre que sou a punt de llegir és una porta d’entrada perfecta per entendre l’estratègia i caràcter del periodisme mitchellià. Perquè El secret d’en Joe Gould és molt més que la història d’un personatge estrafolari, amb un passat acadèmic excel·lent a Harvard, que vagava per hotels de mala mort i bars del Bowery vantant-se d’haver escrit una obra mestra del saber universal, la Història oral del nostre temps, un manuscrit de més de nou milions de paraules que havia de revolucionar la literatura planetària i que multiplicava dotze vegades l’extensió de la Bíblia.

Joseph Mitchell va ser un confessionari amb potes que buscava tot allò que la gent no vol saber o li fa mandra de conèixer, amb una oïda sinestèsica i una prosa mil·limètrica. A qualsevol ciutat del món, hi ha cent mil Joe Goulds que són al nostre voltant i que esperen un cronista que els aturi i els escolti, car és en els racons més sòrdids de la humanitat on la literatura s’agrada i aflora. Mitchell escoltava, caminava i preguntava, i ordia un periodisme que, dissortadament, avui és una autèntica ciència-ficció. Després de llegir aquest text immens, ai las!, només ens queda la nostàlgia. La nostàlgia que va fer callar en secret Joseph Mitchell abans de convertir-lo en un clàssic. I ara gaudiu, camineu i escolteu com parla la ciutat. (Del pròleg de Bernat Dedéu)

::: Com comença...
En Joe Gould és un homenet rialler i demacrat a qui, des de fa un quart de segle, es considera una celebritat en cafeteries, tavernes, bars i locals de mala mort de Greenwich Village. De vegades presumeix amb certa ironia de ser l’últim bohemi.
El professor Gavina

::: Moments...
(Pàg. 22) 
“(...) No hi ha res casual en mi”, va dir una vegada. “Li diré què ha calgut per fer-me com sóc ara. Ha calgut una bona dosi de sang ianqui rància, una aversió aclaparadora a les possessions, quatre anys a Harvard i vint-i-cinc anys carregant-me els budells amb mam  barat i menjar dolent”: Diu que s’ha allunyat de la resta de la humanitat perquè no vol posseir res.
El professor Gavina

(Pàg. 23)
Li posen de seixanta-cinc a setanta-cinc anys; en té cinquanta-tres. Però a ell això no l’ofèn; ho considera una prova de superioritat.”Visc més jo en un any”, diu, “que la gent comuna en deu.”
El professor Gavina

(Pàg. 30)
“El que diu la gent és història”, afirma. “El que abans consideràvem història –reis i reines, tractats, invents, batalles, decapitacions, Cèsar, Napoleó, Ponç Pilat, Colom, William Jenning Bryan- no és res més que la història oficial, i la major part és falsa. Jo posaré per escrit la història informal de la gent del carrer –el que tenen a dir sobre la se va feina, els seus afers amorosos, tiberis, gresques, tràngols i penes- o moriré en l’intent de fer-ho.” La Història oral és un gran poti-poti, un dipòsit de xerrameca, una barrija-barreja de ximpleries, enraonies, bajanades i disbarats, fruit, segons els càlculs d’en Gould, de més de vint mil converses.
El professor Gavina

(Pàg. 42)
“(...) el deure del bohemi és fer un espectacle de sí mateix. Si la meva informalitat la porta a pensar que estic alegre o he fugit de Bellevue, aferri’s a aquesta creença, aferri-s’hi bé, molt bé, i mostri així la seva ignorància.”
El professor Gavina

(Pàg. 44) 
“(...) Els indis són els únics aristòcrates de veritat que he conegut. Haurien de governar el país, i a nosaltres haurien de ficar-nos en reserves.”
El professor Gavina

(Pàg. 45) 
“(...) la Història oral ha estat la meva corda i el meu patíbul, el meu llit i el meu pupitre, la meva dona i la meva meuca, la meva ferida i la sal que la cura, el meu whisky i la meva aspirina, la meva roca i la meva salvació. És la única cosa que m’importa. Tota la resta és porqueria.”
El professor Gavina

(Pàg. 53)
“(...) On sempre m’he sentit com a casa és a Nova York, sobretot a Greenwich Village, entre els excèntrics, els inadaptats, els tarats, els marginats, les eternes promeses, els desgraciats i els Qui-sap-què.”
El secret d’en Joe Gould

(Pàg. 68)
(...) Joe Gould era l’exemple perfecte d’un tipus excèntric molt freqüent a Nova York, el rodamón solitari nocturn, i que aquest era l’aspecte d’ell que m’interessava més, aquest i la seva Història oral, i no pas la seva condició de bohemi. Jo ja havia entrevistat diversos bohemis de Greenwich Village i m’havien resultat sorprenentment pesats. L’editor va dir que endavant, que ho intentés.
El secret d’en Joe Gould

(Pàg. 102) 
L’estil literari d’en Gould era molt similar a la seva conversa; una mica rígid, artificiós i sobretot una mica feixuc, però amenitzat de tant en tant per una observació o una dada sorprenent, o pel sarcasme, la malícia o algun disbarat. El text era ple de digressions, hi havia digressions que portaven a d’altres i digressions les unes dins les altres.
El secret d’en Joe Gould

(Pàg. 139)
(...) Aleshores jo era jove, i molt més cortès amb la gent gran –i amb tothom, per cert, ara que hi penso-, més del que calia. A més a més, encara no havia descobert la veritat sobre el temps; vivia amb la il·lusió que en tenia de sobre: temps per a això, temps per a allò, temps per a tot, temps per a perdre.
El secret d’en Joe Gould

(Pàg. 155)
(...) els grans llibres, fins i tot els llibres grans a mitges, i fins els bons i els bons a mitges, són summament rars. A tot estirar, segurament hauria estat una curiositat.
El secret d’en Joe Gould

(Pàg. 156)
(...) vaig decidir que, si hi havia alguna cosa de què la raça humana estava prou proveïda, fins i tot proveïda en excés, era de llibres. I pensant en la cataracta de llibres, els Niàgares de llibres, els rius torrencials de llibres, els mars de llibres, les tones i carros de llibres que vessaven de les impremtes del món en aquell moment, poquíssims dels quals valdria la pena mirar, i ja no diguem llegir, va començar a semblar-me admirable que en Gould no hagués escrit el seu. Un llibre menys per atestar el món, un llibre menys per ocupar espai i cobrir-se de pols i viatjar sense ser llegit de les llibreries a les cases, i després a llibreries de vell, a les botigues de beneficència,als mercats i a altres llars i a altres llibreries de vell i a altres mercats i a altres llars, i així fins a l’infinit.
El secret d’en Joe Gould

(Pàg. 161) 
Era com un vell estafador que passava una mala ratxa però encara era optimista. Actuava de cor. Davant dels meus ulls, el petit rondaire d’ulls enrogits amb aire de vagabund que va de bar en bar es va transformar en un historiador il·lustre. I el màxim que podia esperar dels turistes era un parell de copes i un dòlar o dos.
El secret d’en Joe Gould

(Pàg. 178) 
-   ¿(...) Què et passa, Joe? –vaig sentir una nit que li deia un vell bohemi del Goody’s-. Sembles un altre.
-   És que sóc un altre –va respondre ell-. Sempre he estat un altre.
El secret d’en Joe Gould

::: Altres n'han dit...
Espai de llibres, Trapezzi, Dimarts de llibres, La República, Casa Usher Llibreters, El ojo en la paja, Escrito en el viento, Libros ¿y por qué no?, Un libro al día, Revista de libros, El Temps (Mar Hernández), Pep Grill.

::: Enllaços:
Joseph Mitchell, el perfil del perfilador, context i circumstàncies, retrat de l'home corrent, més enllà de la crònica periodística, anem a pams, Joe Gould.