dissabte, 25 d’octubre de 2014

L'escuma dels dies - Boris Vian




"-(...) La vida és així.
- No." 





L'escuma dels dies. Boris Vian. 
Barcelona: Viena Edicions, 2013

L'écume des jours. Traducció de Jordi Martín.
Col·lecció Clàssics moderns, 36 i


è  Què en diu la contraportada...
L'escuma dels dies podria ser una història d'amor trista, si no fos també una crítica sagnant a la religió i a l'obsessió per la feina, o una sàtira de l'existencialisme de Jean-Paul Sartre, convertit en la novel·la en Jean-Sol Partre. Hi ha qui veurà un conte de fades, amb ratolins que parlen i endrecen la cuina, cases que es fan petites i nenúfars malignes que creixen al pit de la jove protagonista. D'altres hi trobaran una estimulant novel·la d'anticipació científica, amb invents tan suggeridors com el pianòctel o l'arrencacors, i un homenatge explícit al jazz i al cinema mut.

Tot això (i molt més) és L'escuma dels dies, una de les gran fites de la literatura contemporània i, alhora, una d'aquelles lectures mítiques que t'acompanyen tota la vida.

è  Com comença...
En aquesta vida, l'essencial és emetre judicis a priori sobre totes les coses. De fet sembla que les masses s'equivoquen i que l'individu sempre té raó. Cal guardar-se prou de deduir-ne unes normes de conducta: no és necessari formular-les per seguir-les. Només hi ha dues coses importants, que són l'amor, de totes les maneres i amb noies boniques, i la música de Nova Orleans, o de Duke Ellington, que és el mateix. La resta hauria de desaparèixer, perquè la resta és lletja (...).

è  Moments...
(Pàg. 33)
"No hi ha cap floristeria que tingui persiana metàl·lica. A ningú no se li acut robar flors."

(Pàg. 55)
(...) no li agradaven gens les senyores golafres de quaranta anys que es mengen set pastissos de crema amb el menovell separat de la resta dels dits de la mà. Només concebia la golafreria en els homes, en els quals assoleix tota la raó d'ésser sense prendre'ls la dignitat natural.

(Pàg. 63)
- (...) Escolta, Chick, tinc cent mil doblezons. Te'n donaré un quart i podràs viure tranquil·lament. Continuaràs treballant i així tot anirà bé.
- Mai no t'ho podré agrair prou -va dir en Chik.
- No m'ho agraeixis. El que m'interessa no és la felicitat de tots els homes, sinó la de cadascun.

(Pàg. 76)
Al carrer tots els vianants es giraven i agitaven els braços amb entusiasme, pensant-se que era el President, i en acabat reprenien el seu camí pensant en coses brillants i daurades.

(Pàg. 88)
- Per què són tan desdenyosos? -va demanar la Chloé-. Tampoc no està tan bé, això de treballar.
- A ells els han dit que està bé -va contestar en Colin-. En general tothom ho troba bé. Però en realitat no hi ha ningú que ho pensi. Es fa per costum i per no pensar-hi, precisament.
- En qualsevol cas, és una bestiesa fer una feina que podrien fer unes màquines.
- Però cal fabricar màquines -va dir en Colin-. Qui hi farà, això?
- Oh, és clar, per aconseguir un ou cal una gallina, però un cop tens la gallina, pots tenir un munt d'ous. Per tant, val més començar per la gallina.
- Falta saber qui no deixa fabricar les màquines. Deu ser que no tenen temps. La gent perd el temps vivint i llavors ja no els en queda per treballar.
- Més aviat no seria el contrari? -va preguntar la Chloé.
- No -va respondre el Colin-. Si tinguessin prou temps per fabricar les màquines, en acabat ja no tindrien necessitat de fer res. El que vull dir és que treballen per viure en comptes de treballar per fabricar màquines que els permetin de viure sense haver de treballar.
- És complicat -va observar la Chloé.
- No, és ben senzill. Per descomptat el canvi seria gradual. Però es perd tant de temps fent coses que es gasten.
- Però tu creus que no s'estimarien més quedar-se a casa i fer petons a la dona, o anar a la piscina i a passar-s'ho bé?
- No -va contestar en Colin-, perquè no hi pensen.
- Però és culpa seva, si pensen que treballar està bé?
- No, no  és culpa seva, el que passa és que els han dit que la feina és sagrada, que està bé, que és una cosa bonica, que és el més important i que només els treballadors tenen dret a tot. L'únic que se les empesquen per fer-los treballar tota l'estona i després no poden aprofitar res.
- Llavors és que són uns ximples -va dir la Chloé.
- Doncs sí, són simples. Per això estan d'acord amb els qui els volen convèncer que la feina és el millor que hi ha. Així no han de pensar ni intentar progressar per viure sense treballar.

(Pàg. 90)
En un costat de la carretera hi bufava el vent i en l'altre no. Es podia triar el que més agradés. Només un arbre de cada dos donava ombra, i només en una de les cunetes hi havia granotes.

(Pàg. 127) 
Caminava pel carrer de biaix, en posició d'atac oblic, per estalviar forces.
- Vull que sàpigues una cosa -va dir en Chick-: que no em casi amb l'Alise no vol dir que me'n vulgui separar...
- No sé què vols que et digui... al cap i a la fi, això es cosa teva.
- La vida és així.
- No.

(Pàg. 161)
Van sortir. El cel blau verdós penjava gairebé fins a terra, i unes taques blanques enormes marcaven damunt la plaça el lloc exacte on s'acabaven d'estavellar uns quants núvols.

(Pàg. 185) 
- (...) Per què no et vaig conèixer a tu abans? T'hauria estima tant. Però ara no puc, l'estimo a ell.
- Prou que ho sé. Jo també m'estimo més la Chloé, ara.

(Pàg. 189) 
(...) fet i fet, des del punt de vista moral, és recomanable pagar els impostos per obtenir en contrapartida el dret a ser enxampat perquè d'altres paguen els impostos que serveixen per mantenir la policia i els alts funcionaris? És un cercle viciós que cal trencar: que ningú no pagui més durant prou temps i tots els funcionaris es moriran de consumpció i ja no hi haurà més guerres.

(Pàg. 192)
(...) beuen te dels Mars i licors suaus, cosa que els estalvia pensar en allò que escriuen, i hi entra i en surt molta gent i això agita les idees del fons i una o altra s'acaba pescant, no cal eliminar tot allò que és superflu, s'hi afegeix una mica d'idees i una mica de superflu i es dilueix. La gent aquestes coses les absorbeix més fàcilment, sobretot a les dones no els agrada el que és pur.

(Pág 208)
-(...) Només tinc vint doblezons. Podria aconseguir-ne trenta o quaranta més, però no ara mateix.
El Religiós es va omplir els pulmons d'aire i va esbufegar amb cara de fastig.
- El que necessita, doncs, és una cerimònia de pobre.
- És que jo sóc pobre... -va contestar en Colin-, i la Chloé és morta...
- Ja, però tothom s'hauria d'espavilar per morir amb prous estalvis per poder-se pagar un enterrament decent. Així què du, que no té ni cinc-cents doblezons?
- No. Podria arribar fins a cent, si accepta que li pagui en diverses vegades; vostè s'adona del que significa dir-se "La Chloé és morta"?
- Sap què passa? Que ja en tinc el costum, de sentir-les, aquestes coses. Per això ja no m'afecten. Li hauria d'aconsellar que anés a parlar amb Déu, però tinc por que per una quantitat tant ridícula no resulti contraindicat molestar-lo.

è  Altres n'han dit...
Lletres minúscules, Col·lectius literaris, Un libro al día, Leo, luego existo, Literariamente hablando, Me libro.

è  Enllaços:
Boris Vian, traduint i contextualitzant, analítica, sobre l'amorun univers de sensacions, contra el sistemauna faula per adults, així sona Chloéversions cinematogràfiques, Pianòctel.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada