Els prodigis de la vida - Stefan Zweig

"(...) allò no era un somni ni tampoc la mentida d’un instant."

Zweig, Stefan. Els prodigis de la vida. 
Barcelona: Edicions de 1984, 2011

Die Wunder des Lebens. Traducció de Ramon Monton.
Col.lecció Butxaca 1984, 14



► Què en diu la contraportada...
Després de la curació miraculosa del seu fill, un home ric i pietós recorda un vot no acomplert que va prometre de jove. Aquest record li crema per dins i el fa encarregar un quadre de la Mare de Déu que ha d’acompanyar-ne un altre d’extraordinària bellesa. Durant dies i dies, el vell pintor cerca una model tan encisadora com la del primer quadre, però no la troba. Tanmateix, quan està a punt de donar-se per vençut, se li apareix davant dels ulls com si fos un miracle, i la relació que es va creant fruit d’aquesta aparició endinsa el vell mestre i la seva model en els prodigis de la vida.

► Com comença...
Una capa de boira grisa s’havia escampat damunt d’Anvers i embolcallava la ciutat com una tela gruixuda i opressiva. Les cases ben aviat van desaparèixer enmig d’una fina broma, i els carrers desembocaven en la incertesa.

► Moments...
(Pàg. 25)
(...) el pintor, que ha havia pintat centenars i centenars d’imatges pietoses durant la seva vida, va tenir la sensació que seria incapaç d’executar dignament el rostre d’una persona que fos digna de representar la divinitat. Havia buscat tota mena de dones: de les que venen el seu rostre durant el temps que cal per pintar-les, de les que comercien amb tot el seu cos, dones de burgesos i dolces noies amb el rostre il·luminat per la puresa interior. Però cada cop que les tenia al davant i es disposava a fer la primera pinzellada, s’adonava de la seva condició merament humana. En la rossor d’una hi descobria una corpulenta golafreria; en una altra, el desig amb prou feines contingut de lliurar-se als plaers amorosos; sentia la buidor darrere dels fronts llisos, estrets i brillants de les noies, i s’esgarrifava amb el comportament vulgar i els moviments obscens de les anques de les prostitutes. I el món li va semblar tot d’un plegat un lloc desolador ple d’éssers com els que l’envoltaven, com si l’alè de la divinitat s’hagués extingit, apagat per les carns opulentes d’aquelles dones sensuals que no sabien res de la virginitat mística i les dolces esgarrifances de la consagració immaculada als somnis d’un altre món.

(Pàg. 28) 
(...) es va preguntar amb inquietud si, tenint en compte el que li passava, encara es podia considerar un artista i si, més aviat, durant tota la seva vida no havia estat més que un artesà diligent que s’havia dedicat a combinar colors (...).

(Pàg. 47)
Tots dos eren uns solitaris enmig de la gent: això va ser el que els va fer sentir tan propers. La diferència de sexe no tenia importància entre ells: en l’un, aquesta idea ja s’havia apagat i només projectava la claror crepuscular de records llunyans damunt la seva vida, i la noia encara no era conscient de la vaga sensació de la seva feminitat, que només es manifestava en una lleu, incerta i fosca inquietud sense objecte.

(Pàg. 54) 
- (...) T’he parlat de miracles, Esther! N’hi ha molts que diuen que són una cosa dels temps antics, però jo sento i et dic que encara n’hi ha avui mateix, però que són més discrets i només es produeixen en les ànimes dels qui els esperen. El que acaba de passar entre nosaltres és un miracle, les meves paraules i les teves llàgrimes són l’obra d’una mà invisible que les ha fetes sorgir de la nostra ceguesa, una il·luminació miraculosa.

(Pàg. 69) 
(...) a mesura que tornava cada dia al taller del pintor sense desempallegar-se  de la seva inquietud, aquella vergonya es va anar convertint en una mentida inconscient, perquè ja s’hi havia familiaritzat com si fos una cosa inevitable i carregosa.  Només li faltava reconèixer de què es tractava.

(Pàg. 71)
No hi veia res d’estrany, en aquell canvi, sinó una cosa esperada i prevista, la confirmació de la seva confiança en les lleis profundes de la natura, que mai no fallen ni deixen de convertir-se en realitat. Tornava a sentir-se molt a prop d’un d’aquells eterns prodigis de la vida que es renoven contínuament: els infants provoquen de cop la devoció de les dones, que es dirigeix als infants, de generació en generació, i així mai no perden la pròpia infantesa, sinó que la viuen dues vegades, per si mateixes i per mitjà dels qui la reben.

(Pàg. 76)
De la mateixa manera que les nenes bressolen les seves nines, ella bressolava aquell nadó tot somiant, com fan les dones i les mares, en paisatges llunyans d’una tendresa il•limitada.

(Pàg. 78)
I va ser durant aquells dies que el pintor va acabar el quadre. Va resumir mil gestos tendres en un de sol i va convertir mil esguards enjogassats, venturosos, inquiets, feliços i profunds en la mirada d’una mare. Va crear una gran obra plena de pau i amb un tema ben senzill: una criatura juganera i una noia que se la mirava amb tendresa inclinant lleugerament el cap. Però els colors eren d’una suavitat i una puresa que mai no havia aconseguit, i les formes es distingien amb tanta claredat com el perfil fosc d’uns arbres davant la roentor divina del cel del capvespre. Era com si hi hagués alguna llum interior oculta que fes sorgir aquella claror misteriosa i hi alenés un aire més pur, afalagador i net que en tot l’univers terrenal. No hi havia res de sobrenatural, en el quadre, però sí una mena de mística secreta de la vida. Perquè, per primera vegada, el vell pintor, que durant tota la seva laboriosa existència d’artista sempre havia creat les seves obres a còpia de curoses pinzellades, va haver de contemplar com el quadre creixia i progressava amb independència de la seva voluntat. De la mateixa manera que en les antigues rondalles populars els follets feien la seva feina en secret però amb una tal diligència i rapidesa que, al matí, la gent es trobava, meravellada, amb l’obra de la seva activitat nocturna, el pintor, després d’uns quants minuts d’embriaguesa creativa, s’apartava del quadre per examinar-lo i sentir de nou com al seu cor bategava cada cop de manera més clara i inequívoca la idea d’un miracle. Perquè aquella obra no només semblava el fruit resplendent de tots els seus esforços, sinó una cosa molt més llunyana i elevada que la seva modesta creació no era digna d’expressar, ni que fos com a coronació. I la serenitat que havia presidit la seva creació es va convertir en basarda, en temença davant la seva pròpia obra, en la qual ja no gosava reconèixer-se.

(Pàg. 80)
L’humil força elemental de la vida li va semblar de cop i volta meravellosa. Qui hi podia donar resposta? La Bíblia era antiga i sagrada, però el seu cor era terrenal i se sentia profundament arrelat a la vida. Podia demanar-se si una reminiscència del poder diví es manifestava en aquest món com la remor d’unes ales sobrenaturals? Era possible trobar encara senyals divins en l’existència terrenal o eren simplement prodigis de la vida?

(Pàg. 85)
Qualsevol intent de millora li semblava no només una follia, sinó també un pecat. I va decidir, amb un convenciment profund, que després d’aquell quadre en què era evident que algun poder superior havia guiat la seva mà, no faria cap més obra potinera de simple artesà (...).

(Pàg. 95) 
O sigui que allò no era un somni ni tampoc la mentida d’un instant. El cor de la noia bategava cada cop més de pressa, amb una esperança enfollida. Dòcil com un infant, el va seguir, lleugerament repenjada en ell, sense saber què es proposava. Però ell tan sols va fer unes quantes passes, fins arribar al cavallet i, amb un ràpid moviment, va apartar la tela que cobria el quadre.

(Pàg. 111)
Aquelles llargues hores en què es barrejaven de manera inconscient la fe i el desig amorós eren com un dolç verí lleugerament narcòtic, eren una deu fosca, el fruit feliç del jardí de les Hespèrides que rep i nodreix tota vida divina. Perquè en aquells dolços somnis inconsistents recorreguts per tota mena d’esgarrifances voluptuoses hi havia tota la felicitat. El seu cor excitat bategava, solitari, enmig de la immensa quietud de l’església deserta.

(Pàg. 120) 
Va renegar del Déu en què havia cregut durant setanta anys en un moment. És que tot allò podia ser obra d’un Déu savi i benvolent, que concedia tanta joia creativa i tanta magnificència per tot seguit anorrear-les sense cap mena de motiu? Allò no podia ser fruit de cap acte deliberat, sinó la conseqüència aleatòria d’una voluntat juganera. Tan sols un prodigi de la vida i no pas un miracle diví, una casualitat de tantes que es produeixen cada dia, com totes les coses que es fan i es desfan, i prou! És que tenien tan poca importància per a Déu les ànimes bones i pures que les abandonava en aquell joc negligent? Per primera vegada desconfiava de Déu en una església, perquè sempre l’havia considerat omnipotent i bondadós i ara ja no podia comprendre els seus designis.

►Altres n'han dit...
Sota el signe de Sagitari, Bloc de butxaca, Azar objetivo, Papel en blanco, El libro durmiente, De tinta en vena, Tertulias literarias for ever, Un pimiento,

►Enllaços:
Stefan Zweig, el sol es pon a l’imperi espanyol, la fascinació de i per l'art.