dilluns, 4 d’octubre de 2010

La solitud dels nombres primers - Paolo Giordano

Giordano, Paolo. La solitud dels nombres primers.
Barcelona: Edicions 62, Ponent Mon, 2009






La solitudine dei numeri primi
Traducció de Anna Casassas
Col·lecció El Balancí, 603


>> Què en diu la contraportada...
En Mattia havia après que entre els nombres primers n’hi ha alguns que són especials. Els matemàtics els anomenen primers bessons: són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment.


En Mattia pensava que ell i l’Alice eren així, dos primers bessons, sols i perduts, propers però no pas prou per tocar-se realment. A ella, però, no l’hi havia dit mai.


>> Com comença...
L’Alice Della Rocca odiava l’escola d’esquí. Odiava el despertador a dos quarts de vuit del matí fins i tot durant les vacances de Nadal i el seu pare, que l’observava mentre ella esmorzava i feia ballar nerviosament la cama sota la taula, com si digués vinga, afanya’t. Odiava els leotards de llana que li feien pesquis a les cuixes, les manyoples que no li deixaven moure els dits, i finalment aquelles botes, sempre massa petites, que la feien caminar com un goril·la.


>> Moments...
(Pàg. 21)
La rialla del papa es va transformar en un somriure tens quan , a vint-i-set mesos, la Michela no articulava ni una paraula amb cara i ulls. Ni mama ni caca ni nones ni bup. Els seus xisclets desarticulats venien d’un lloc tan solitari i desert que el papa cada vegada s’estremia.


(Pàg. 50)
La Viola Bai sabia com fer que una història funcionés. Sabia que tota la violència es troba en la precisió d’un detall.


(Pàg. 69)
Havia estat per un gest maldestre, per una mala sincronia, que en comptes d’acomiadar-se com amics, amb dos petons casts a les galtes, les seves boques s’havien fregat davant del portal de casa els Della Rocca. L’Ernesto li havia demanat perdó, però a continuació s’havia tornat a inclinar sobre els seus llavis i la Soledad havia sentit com tota la pols que amb els anys se li havia dipositat al cor s’alçava en un remolí i li anava a parar als ulls.


(Pàg. 81)
Desitjava àvidament tenir tan poques manies com les altres noies de la seva edat, el seu superficial sentit d’immortalitat. Desitjava tota la lleugeresa dels seus quinze anys, però quan intentava aferrar-la s’adonava de la pressa amb la qual el temps que tenia a la seva disposició fugia. I així el pes de les conseqüències es feia encara més insuportable i els seus pensaments es posaven a donar voltes més i més ràpides, en cercles encara més petits.


(Pàg. 138)
L’Alice no havia tornat a posar els peus a la universitat i el seu pare havia fet veure que no se n’adonava. Un remordiment, el signe inicial del qual ja pertanyi a una altra època, li impedia imposar-se de manera decidida a la seva filla, li impedia pràcticament parlar-hi. De vegades pensava que n’hi hauria hagut prou amb poca cosa, que només hauria calgut entrar a la seva habitació un vespre qualsevol i dir-li... Dir-li què?


(Pàg. 196)
Li havia agafat afecte i no sabia per què. Potser perquè no tenia fills, o bé perquè des que la tenia a la botiga ell a les onze podia anar al bar i mirar els números de la loto i quan tornava a la botiga ella li somreia i li preguntava què, som rics? Potser perquè tenia aquella cama esguerrada i no tenia mare igual que ell no tenia dona i totes les mancances s’assemblen una mica.


(Pàg. 276)
(...) ella i en Mattia estaven units per un fil elàstic i invisible, enterrat sota un munt de coses sense importància, un fil que només podia existir entre dues persones com ells: dues persones que havien reconegut la seva solitud l’una en l’altra.


(Pàg. 280)
El seu pare va anar corrents cap a la cuina, gairebé com si volgués una excusa per desaparèixer. En Mattia va pensar que només quedava això, que tot l’afecte dels pares al final es resol en petites atencions, en les mateixes preocupacions que li deien per telèfon cada dimecres: el menjar, el fred i la calor, el cansament, de vegades els cèntims. Tota la resta estava com submergida a profunditats insondables, en una massa solidificada de converses mai abordades, d’excuses per demanar i per rebre i de records per corregir, que es quedarien tal qual.


(Pàg. 298)
El petó va ser llarg, va durar minuts, prou temps perquè la realitat trobés una escletxa entre les seves boques unides i s’hi fiqués, i els obligués a analitzar el que passava.


(Pàg. 299)
Ella era a la sala i l’esperava. Només els separaven dues files de totxanes, pocs centímetres de guix i nou anys de silenci.


(Pàg. 300)
Ara ja ho havia après. Les decisions es prenen en pocs segons i es paguen tot el temps que queda.


>> Altres n'han dit...
Lo blocDiari d'un llibre vell, Llegir en cas d'incendi, Paraules i llibresReflexions en català, Malerudeveure't,


>> Enllaços:
Paolo Giordano, l'autor parla del llibre, escribir es simplemente trabajo, primers i bessons, autolessions, aprimar-se malaltissament2760889966649Zeta de RiemannTopologia algebraica
.

2 comentaris:

  1. ja se que els meus comentaris són fora de temps, però jo tot just començo a caminar en això dels blocs. Les meves lectures no són del tot "actuals", són llibres que vaig troban en les lleixes de la biblioteca. Aquest m'ha agradat força.
    Deixa'm recomenar-te L'última trobada de Sándor Márai
    Per no fer-me pesada a partir d'ara només comentaré les lectures que ens coincideixen en el temps.
    Gràcies

    ResponElimina
  2. Benvinguda, i no pateixis pas pel temps !!!!
    Espero veure't sovint per aquestes lleixes

    Veig que fem servir una metodologia de sel·lecció de llibres força similar.

    Salut.

    ResponElimina