dissabte, 13 de maig de 2017

El cementiri dels reis menors - Zoran Malkoč





"Totes les merdes comencen quan els homes s’abandonen a si mateixos i esdevenen el que no són!" 



Malkoč, Zoran. El cementiri dels reis menors. 
Barcelona: Raig Verd Editorial, 2016


Col·lecció Raig globulars, 21



 Què en diu la contraportada...
El tour de force narratiu de Zoran Malkoč, publicat després d’haver guanyat el premi Ranko Marinković de narrativa breu de l’any 2009 del periòdic Večernji list, ens du a l’Eslavònia dels anys de la guerra i la postguerra a Croàcia, en uns espais que podríem anomenar perduts (però de cap manera inexistents), si no fos perquè queden inscrits al mapa de la prosa contemporània croata pels herois de Malkoč: uns perdedors i vencedors ben particulars.
Membres del club d’aficionats del Hajduk, bèsties humanes, combatents decebuts i nans que, com en un projecte d’estat secret, eliminen les mines i transformen els racons oblidats d’Eslavònia en un paradís turístic… tots aquests reis menors de corones rovellades tenen el mèrit de fer que l’excursió cap al fràgil castell aeri de la prosa de Malkoč, esdevingui un viatge del qual no volem (ni podem) tornar.
La narrativa de Zoran Malkoč evoca els esperits de Babel, Dostoievski, Marinković, Bukowski,… però el to i l’esperit d’aquests contes pertanyen només al seu autor i als lectors.
Brutal, atroç, però estranyament bell, situat al marge de qualsevol moda o tendència, d’una sinceritat que fa mal.

 Com comença...
En Pastilla i jo apostàvem cada tardor sobre qui marxaria primer l’hivern següent. Hi havia en joc el Profund, el Xinès, en Crossa, en Cactus i la Petita Mort Somnolent, la qual, d’altra banda, vivia en una mena de país de les meravelles sota els seus ulls closos. Aquest era el reduït cercle de favorits que es veien amenaçats per l’hivern, les lesions i les malalties perverses que l’alcohol, el seu dolç senyor, els enviava sense pietat.
Hauria pogut ser rei.

 Moments...
(Pàg. 44)
- (...) I a tu què et passa? –vaig preguntar sorprès.
- Deixa-ho –va dir ella, i va entrar al vàter. No hi va ser ni tres minuts, i d’allí en va tornar una cambrera divina, indestructible i immortal, que ningú no hauria dit que tenia cinquanta i pocs anys, com en realitat tenia.
- Què vols beure?
- Karlovacko, d’ampolla.
Va agafar l’ampolla, però no es va moure de la barra, sinó que la sostenir en l’aire, alguns centímetres davant d’ella. Era el preu de la immortalitat.
- No pateixis, Jaco, tinc peles, en tinc prou! –vaig dir mentre li abaixava la mà.
Discurs sobre un amor d’Igor.

(Pàg. 47)
Era massa dòcil i la vida l’havia maltractat des del primer dia. Al principi el van fotre els pares, i després havien deixat que el món acabés la feina. I tanmateix, l’estimava. L’estimava com una mare ideal, i com la mare que no tenia, que li perdonava el balanceig del caminar, l’espatlla encorbada i la cara arrugada, així com el fet que no hi havia cap persona més avorrida que ell, per molt que hom intentés trobar-la. És clar que aquest amor no tenia cap sentit, i era fins i tot una crueltat per part meva, perquè de què li servi, si el món no li perdonaria mai res de tot això. I quan el món no perdona, no ho fa ningú, ni tan sols una mare.
L’home gos.

(Pàg. 56) 
Ell va marxar, però la seva tristesa es va quedar. Va entrar dins meu i em va embolcallar (...).
El noi trist de la vareta màgica.

(Pàg. 79)
- (...) Vostè esperava alguna mena de premi per la seva vida de sant. És d’aquesta mena d’homes que esperen un premi per allò que fan, per allò que respiren. Però en compte d’això el que ha obtingut ha estat una malaltia diabòlica.  Podria haver rebut un premi igualment, un premi bonic en la seva mesura, encara que, si som justos, vostè ja ha rebut bastant. El que passa és que aquests premis i aquests càstigs no tenen cap sentit: no vénen per la feina, ni pels mèrits, ni pels pecats; vénen en realitat sense solta ni volta. Jo, amic Brzojevic, em cago en els càstigs i en els premis, jo només espero que d’ara endavant hi hagi menys dolor que fins ara.
La nit que vam menjar cucs. 

(Pàg. 111)
- (...) Un altre cop a espera? –va bordar mentre observava el paisatge gelat. No havia transcorregut ni una hora des de la neteja del poble, i tot tornava a estar congelat en l’eternitat. Hi havia trossos d’uniformes i de carn que penjava dels arbres nus com fruits nascuts de les branques.
- Aquests són nostres o seus? –va preguntar l’Are.
- Tant li fot. Ara són tots natures mortes –va dir en Zora.
Natura morta.

(Pàg. 139)
(...) L’avi Tona se la va mirar com si no fos d’aquest món. I era cert, perquè feia més d’un any que la vella havia mort. En realitat, ella, igual que quan vivia, no s’havia mogut de casa: fins i tot va tornar més aviat que l’avi Tona del seu funeral i el va esperar a la cuina. L’única diferència que hi havia és que ja no feia res, sinó que només li donava consells sobre el menjar, l’organització de la casa i la higiene personal. L’avi Tona no es va estranyar gens que la vella continués vivint amb ell després de morta. Però que el gos, al qual havia matat amb fortes bastonades, saltés en l’aire, i tot un metre, no s’ho podia creure.
Sobre els mèntodes per matar la bèstia.

(Pàg. 143) 
- (...) Fes el favor de no matar el Blackie –li va dir ella.
- I ara! P’rò no m’havies dit que estava posseït pel dimoni?
- Potser és millor estar amb el dimoni que sol.
Sobre els mèntodes per matar la bèstia.

(Pàg. 152)
En Corkas, com de costum, no va dir res, va engegar el motor i va arrencar. Viatjar amb ell és una experiència terrible de silenci. Mires al davant i no veus res, només sents aquest silenci inexpugnable i et demanes: “Per què aquest maleït merdós no vol parlar amb mi?”. I, a més, quan saps que el paio va matar dues persones, i no durant la guerra, la pregunta se t’imposa cada vegada més insistentment i aviat només penses en això.
El bestiari de Celentano.

(Pàg. 205)
- (...) No digueu res més... Vostè necessita un comptable!
- Jo porto els meus comptes tot solet!
- Vostè és un comptable desastrós. I hauria de ser molt bo per poder organitzar aquest circ!
- Però jo no vull ser un bon comptable! Si no, m’hauria fet comptable! Jo sóc detectiu de llibres! Retorno a la gent títols llargament anhelats, els busco com nens perdut, apedaço els forats del temps estripat! Això no es pot expressar amb hores o ires i altres collonades!
L’inspector es va quedar completament pàl·lid i va fer un crit esgarrifós. Li havia tornat a venir l’atac. Vaig cridar l’ambulància i, mentre l’esperàvem, el vaig agafar de la mà i vaig seure a la seva vora, a terra.
- Per què fa aquesta feina abominable, home? Per què desitjàveu fer això?
Malgrat el dolor, em va mirar per primera vegada als ulls, on no vaig veure cansament.
- Déu nos en guard! Volia ser músic, jo, això volia, moure la gent a l’alegria i al plany... Toco bastant bé, encara, però només per a mi, mai no he...
- Prou! Totes les merdes comencen quan els homes s’abandonen a si mateixos i esdevenen el que no són! (...).
No sóc en Jarni.

(Pàg. 210)
Per suposat, ella no seurà, ni jo voldria que ho fes; passarà, i passarà a poc a poc, provocarà un desig dolç, més suau i més còmode que ardent, estimularà el pensament, esperonarà la fantasia. Encara no li puc veure la cara, però pel caminar salvatgement elegant, que tanmateix la vida ha assuavit, arrabassant-li la indolència, distingeixo que ja no és una noia, sinó una dona, i una dona que només pot ser bellíssima. Ara hauria de tancar els ulls, esperar que el so dels seus tacons passés davant meu i es perdés, i després tornar a obrir els ulls i mirar com se’n va.
El moment en què vaig invocar l’escriptor més potent del món.

 Altres n'han dit...
Aixocomesdiu, El blog de Jordi CerveraLa antigua Biblos, El pájaro verde, Piélago de Lecturas, Mucha Más Literatura, Estado Crítico, Satisfacciones de esclavo, Détour.

⇲ Enllaços:
Zoran Malkoč, l'autor sobre l'escriptura (en croat)fons i forma, l'horror...l'horror.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada