dijous, 4 de maig de 2017

Una conversa amb Damià Sindreu i altres narracions - AAVV






"Com d’amarg és saber que els besos furtius i anònims del passat poden barrar les portes del futur."






AAVV. Una conversa amb Damià Sindreu i altres narracions. 
Lleida: Pagès Editors, 2017

Col·lecció Proses, 107



 Què en diu la contraportada...
El recull que teniu a les mans està format pel conjunt de contes que el jurat de la vint-i-tresena edició del premi Vent de Port ha escollit com les disset millor obres presentades a la convocatòria d’enguany. El guardó és convocat des de 1994 per l’associació cultural i recreativa La Casa del Sol Naixent, de Tremp. Com cada any, la quantitat, qualitat i lloc de procedència dels originals rebuts ens demostra la vitalitat de la narrativa curta als Països Catalans. Esperem que us deixeu endur per aquest vent que ara us bufa a cau d’orella.

 Com comença...
La portería. La porta principal de l'edifici és una filigrana modernista de ferro forjat. Quan entrem, ens acull una fresca inesperada: les construccions antigues saben preservar una temperatura adequada, com si visquessin alienes al tragí del món i als seus radicalismes climàtics. La sumptuositat de la treballada ferramenta de la portalada contrasta amb el cau tenebrós on s'allotja el porter, un home previsiblement geperut que ens dedica la mirada desconfiada característica del gremi. Li anunciem que venim a fer un reportatge al mestre. Per Gramophone, la revista anglesa. Les nostres paraules no semblen impressionar-lo perquè ens respon amb un esquerp: «Àtic primera»”.
Una conversa amb Damià Sindreu – Jordi Masó Rahola

 Moments...
(Pàg. 13)
La versió real de les celebritats sol decebre perquè rarament està a l’altura de la imatge pública que es difon. Vistos sense filtres i de prop, els cutis s’arruguen, els nassos es torcen, les orelles es despleguen i els llavis s’aprimen. I brollen tota mena de furóncols, èczemes i cicatrius. Per acabar-ho d’adobar, els originals sempre semblen més baixos que les reproduccions que esteu habituals a veure a les revistes o a la pantalla del televisor.
Una conversa amb Damià Sindreu – Jordi Masó Rahola

(Pàg. 14)
“(...) Sí, tinc una missió, soc un apòstol de la Música –i posi “música” amb una ema majúscula, sisplau- i com a apòstol tinc l’obligació de difondre l’evangeli que ens van llegar els grans compositors”. Abaixa la mà. Un faldó de la bata llisca i ens ofereix la visió d’una cuixa depilada. “Una responsabilitat acollonant, ja li dic jo, això de ser apóstol i abastir de bona música els meus admiradors. També podríem dir que sóc el camell que ha de proveir el polsim que calma l’ansietat dels addictes”. Riu. “O la puta que serveix el plaer que reclama el client”. Riu més fort mentre es torna a cobrir despreocupadament les cames. “Però això més val que no ho escrigui. Deixem-nos de putes i de camells, quedem-nos amb els apòstols.
Una conversa amb Damià Sindreu – Jordi Masó Rahola

(Pàg. 35) 
Fa dies que ha decidit furgar el passat des de la cisa del temps, enfilar el pretèrit amb bastes amples i tallar els oblits amb incisions seques i decidides. Fa massa dies que els seus records desfilen en un idioma de puntades petites, tenen una textura de buata i dansen al ritme de les melodies que conformen les rialles i les xerrameques de les dones cosidores.
La filla de la modista – Farners Casas Fontcuberta

(Pàg. 43)
El propietari d’una petita empresa familiar que d’aquí a mitja hora té una important cita de negocis i espera impacient l’arribada del metro, es mira el senyor del costat i de seguida intueix que saltarà. No sap dir si ho copsa en l’expressió –o més ben dit inexpressió- del seu rostre i els seus ulls, o ho endevina pel dèbil tremolor que sacseja aquell cos prim i llarg, o l’adverteix allò que anomenen sisè sentit; el cas és que només veure’l, sap amb certesa que aquell home es llançarà a les vies quan el proper tren entri a l’estació.
No et matis mai en hora punta – Ramon Esquerré Cirera

(Pàg. 49)
No era un lloc de pas, la carretera acabava allà convertint el poble en un cu-de-sac, i les visites de gent forana es limitaven a quatre excursionistes despistats o a familiars dels residents que venien  a veure el parent de torn. Aquell assolellat matí, però, una presència va fer baixar de cop la temperatura. Al llindar de la porta aparegué una esquelètica figura que sostenia una dalla amb la mà dreta i que anava coberta només per una capa negra amb caputxa.
Una visita funesta – Robert Siscart Rodríguez

(Pàg. 60)
Què li podia oferir en el fons? Què més li podia demanar si tan sols esgarrapàvem hores d’un temps que després ens van robar?
Si encara hi fossis – Montse Rubinat Sindreu 

(Pàg. 62)
La por al rebuig em va frenar. I tampoc era un pidolaire. La fruita encara era verda i el desig no ha de ser mai forçat. Ha de brollar d’un sentiment que comparteix la mateixa saba. La passió per quan estigui més melosa, em vaig dir a mi mateix. I suaument la vaig anar deixant, com aquell qui deixa un nadó sobre una flassada.
Si encara hi fossis – Montse Rubinat Sindreu

(Pàg. 69)
El vell Narcís feia saber al fill que, de fet, havia nascut a Sant Elm de Mar per casualitat però que tots dos tenien sang cubana a les venes, sang caribenya roja i apassionada, i que per aquest motiu mai no serien com els altres homes de la vila, mansos i submisos. Ells eren homes de sang calenta, homes que vivien i morien apassionadament i que mai no podrien lliurar el seu cor i el seu cos a una sola dona perquè tenien el do i l’obligació de fer-les gaudir a totes.
Espera’m a la platja – Marta Amigo Olmos

(Pàg. 78) 
Com d’amarg és saber que els besos furtius i anònims del passat poden barrar les portes del futur. Com d’intens es pot odiar un fantasma sense nom ni rostre que aquella nit besà Mònica Tur a Irlanda, sense que ni tan sols ella sabera jamai la seua cara ni el seu nom espectral; les síl·labes del seu nom de fantasma.
Qui besà Mònica Tur – Ivan Carbonell Iglesias

(Pàg. 123)
(...) i malgrat que he desobeït un manament i he comès un pecat mortal, em sap greu dir que hi ha morts que no pesen gens a la consciència.
La tora blava – Xavier Serra Guasch

(Pàg. 131)
(...) la nimfa pensa t’estimo noi; t’estimo sí i se li encalla la poesia a la gola sumant tap al costat dels altres t’estimo.
Individus en aquari – Gemma Bachs Prim

(Pàg. 149)
Records de tardes eternes, en què el temps passava amb lentitud infanti i on s’acabava confonent realitat i ficció, si és que hi havia alguna diferència.  Soldats que, en la màgia de la batalla, prenien vida, es movien amb voluntat pròpia, donaven ordres i les acataven. Encara que això signifiqués una mort segura, decretada per un deu dins un cos de nen que, en aquest cas, sí que jugava als daus.
Operació Pentagrama – Carles Castell Puig

 Enllaços:
Premis Vent de Port

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada