Bassington, un noi insuportable - Saki



"(...) ¿quin profit li pot fer a un home salvar l’ànima, si el cor se li mor de pena?"





Saki. Bassington, un noi insuportable.
Barcelona: Edicionbs dels Quaderns Crema, 1991

The unbereable Bassington. Traducció de Montserrat Lunati.
Col·lecció Biblioteca mínima, 25


::: Què en diu la contraportada...
Francesa Bassington, viuda i mare d’un fill, ocupa provisionalment una casa confortable a Blue Street, que haurà de deixar quan la neboda de la propietària es casi. En el seu egoisme materialista, no fa sinó provar de posar en pràctica un seguit de solucions per convertir en definitiu el seu estatge provisional. Totes aquestes solucions tenen en comú un mateix protagonista: el seu fill Comus. Intenta casar-lo amb Emmeline Chetrof, la neboda de la propietària, intenta aconseguir-li una feina prou ben remunerada per poder comprar la casa; intenta casar-lo amb una hereva rica… Una darrera l’altra, totes les provatures fracassen, per culpa, és clar, del caràcter «insuportable» del noi i de l’antagonisme que oposa mare i fill. A partir d’un argument tan simple com aquest, Saki basteix una sàtira mordaç del rígid ambient d’estricta moralitat victoriana imperant a Londres al tombant de segle. La subtilesa del seu humor sotmet a una crítica corrosiva els estaments més representatius de la societat benpensant: mestres, polítics, vividors, manifassers i ladies que juguen al bridge tardes senceres.

::: Com comença...
Francesca Bassington seia al saló de casa seva, a Blue Street, Westmister, prenent amb delectació te xinès i menjant petits entrepans de creixens amb Henry, el seu germà admirable.

::: Moments...
(Pàg. 18) 
(...) No sé què ha fet la caça major per merèixer-ho, però ajuda a desviar les energies destructores d’alguns dels nostres inadaptats socials.

(Pàg. 20)
Lancelot Chetrof estava al final d’un passadís llarg i buit, mirant, inquiet, el rellotge, i desitjant de tot cor ser mitja hora més vell i que una determinada experiència dolorosa ja fos part del passat; desgraciadament, encara pertanyia al futur i, per fer-ho encara més horrible, al futur immediat.

(Pàg. 28)
L’art de la vida pública consisteix principalment a saber quan cal aturar-se i quan cal anar una mica més enllà.

(Pàg. 33)
(...) el seu únic fill era Comus. La limitació en la quantitat quedava més que compensada per l’excentricitat de les característiques.

(Pàg. 36)
(...) Elaine de Frey.
Em sembla que no la conec. ¿Qui és?
Ningú especial, però força bonica a la seva manera solemne, i rica fins a gairebé la indecència.
“Casa-t’hi”, va ser el consell que va acudir ràpidament als llavis de Francesca, però se’l va empassar juntament amb una ametlla salda, amb l’estranya sensació que de vegades les paraules nomé serveixen per enfonsar els projectes.

(Pàg. 39)
- (...) La meva desgracia és escriure eternament sobre marits i mullers i les seves variants. És el que el públic espera. Sento molta enveja dels periodistes que poden escriure sobre pestes, vagues, complots anarquistes i altres coses agradables, en lloc d’estar encadenats a una sola qüestió vella i antiquada.

(Pàg. 44) 
(En una època en què) el telèfon ha minat gairebé tota la solidesa de la intimitat humana, i la inviolabilitat de la pròpia reclusió depèn sovint de l’habilitat que té el vailet dels encàrrecs d’un club per mentir amb tacte, (...)

(Pàg. 65)
- (...) Em sembla que algunes persones del partit han adoptat aquesta actitud en un moment donat, però tothom sap que Sir Edward és un imperialista de cor i de confiança.
Tots els polítics són una cosa o altra de cor, però ningú no seria tan temerari per fer una assegurança contra els atacs de cor a cap polític. Sobretot quan són al poder.

(Pàg. 77)
¿Era un acord autèntic i afortunat entre el destí i la vida que les coses del present foragitessin el regust de les coses del passat?

(Pàg. 79)
En casar-se, Lady Veula havia entrat en una família de gran solidesa comercial però que era un zero a l’esquerra en qüestions d’iniciativa política. Tenia un marit Fidel, uns quants fills rossos i dòcils, i una mirada d’avorriment inexpressable. Veure-la dalt d’una escalinata rodejada de flors cares i rebent els convidats del seu marit era com veure un animal actuant a l’escenari d’un teatre de varietats. Sempre es diu que a l’animal li agrada fer-ho, i sempre se sap que no és veritat.

(Pàg. 89)
(...) mentre el clergat i les organitzacions religioses anunciïn el credo dient “Tothom hauria de creure en nosaltres: milions ho fan”, no es pot esperar res més que indiferència i disminució de la fe.

(Pàg. 98) 
La naturalesa humana coneix milions d’aquests odis sense importància que neixen i creixen al marge de qualsevol raó de tipus racial, polític, religiós o econòmic, potser per indicar als altruistes totalment obtusos qu el’enemistat, com la benevolència, té el seu lloc i els seus objectius en aquest món.

(Pàg. 108)
L’angoixa diària per Comus, pels seus costums extravagants i pel seu caràcter intractable havia disminuït gradualment amb la perspectiva d’un bon matrimoni, que hauria convertit l’aventurer i el gandul en un senyor ric i ociós. Gràcies a la influencia i als recursos d’una dona ambiciosa fins i tot s’hauria pogut tornar un home amb uns objectius definits. La perspectiva s’havia esvaït d’una manera brusca i cruel, i les angoixes es tornaven a apilonar, més insistents que mai.

(Pàg. 110)
- (...) Comus –va dir cansada i sense cridar-, ets just el contrari de la caixa de Pandora. Tens tot l’encant i els avantatges que un noi podria desitjar per obrir-se camí en el món, i darrera de tot això  hi ha el talent fatal i maleït de la inutilitat absoluta.

(Pàg. 111)
- (...) L’Àfrica Occidental –va dir Comus, reflexionant- és un substitut modern de l’oubliette passada de moda, un dipòsit pràctic per gent empipadora. L’estimat oncle Henry pot parlar lúgubrement sobre la càrrega de l’imperi, però és obvi que reconeix que resulta útil per recollir les deixalles de la societat.

(Pàg. 115)
Molts dels espectadors que, lents i indecisos, omplien la platea i les llotges, semblaven admetre la possibilitat de ser tan interessants com qualsevol de les obres que poguessin veure. Els que no eren especialment importants, adquirien una certa dignitat social gràcies als veïns, si eren persones de notabilitat òbvia; si no podien obtenir reconeixement per si mateixos, trobaven un plaer vague en poder admirar la notorietat de la gent del voltant.

(Pàg. 116)
- (...) va dir assenyalant la figura d’un clergue assegut a la tercera fila de la platea-. Es passa la vida predicant des del púlpit que la glòria del cristianisme consisteix en el fet que, encara que no sigui veritat, ha calgut inventar-lo.

(Pàg. 120)
(...) pensava que quedar-se estancat mentre era jove constituïa, ni més ni menys, una ofensa contra la naturalesa i la raó, com la ironia perversa que envia invàlids decrèpits a donar la volta al món amb penes i treballs i tanca panteres en gàbies petites. El deixaven de banda, com un vi que es guarda, no perquè millorés en el procés, sinó perquè es fes malbé, perquè perdés la millor època de la joventut, la salut i l’atractiu en un món on la joventut, la salut i l’atractiu compten molt u on el temps no trona mai el que s’ha perdut.

(Pàg. 133)
La glòria de les democràcies és que se le spot desorientar, però no dirigir.

(Pàg. 145)
(...) Comus tenia un oncle que vivia en una rectoria plàcida i tranquil·la, i ensenyava un credo bondadós que es manifestava en l’esperit d’”Anyell de Déu, ¿Qui t’ha creat?” i reflectia fidelment la imatge dolça i casolana del nen Jesús, pròpia de l’Europa saxona. Que lluny!
Quin conte de fades tan irreal que semblava tot això en aquesta terra de l’Àfrica Occidental, on els cossos dels homes valien tan poc com les bombolles que flotaven a l’escuma llefiscosa del gran riu, i on calia una imaginació inútil i folla per creure que tenien una ànima immortal!

(Pàg. 153)
I, ¿quin profit li pot fer a un home salvar l’ànima, si el cor se li mor de pena?

::: Altres n'han dit...
Alejandro Caja (traductor en castellà), Huracanes en papel, Desesperate Reader, Stuck in a book, The captive reader, Simon's book blog, Pep Grill.

::: Enllaços:
Hector Hugh Munrosobre Londres com a escenari, context social, claus i pistes sobre l'obra de Saki.

::: Llegeix-lo:
Anglès (htmlmultiformat, facsímil 1947 - Penguin Books, )
Espanyol (pdf)

::: Escolta'l:
Anglès  (Archive.org, Librivox)

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

El poema de la rosa als llavis - Joan Salvat-Papasseit

El baró rampant - Italo Calvino

Hijo de Satanás - Charles Bukowski