La finestra alta - Raymond Chandler
"(...) la història més raonable i versemblant sempre és la veritat. Té algun motiu per no explicar la veritat?"
Chandler, Raymond.
La finestra alta.
Barcelona: RBA La
Magrana, 2014
The High Window. Traducció d’Albert Fuentes
Col·lecció La Negra, 43
►
«Vaig preguntar-me com seria fer de poli dhomicidis i anar trobant cadàvers una mica pertot arreu sense que em fes fred ni calor, com seria viure sense haver desmunyir- se dels llocs esborrant les meves empremtes dels panys, ni haver de mesurar quantes coses podia contar sense perjudicar un client i quantes coses podia callar-me sense fer-me més mal del compte. Vaig concloure que no m’agradaria». Al detectiu Philip Marlowe el contracten per recuperar una moneda dor de gran valor que ha desaparegut de casa de la senyora Murdock, qui sospita de la seva jove, Linda Conquest. En la mesura que pugui, el detectiu també haurà daconseguir el divorci del fill de la senyora Murdock sense cap mena dindemnització econòmica. Tot ben senzill, aparentment.
Però al darrere d’aquest encàrrec l’esperen les complicacions habituals i el reguitzell de morts i de personatges secundaris que converteixen La finestra alta en una de les trames més enrevessades i sorprenents de Raymond Chandler, un dels pares de la gran novel·la negra americana i mestre absolut del diàleg cínic, aspre i dur. Tot un clàssic.
► Com
comença...
La casa era a
l’avinguda Dresden, al barri d’Oak Knoll de Pasadena, un casalot massís,
d’aspecte tranquil, amb unes parets de totxana vista de color borgonya, teules
de terracota i guarniments de pedra blanca. Les finestres de la façana eren de
vitrall al pis de baix. Les de dalt eren com les que hom troba en una casa de
muntanya i duien tota una sanefa de pedra picada, d’imitació rococó, al seu
voltant.
► Moments...
(Pàg. 7)
Tot el que sabia
d’aquella gent era que hi havia una tal senyora Elizabeth Bright Murdock i
família i que la dona volia llogar un detectiu privat polit i ben plantat que
no deixés caure la cendra de la cigarreta a terra i que mai dugués més d’una
pistola al damunt.
(Pàg. 33)
- (...) No em
pregunti coses que desconec. No puc donar-li respostes. I no em pregunti coses
que sé, perquè no li donaré les respostes. Però en quin món viu vostè? Si a un
home del meu ram li donen feina, que potser es pensa que va contestant les
preguntes del primer curiós que es troba?
(Pàg. 38)
Després que el
telèfon dringués tres vegades a l’altra punta de la línia, una veu de noia
riallera, més aviat infantil, va filtrar-se a través d’una bombolla de xiclet i
va dir:
- Oficina
del senyor Mornignstar, bon dia- (...)
(Pàg. 44)
Era una veu aguda
i esquerdissada, com algú que camina de puntetes per un mar de closques d’ous.
- Vull
veure la senyora Morny.
- No és
a casa.
- I no
ho sabia quan li he donat la targeta?
Va obrir els
dits, deixant que la targeta caigués com una fulla seca a terra. Tot seguit, va
ensenyar-me, en somriure, tota la feina de saldo que li havien fet a cal
dentista.
- Ho he
sabut quan ella m’ho ha dit.
Va tancar-me la
porta als morros, sense cap mirament.
(Pàg. 75)
Bunker Hill és
ciutat vella, ciutat perduda, ciutat desastrada, ciutat de mala mort. Temps era
temps, era el barri residencial més cobejat de la metròpoli i encara queden
dempeus unes quantes cases gòtiques que semblen trencaclosques, amb amplis
pòrtics i parets cobertes de teules de fusta arrodonides i miradors cantoners
amb torrellons afusats. Ara són pensions, tenen el parquet tot ratllat, gastat,
no en queda res de l’encerat brillant, i les àmplies escalinates s’han
enfosquit pel pas del temps i l’acumulació del vernís barat de generacions
d’engrut. A les altes estances, les mestresses de les pensions, lletges com un
pecat, renyinen amb inquilins furtius. Als amplis i frescos pòrtics de les
entrades, oferint les sabates trencades al sol, els vells miren el no-res amb
rostres que semblen batalles perdudes.
(Pàg. 100)
(...) vaig seure agafant l’ampolla fresca del coll i vaig preguntar-me com seria fer de poli d’homicidis i anar trobant cadàvers una mica pertot arreu sense que em fes fred ni calor, com seria viure sense haver d’esmunyir-se dels llocs esborrant les meves empremtes dels panys, ni haver de mesurar quantes coses podia explicar sense perjudicar un client i quantes coses podia callar-me sense fer-me més mal del compte. Vaig concloure que no m’agradaria.
(...) vaig seure agafant l’ampolla fresca del coll i vaig preguntar-me com seria fer de poli d’homicidis i anar trobant cadàvers una mica pertot arreu sense que em fes fred ni calor, com seria viure sense haver d’esmunyir-se dels llocs esborrant les meves empremtes dels panys, ni haver de mesurar quantes coses podia explicar sense perjudicar un client i quantes coses podia callar-me sense fer-me més mal del compte. Vaig concloure que no m’agradaria.
(Pàg. 125)
- (...)
Nois –vaig dir-, fins que no sigueu amos de les vostres ànimes, no vulgueu
ser-ho de la meva. Mentre no puguem confiar que ara i sempre, en qualsevol
moment i situació, cercareu la veritat i la descobrireu, peti qui peti, fins
que no arribi aquest moment, tinc el dret d’escoltar la meva consciència i
protegir el meu client tant bé com pugui. Fins que no estigui segur que li
fareu tant de mal com bé li feu a la veritat. O, si més no, mentre no
m’arrosseguin al davant d’algú que sàpiga fer-me parlar.- Tot
això que dius –va dir en Breeze- em sona una miqueta a paio que intenta ofegar
la seva mala consciència.
- Redéu
–vaig dir-. Au, fem una altra copa. I després m’expliqueu la història d’aquesta
noieta amb qui m’heu fet parlar per telèfon.
(Pàg. 142)
- (...)
El seu nom?
- Marlowe
- Marlowe.
Vol beure una copa mentre s’espera?- Un
dry martini farà.- Un
martini. Sec, mooolt, mooolt sec.- Perfecte.
- Se’l
cruspirà amb cullera o s’estima més forquilla i ganivet?
- Talli-me’l
en llesques. Només vull fer un mos.
- Mentre
va a l’escola. Vol que li posi l’oliveta en una bossa?
- Fiqui-me-la
pel nas, si això el fa feliç.
- Gràcies,
senyor. Un dry martini (...).
(Pàg. 154)
- (...) Vostè és el tal Marlowe? –va preguntar, mirant-me. Va recolzar les anques al caire de l’escriptori i va encreuar els turmells.
Vaig respondre que jo era el tal Marlowe.
- (...) Vostè és el tal Marlowe? –va preguntar, mirant-me. Va recolzar les anques al caire de l’escriptori i va encreuar els turmells.
Vaig respondre que jo era el tal Marlowe.
- Parlem
clar –va dir-, estic convençuda que no em faràs ni punyetera gràcia. Així que
buida el pap i fot el camp.
- El
que m’agrada més d’aquest lloc és que tot s’ajusta al tòpic com l’anell al dit
–vaig dir-. El guàrdia de l’entrada, el negrot de la porta, les noies del
guarda-roba i de la tabaqueria, el jueu polpós, llardissós i lúbric amb la
corista sobiranament avorrida, el director borratxo, ben mudat i espantosament
mal educat que insulta el cambrer, el paio silenciós que porta una pistola, el
propietari del local amb els cabells blancs i tous i tots els gestos afectats
d’una pel·lícula de sèrie B, i ara tu també, la cantant de balades amb una befa
indolent penjant dels llavis, la veu rogallosa que renega com un carreter.
- Ah,
si? –va dir, abans de ficar-se la cigarreta entre els llavis i xuclar-ne el fum
lentament-. I què me’n dius, del detectiu mofeta que gasta els acudits de l’any
passat i un somriure estil “vine cap aquí, guapa”? (...).
(Pàg. 166)
- (...)
No. No podrà desempallegar-se la policia d’aquesta manera. Haurà de fer-los
creure que és honesta, transparent i que no amaga res. Si arriben a pensar que
n’amaga alguna, no l’amollaran mai. Doni’ls una història raonable, versemblant,
i se n’aniran la mar de contents. I la història més raonable i versemblant
sempre és la veritat. Té algun motiu per no explicar la veritat?
- Tots
els motius possibles –va dir-. Però segons sembla no hi fa res (...).
(Pàg. 181)
L’habitació tenia
aquella olor remota, despietada, no del tot de porqueria, no del tot de
netedat, no del tot humana, que sempre fan aquestes habitacions. Doneu-li un
edifici nou de trinca, al departament de policia, i en cosa de tres mesos totes
les habitacions faran aquesta mateixa olor. Aquesta olor ha de tenir per força
un significat simbòlic.
Un reporter de
successos de Nova York va dir una vegada que quan traspasses el llindar de
llums verdes d’una comissaria abandones tot d’una aquest món i entres en un
espai més enllà de la llei.
► Altres n'han dit...
La petita llibreria, Crónicas literarias, Los perros negros, Caballeros de bien y gente como usted, CienciaFicción.com, Mis lecturas y más cositas.
► Enllaços:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada