Adreça desconeguda - Kressmann Taylor



"(...) no t'he estimat per la teva raça, sinó malgrat la teva raça."






Taylor, Kressmann. Adreça desconeguda. 
Barcelona: Edicions de la Magrana, 2000

Adress Unknown. Traducció d'Ernest Riera
Col·lecció Les ales estedes, 96  i


è Què en diu la contraportada...
Adreça desconeguda va publicar-se per primera vegada el 1938, i en poc temps, va ser considerada una obra mestra. El New York Times Book Review va afirmar el 1939: "Aquesta història és absolutament perfecta. És la denúncia més rotunda del nazisme que ha aparegut mai." El llibre explica la història de dos amics i socis en el món de l'art, Martin Schulse, un alemany, i Max Eisenstein, un jueu nord-americà, que viuen a  a Califòrnia. L'any 1932, Martin decideix tornar a Alemanya amb la seva família. Així comença un intercanvi de cartes on aviat es perfila, a través dels detalls de la seva relació professional i personal, l'ombra de la situació política alemanya. Visionària, incisiva i de desenllaç imprevisible, Adreça desconeguda ha estat tot un esdeveniment literari, el senyal d'alarma més estremidor contra el nazisme. Avui, una vegada més, aquest obra, novament publicada en diverses llengües, desperta l'entusiasme i l'interès dels lectors. Una història escrita sense complaença ni demagògia que descriu la tragèdia íntima i col·lectiva de l'Alemanya nazi.

è Com comença...
                                                                            GALERIES SCHULSE-EISENSTEIN
                                                                      SAN FRANCISCO, CALIFÒRNIA, EUA
                                                                                                      12 de novembre, 1932

Herr Martin Schulse
Schloss Rantzenburg
Munic, Alemanya

Benvolgut Martin:
Un altre cop a Alemanya! Quina enveja! Tot i que no la veig des de la meva època d'estudiant, encara sento amb força l'encís d'Unter den Linden: l'amplitud de la llibertat intel·lectual, els debats, la música, la camaraderia alegre. I ara l'antic esperit dels Junker, l'arrogància prussiana i el militarisme han desaparegut. Te'n vas a una Alemanya democràtica, una terra amb una cultura profunda a l'inici d'una excel·lent llibertat política. Serà una bona vida (...).

è Moments...
(Pàg. 10)
Catorze anys de la fí de la guerra! ¿Has marcat la data? Quin camí més llarg hem recorregut, com a pobles, des d'aquella amargor!

(Pàg. 20)
¿És per això, que serveixen les nostres vides, per maquinar com fer diners i llavors presumir-ne en públic? Sempre m'ho recrimino, però no ho deixo de fer. Tots estem lligats a la mateixa roda molí. Som vanitosos i som deshonestos perquè és necessari triomfar per damunt d'altres persones vanitoses i deshonestes.

(Pàg. 24)
(...) Potser veurem el final d'aquesta pobresa. Alguna cosa, encara no sé què, però alguna cosa passarà. S'ha trobat un líder! Però, amb cautela, em pregunto a mi mateix: ¿un líder per dur-nos on? Deslliurar-nos de la desesperació sovint ens fa tombar en direccions forassenyades.

(Pàg. 25)
Ara mateix es cometen injustícies. Les tropes d'assalt tenen els seus moments de victòria, i hi ha caps ensangonats i cors tristos que ho demostren. Però aquestes coses passen; i si l'objectiu que tenim a la vista és bo, passen i s'obliden. La història escriu en una pàgina nova i neta.

(Pàg. 26)
I anem fent, amic meu, potser per formar part de grans esdeveniments, potser només per continuar amb la nostra senzilla vida familiar, però sense abandonar mai aquesta amistat vertadera sobre la qual parles tan emotivament.

(Pàg. 32)
(...) I pel que a les mesures severes que tant et neguitegen, a mi tampoc no m'agradaven al començament, però ara entenc la seva dolorosa necessitat. La raça jueva és una llaga per a qualsevol nació que hagi d'acollir-la. Mai no he odiat el jueu individual; a tu sempre t'he apreciat com a amic, però entendràs que et parlo amb tota franquesa si et dic que no t'he estimat per la teva raça, sinó malgrat la teva raça.
El jueu és el cap de turc universal. Això no passa perquè sí, sense cap raó, i tampoc no és l'antiga superstició que els qualifica d'"assassins de Crist", allò que fa que tothom se'n malfiï. Però el problema dels jueus només és un incident. Està passant una cosa molt més grossa.
Si t'ho pogués ensenyar, si t'ho pogués fer veure: el renaixement d'aquesta nova Alemanya sota el nostre Gentil Líder!

(Pàg. 36)
(...) Ets un liberal, Martin. Sempre has tingut perspectiva. Sé que no et pot fer perdre el seny un moviment popular farcit de tantes coses dolentes, per molt fort que sigui.

(Pàg. 39)
(...) t'equivoques. ¿Què, doncs, sóc un liberal nord-americà? No! Sóc un patriota alemany.

(Pàg. 40)
(...) Però quan sorgeix un home poderós, quan un home d'acció comença a fer canvis, ¿què diu el teu liberal? Hi està en contra. Per al liberal, qualsevol canvi és el canvi equivocat.
D'això en diu "tenir perspectiva", però no és res més que la por d'haver de fer alguna cosa. S'estima les paraules i els preceptes altisonants, però resulta inútil per als homes que fan el món com és. Aquests són els únics homes importants, els que fan les coses. I aquí a Alemanya n'ha sorgit un. Un home vital que ho canvia tot. La vida sencera d'un poble canvia de direcció perquè ha arribat un home d'acció. I jo m'hi afegeixo. No se m'emporta pas el corrent. Deixo de banda la vida inútil que només era xerrameca, que no assolia res. La meva esquena i les meves espatlles se sumen al nou gran moviment. Sóc un home perquè actuo. Abans, només era una veu. No qüestiono pas la finalitat de les nostres accions. No és necessari. Sé que és bona perquè és tan vital. Els homes no es deixen seduir amb tanta alegria i tanta ànsia per res dolent.

(Pàg. 52) 
(...) Ara t'haig de demanar que no tornis a escriure. Tota la correspondència que arriba a la casa passa per la censura, i potser aviat començaran a obrir la correspondència que arriba al banc. No penso tenir cap més tracte amb jueus, tret que sigui per rebre diners.

(Pàg. 63)
(...) Déu meu, Max, ¿saps què estàs fent? Provaré de fer-te arribar aquesta carta a través d'un nord-americà que he conegut aquí. T'escric una súplica enfonsat en una desesperació que no et pots imaginar. Aquell telegrama delirant! Aquelles cartes que has enviat. Em convoquen perquè les justifiqui. Les cartes no m'arriben, però em fan comparèixer i m'ensenyen cartes teves i m'exigeixen que els en doni el codi. ¿Quin codi? ¿I com pot ser, amic meu des de fa tants anys, em facis això?

(Pàg. 67)
(...) Deixem la planificació final a la teva discreció, però t'instem que la data sigui com més aviat millor per assegurar que l'exposició tingui un èxit total.
Que el Déu de Moisès vetlli a la teva dreta.
                                                     EISENSTEIN

è Altres n'han dit...
El racó de les impressions i la memòria, Llibres i més llibres, Libros en estéreoLiteratura en los talones, Filias homeEntre mis libros y yo, Entre montones de libros.

è Enllaços:
Katherine Kressmann Taylor, la gènesi del llibrecontext històric i social, 3 vides.

è Llegeix-lo:
Espanyol (html)
Anglès (pdf)

è Escolta'l:
Espanyol  (Youtube)
Anglès (Youtube)

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli