dimecres, 23 de setembre de 2015

Una solitud massa sorollosa - Bohumil Hrabal





"Som com les olives, és quan ens aixafen que traiem el millor suc de nosaltres mateixos." 





Hrabal, Bohumil. Una solitud massa sorollosa. 
Barcelona: Edicions 62, 2000

Prílis hlucná samota. Traducció de Monika Zgustová
Col·lecció Butxaca, 42


 Què en diu la contraportada...
Hant'a és premsador de paper i la seva feina tan sols consisteix a esclafar tones de llibres en un soterrani humit on les rates fan niu. Però, per ell, aquests llibres són més que conjunts de plecs de lletra impresa; són tones de coneixement que la humanitat ha anat acumulant al llarg dels segles. Després de trenta-c inc anys de fer la mateixa feina, avorrida, Hant'a ha adquirit una cultura llibresca important, fins que els nous temps s'imposen com una dutxa d'aigua freda: els obrers modèlics, gent jove, l'acabaran substituint. Bohumil Hrabal, un dels noms més destacats de la literatura txeca contemporània, ens ofereix a Una solitud massa sorollosa una història esplèndida d'un home de vida grisa i monòtona que ha quedat al marge de la societat.

 Com comença...
Fa trenta-cinc anys que treballo amb paper vell i aquesta és la meva love story. Fa trenta-cinc anys que premso llibres i paper vell, trenta-cinc anys que m’empastifo amb lletres, fins al punt que semblo una enciclopèdia, una d’aquelles de les quals prou n’he comprimit, en tot aquest temps, unes trenta tones, sóc una gerra plena d’aigua viva i d’aigua morta, n’hi ha prou que m’inclini una mica perquè els pensaments vessin de mi, sóc culte malgrat jo mateix i vet aquí que ja no sé quins pensaments són meus, sorgits pròpiament de mi, i quins he adquirint llegint (...).

Moments...
(Pàg. 10)
(...) tots els inquisidors del món cremen els llibres en va perquè quan un llibre comunica alguna cosa vàlida, el seu riure silenciós persisteix encara mentre el devoren les flames i és que un llibre veritable sempre indica algun camí nou que condueix enllà d’ell mateix.

(Pàg. 15)
(...) jo quan em submergeixo en la lectura, sóc en un altre lloc, sóc dins del text, em desperto sorprès i reconec amb culpabilitat que efectivament era en un somni, en el món més bell de tots, en el cor mateix de la veritat.

(Pàg. 23) 
Som com les olives, és quan ens aixafen que traiem el millor suc de nosaltres mateixos.

(Pàg. 45)
Va ser quan em prenia la quarta gerra de cervesa, que al meu costat, hi va comparèixer un jove inefable i jo vaig saber de seguida que era Jesucrist en persona. A la vora d’ell hi havia un ancià amb la cara rugosa i també el vaig reconèixer: no podia ser sinó Lao-Tse.

(Pàg. 46) 
(...) i veia Jesús que es trobava al peu d’una muntanya mentre que Lao-Tse ja havia arribat al cim; veia un jove exaltat que volia canviar el món i un ancià que passejava la mirada al seu voltant amb resignació, teixint la seva eternitat amb el retorn a l’origen. Veia Jesús que, pregant, conjurava la realitat perquè s’esdevingués un miracle, mentre Lao-Tse, en el Llibre del Camí, s’aferrava a les lleis de la natura i arribava així a la docta ignorància.

(Pàg. 63) 
Tot el que he vist en aquest món és animat simultàniament per un moviment de vaivé, tot avança i recula, com la manxa d’una farga, com el cilindre de la meva premsa quan pitjo el botó verd i el vermell, zim-zam, tot oscil·la en el seu propi contrari i és per això que res al món no coixeja (...)

(Pàg. 78)
El cel no és pas humà, però deu haver-hi alguna cosa més que el cel, la compassió i l’amor, però jo he permès que s’esborressin de la memòria i caiguessin en l’oblit.

(Pàg. 83)
(...) continuaven treballant amb tota la calma del món, flegmàticament separaven el cor dels llibres de les cobertes i llançaven les pàgines esgarrifades i eriçades a la cinta, indiferents i immutables, sense adonar-se del valor que té cada llibres, sense pensar que algú el devia haver escrit, corregit, llegit, il·lustrat, imprès, compaginat i publicat, i que després algú altre l’havia censurat i prohibit, i encara algú havia ordenat que es liquidés, carregués en un camió i portés aquí on joves obrers amb guants vermells i blaus i grocs i taronja n’extirpaven les entranyes i les llençaven a la cinta transportadora, muda però exacta, que a empentes portava les pàgines eriçades cap a la premsa gegant que les comprimia en paquets, que passarien a les fàbriques de paper on se’n faria paper blanc, pur i innocent, immaculat i no embrutat per les lletres, amb el qual més tard imprimirien nous llibres...

(Pàg. 104)
El professor saltava i corria la meu voltant, m’agafava per la màniga, em ficava un bitllet de deu corones a la mà, després un altre, jo mirava els diners i deia angoixat... Perquè pugui buscar millor? El professor em va agafar per l’espatlla, darrere dels seus culs de got amb deu diòptries els seus ulls semblaven tan grans com els d’un cavall, feia que sí amb les ulleres i balbucejava... Sí, perquè pugui buscar millor. Buscar, què però?, vaig dir. I ell, confús, va xiuxiuejar... Una altra felicitat... (...).

(Pàg. 107)
Estava plantat al mig de la plaça Carles, indefens i sense saber què fer, amb els ulls fixats sobre l’estàtua brillant d’Ignasi de Loiola amb l’aurèola que li sorgeix de tot el cos, Ignasi dret damunt de la façana de la seva església, triomfal, daurat com una trompeta... però jo, en lloc d’una aurèola, veia una banyera d’or dreta en la qual jeia Sèneca que s’acabava d’obrir les venes, demostrant així en si mateix la justesa de l seu pensament, l’encert d’haver escrit el llibre que em té el cor robat...De la tranquil·litat de l’ànima.

(Pàg. 112)
(...) a Galítzia, els jueus hassídics portaven cinyells de colors vius i cintes cridaneres per destacar les dues parts dels cos: la noble amb el cor i els pulmons i el fetge i el cap, i l’altra, la negligible, la que s’havia de suportar, els intestins i els òrgans sexuals; els capellans catòlics van pujar aquella línia de demarcació encara més amunt, fins al coll, per posar en relleu el cap, com una font en la qual Déu es banya els dits, les monges van anar encara més lluny, retallant del cap només el cercle de la cara i emmarcant-ho amb una cuirassa de còfies emmidonades, com el casc que porten els corredors de fórmula 1 (...).

Altres n'han dit...

Enllaços:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada