diumenge, 10 de maig de 2015

El cor és un caçador solitari - Carson McCullers




"No és possible viure sense acceptar passivament la mesquinesa."






McCullers, Carson. El cor és un caçador solitari. 
Barcelona: Edicions 62, 2007

The Heart Is a Lonely Hunter. Traducció de Ramon Folch i Camarasa
Col.lecció La butxaca


 Què en diu la contraportada...
El cor és un caçador solitari, publicat per primera vegada en català el 1965, és una de les novel·les imprescindibles de la literatura universal. L'autora, que va publicar la novel·la amb tan sols vint-i-tres anys, hi descriu la vida d'un grup de personatges solitaris i marginals en un poble del sud dels Estats Units,. Mick Kelly, una adolescent inadaptada i alienada, i John Singer, un sord-mut solitari amb una extraordinària capacitat per escoltar els altres, són el centre d'aquests relat, que descriu amb mestria la desolació de l'aïllament espiritual i la sempre difícil recerca de l'amor.

 Com comença...
A la ciutat hi havia dos muts i sempre anaven plegats. Cada dia, molt de matí, sortien de la casa on vivien i feien cap a la feina, de bracet. Els dos amics eren ben diferents.

 Moments...
(Pàg. 33)
(...) Blount es va asseure a la taula i s'inclinà cap a Singer:
- Hi ha gent que hi veu i gent que no hi veu. I per cada deu mil que no hi veuen n'hi ha un, només un, que hi veu. Heus ací el gran miracle: que hi hagi tants milions de persones que ho saben tot i no saben això. És com en el segle XV, quan tothom pensava que el món era pla i només Colom i quatre o cinc més sabien la veritat. Amb la diferència que cal tenir molt de talent per descobrir que la terra és rodona. Mentre que la veritat és tan òbvia que el miracle de la història és que la gent  no sàpiga. M'enteneu?

(Pàg. 78) 
Singer allargà l'ampolla al seu convidat. Jake va beure directament de l'ampolla i es rascà la coroneta.
- ¿Sabeu? És com si jo fos dues persones alhora. D'una banda, sóc un home instruït. He estat en les mes gran biblioteques del país. Llegeixo. Llegeixo constantment. Llegeixo llibres que diuen la pura veritat, honradament. Aquí, a la maleta, porto llibres de Karl Marx, de Thorstein Veblen i d'altres autors per l'estil. Els llegeixo moltes vegades, i com més els estudio més foll em torno. Em sé de memòria, paraula per paraula, tot el que diuen. Val a dir que és que a mi m'agraden les paraules. Materialisme dialèctic... Prevaricació jesuítica... -Jake sil·labejava aquestes paraules amb delitosa solemnitat- propensió teleològica...
El mut s'eixugà el front amb un mocador molt ben plegat.
- Però no era això el que volia dir. Quan una persona sap i no aconsegueix que els altres ho entenguin, ¿què pot fer?
Singer agafà un got, l'omplí fins a vessar i el posà fermament a la mà esgarrapada de Jake.
- ¿Emborratxar-se, oi? -digué Jake, movent el braç tan bruscament que es tacà de vi els pantalons blancs.
- Mireu on mireu, tot és mesquinesa i corrupció. Aquesta cambra, aquesta ampolla de vi, aquesta fruita de la cistella, tot són productes de benefici i pèrdua. No és possible viure sense acceptar passivament la mesquinesa. Per cada mos que mengem i cada punt de la roba que portem, algú s'ha hagut de pelar els colzes i els genolls..., i qualsevol diria que no ho sabem. Tothom és cec, sord i atapeït, estúpid i mesquí.

(Pàg. 94) 
Van estar un moment junts, drets, a la cantonada, i llavors el blanc li allargà la seva targeta. Ell hauria volgut parlar al blanc i fer-li unes quantes preguntes, però no estava segur que el pogués entendre. Per culpa de la insolència de tota la raça blanca, va tenir por que si es mostrava amable perdria la dignitat.

(Pàg. 108) 
(...) I constantment -fes el que fes- hi havia la música. De vegades cantussejava per ella mateixa, tot caminat, i d'altres es limitava a escoltar en silenci la música que sonava dins d'ella.

(Pàg. 127)
El locutor va dir que tocarien la tercera simfonia de Beethoven. Mick només escoltava a mitges, perquè tenia ganes de caminar una mica més i no li interessava gaire saber què tocaven. Llavors començà la música. Mick aixecà el cap, sobtadament, i es posà una mà a la gola.
¿Com havia estat, allò? Duran un minut, l'obertura es balancejà d'una banda a l'altra. Com una passejada o una marxa. Com Déu caminant en la nit. Tota ella quedà com glaçada per fora; només aquell començament de la peça li cremà per dins. Ni tan sols pogué sentir la continuació; es quedà allà asseguda, esperant, glaçada, amb els punys closos. Al cap d'una estona tornà a sentir la música, més dura i més forta. No, no tenia rea a veure amb Déu. Era ella, Mick Kelly, caminant de dia i sola de nit. Sota el sol ardent i a les fosques, amb tots els seus projectes i les seus sentiments. La música era ella, la seva veritable personalitat.

(Pàg. 161)
- (...) Ah, quan un home sap! Veu el món tal com és i sap mirar endarrere, milers d'anys endarrera, per comprendre com s'ha anat produint tot. Sotja la lenta acumulació de capital i poder i observa com, actualment, aquesta acumulació es troba encimbellada en el pinacle. Veu Amèrica com un manicomi. Veu criatures que moren de fam i dones que treballen seixanta hores la setmana per poder menjar. Veu tot un maleït exèrcit de parats i milions de dòlar i milers de quilòmetres de terra que no s`aprofiten. Veu com, quan la gent sofreix tant, es torna mesquina i lletja, i alguna cosa hi mor. Però, sobretot, veu que tot el sistema del món és edificat damunt una mentida. I tot el que la cosa és clara com la llum del sol, els qui no sabem han conviscut tant de temps amb aquesta mentida que són incapaços de veure-la.

(Pàg. 168)
-(...) Tot allò que deien de la llibertat ho creien de cor. Van fer una revolució autèntica. van lluitar perquè en aquest país tots els homes fossin iguals i lliures. I això volia dir que tots els homes són iguals, quant a la naturalesa, i han de tenir les mateixes oportunitats. No volia pas dir que el vint per cent de la població seria lliure de robar a l'altre vuitanta per cent els mitjans de vida. No volia dir que el ric tingués dret a esprémer la suor de deu mil pobres per enriquir-se més encara. No volia dir que els tirans fossin lliures per portar aquest país a una situació en què hi ha milions de persones disposades a fer qualsevol cosa, estafar, mentir, arrencar-se el braç dret, només per poder treballar, i per una misèria. Han fet de la paraula "llibertat" una blasfèmia. ¿Em sentiu? Han aconseguit que la paraula "llibertat" pudi com una mofeta per a tothom qui sap de què va.

(Pàg. 211) 
La vaga de la qual tant havien parlat no arribà a esclatar perquè els treballadors no van aconseguir d'unir-se. Tot seguia igual. Fins i tot en les nits més fredes, les atraccions de "Sunny Dixie" seguien obertes. La gent somiava, es barallava i dormi com sempre. I, per la força de l'hàbit, encongien els pensaments perquè no se'ls extraviessin en les penombres que s'estenien més enllà del demà.

(Pàg. 217)
- (...) estem parlant de llibertat. Aquesta paraula que és com un corc que em rosega el cervell. ¿Sí? ¿No? ¿Quanta? La paraula es sinònima de pirateria, robatori i estafa. Serem lliures i llavors el més eixerit podrà esclavitzar els altres. Tanmateix... Tanmateix la paraula té un altre significat. De totes les paraules del món aquesta és la més perillosa. Els que sabem he de ser cautelosos. La paraula ens satisfà... De fet, la paraula és un gran ideal. Però és justament amb aquest ideal que les aranyes teixeixen les teranyines pitjors per atrapar-nos.

(Pàg. 227)
"Al carall la Llibertat i els pirates! Al carall el Capital i els Demòcrates!", diu l'individu del bigoti. Després es contradiu i assegura que la llibertat és el més gran de tots els ideals. "Vull aprendre d'escriure aquesta música que porto a dins, i ser música. Ho vull", diu la noieta. "No ens permeten servir", diu el metge negre. "I aquesta és la necessitat divina del meu poble." "Ah!", diu l'amo del cafè Nova York. És un tipus pensarós. 

(Pàg. 287)
Tots dos van girar alhora. Eren a tocar l'un de l'altre. Mick el sentí tremolar i encara clogué els punys amb més força.
- Oh, Déu, Déu -repetia Harry, un cop i un altre.
Mick sentia com si el cap li hagués fugit del cos. I els seus ulls miraven, fit a fit, el sol enlluernador, mentre comptava alguna cosa, mentalment. I així va anar la cosa.
Així va ser com es produí.

(Pàg. 314)
- (...) I, tanmateix, aquí, a Amèrica, ens diem lliures. I el més graciós del cas és que han aconseguit gravar aquesta idea en el cervell dels treballadors del camp i de les fàbriques de tal manera que arriben a creure-hi fermament. Però, això sí, els han de dir constantment un sac de mentides perquè no descobreixin la veritat.
- Només hi ha una sortida... -digué el doctor Copeland.
- Dues sortides. I només dues. En altre temps aquest país es trobava en plena expansió i tothom pensava que tenia una oportunitat. Però aquest període ha passat, i per sempre. Menys d'un centenar de grans societats ho han devorat pràcticament tot. Aquestes indústries ja han xuclat la sang i estovat els ossos del poble. Els vells temps de l'expansió han quedat endarrera. Tot el sistema de la democràcia capitalista és podrit i corromput. Només queden dos camins. Un: el feixisme. L'altre: una reforma de la mena més revolucionaria i permanent.

(Pàg. 349)
(...) ¿I com, els morts, poden ser morts del tot quan segueixen vivint en l'ànima dels qui han deixat en el món?

(Pàg. 373)
(...) mai no tancaria, a la nit... mentre tingués el cafè. La nit era l'hora bona. Hi havia aquells clients especials, que d'altra manera no hauria vist mai.

(Pàg. 375)
(...) Quan tancà la ràdio, el silenci es féu intens, monolític. Sentia la nit, a fora. La solitud l'engrapà amb força i els batecs del seu cor es van accelerar.


Altres n'han dit... 
Estació de servei, Sóc el què llegeixo, Llibres i més llibres, Dr. Read Good, Un libro cada día, Tuli Marquez, La veu del roure, Un libro al día, Libros en estéreo.

Enllaços:
Carson McCullers, el patiment sureny, McCullers vs Faulker, context de la novel·laingredients principals, els protagonistes  i les seves motxilles, Eroica,  sobre la comprensió.

 Llegeix-lo:
Edició bilingüe (anglès - espanyol)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada