dimecres, 29 d’octubre de 2014

L'auca del senyor Esteve - Santiago Rusiñol






"Tot estava previst, meditat, amidat, apamat, mesurat (...)".






Rusiñol, Santiago. L'auca del senyor Esteve.

Barcelona: Edicions 62, 1979



Col·lecció Les millors obres de la literatura catalana, 25   i


è Què en diu la contraportada...
L'auca del senyor Esteve -publicada per primera vegada el 1907 i amb nombroses reedicions- és una característica novel·la modernista, en la qual el senyor Esteve, personatge principal de l'obra, que assolirà categoria d'arquetipus de la petita burgesia barcelonina, té un nét que vol ser artista, amb tot l'idealisme que aquesta decisió implica. A través d'aquesta oposició, Rusiñol planteja una de les qüestions més decisives del modernisme: la relació de l'artista amb la societat burgesa, qüestió que es resol, al capdavall, en una entesa, un pacte.

è Com comença...
DEL MODO NATURAL QUE L'ESTEVET VA ARRIBAR EN AQUESTA VALL DE NÚMEROS

El jorn que va nàixer l'Estevet, el seu pare, el senyor Ramon, després d'esperar anys i anys aquella criatura tardana, per les contingències del comerç, no va poguer estar perenne al costat de la seva esposa.

è Moments...
(Pàg. 14)
Lo que passava a dalt era molt sèrio: ser pare; lo que passava a la botiga era tan sèrio com lo altre: el negoci. No estar pel fill que tenia de venir era faltar a un dever sagrat, i no pensar en el despatx de la tenda, que era el pervindre d'aquell fill, era faltar a dos, de devers: el dever de baix i de dalt, i entre les dugues obligacions, es repartia els sentimens del millor modo que sabia: l'atenció comercial, per les dones del despatx; el cor de pare, per les angoixes de sobre.

(Pàg. 28)
- Roseta: aquí tens l'Estevet batejat. Fer-ne un bon comerciant. Un que honri el nom de "La Puntual". Puja'l com es té de pujar. Sèrio, moderat, prudent, bon pagador i bon cobrador, i pràctic: sobretot ben pràctic; que l'home és el que fa la casa, i la casa és el que fa l'home.

(Pàg. 32)
Va baixar la mare amb un farcell, que hi anava l'Estevet a dintre, i, aixís que el va tenir al davant, el senyor Esteve li va dir: -Tens tres mesos; tens un trimestre de ser al món. D'avui en un any d'aquesta fecha , tindràs un any i tres mesos, i, anant sumant els anys a l'Haver, d'aquí vint anys serà s un home. Recorda't allavors de lo que et dic, quan t'explicaran lo que t'he dit. Recorda't que jo, l'avi, el teu avi, que allavors serà al cel sia, et va fer biaxar a la botiga com aquell que et porta a l'iglésia, a posar la primera pedra. Aquí ha de ser la teva iglésia per espera l'altra de l'altra món (...).

(Pàg. 35)
(...) l'estimaven tant per lo que era com per lo que representava, però com que no havia donat motius que haguessin de posar l'amor a prova, l'estimaven sense adonar-se'n.

(Pàg. 36)
La llum del carrer, el blau del cel, els arbres que es veien al lluny, el cant d'aucell dels infants, no semblava que anessin per ell. No estirava mai els bracets per agafar la lluna i el sol. Si els arribava a estirar, era per agafar un rodet, marca Coats, del número vuitanta-quatre.

(Pàg. 43)
L'Estevet els seguia d'esma, aquests jocs. Anava amb els seus companys, però no sabia per què hi anava. No havia vingut al món ni per fer mal ni per fer bé. Només tenia dotze anys, i ja era prudent, ja era callat; encara no havia pogut aprendre ni de riure, ni de jugar, ni de tenir amics, ni enemics. Tot ho feia com els altres, però tot ho feia a mig fer.

(Pàg. 48)
(...) I això cada dia, tot el mes, tot l'any, seguint les hores a les hores, amb la puntualitat del rètol que duia l'establiment, i això als quinze anys, i als setze, i als disset, i al ple de la primavera; i això, en l'edat que el cos esclata, i cada rialla és una flor; i això en les portes de la vida, quan les il·lusions són en un turó que l'ànima es deleix per pujar-hi!

(Pàg. 50)
(...) un taulell per entremig separa encara més que un ninxo.

(Pàg. 55)
- (...) No t'aconsellaré que t'enamoris, perquè això d'enamorar-se dóna molt gasto i poc pa. T'aconsellaré que et casis, això és: que et casis, a plazo curt, amb una noia modoseta, filla de pares comeciants, bona feinera, econòmica i que no tingui pardalets al cap; una noia de les pràctiques; això és: que lo mateix feinegi a la cuina, que despatxi a la botiga; que et dugui una tassa de caldo, avui per demà que estiguis malalt, i que t'ajudi a bé morir quan Nostre Senyor et destini l'hora.

(Pàg. 68) 
Tot estava previst, meditat, amidat, apamat, mesurat (...).

(Pàg. 72)
(...) era un d'aquells pobres homes que quan passen un no sap què són ni de què fan; que ningú els veu, que mai destorbem per res, que ningú els dóna el "Déu vos guard" quan arriben, ni l'"Adeu-siau" quan se'n tornen (...).

(Pàg. 82)
Si s'entén per feliç tenir emocions, alegries; tenir tristors de capvespre que acabin amb la llum de l'alba, tenir il·lusions que s'empaiten fins al capdavall de la vida, i amors, i gelos i passions... no!, no n'era, de feliç, l'Esteve. Si el goig de la vida és viure-la i gastar-se-la amb la salut, i emmanllevar forces que flaquegen, i córrer darrera d'un ideal fins a morir de desenganys... no : no era un home per córrer, de patir per haver-la, o empenyar-se la joventut, o vendre`s l'ànima al diable, l'Esteve, que no es volia vendre ni empenyar deu cèntims de vida, no podia ser feliç: però si la felicitat és passar dies sense nits, sense febre, sense angoixes, sense llàgrimes i sense rialles, i "anem tirant" i "alabat sia Déu" que ha arribarem al capdavall de la carretera plana.... l'Esteve era un feliç complet: n'era tant, que només li faltava, per a ser-ho definitiu, adonar-se de que ho era, si és que amb el sol fet d'adonar-se'n no ho hagués deixat de ser.

(Pàg. 116)
Potser an aquell pobre pare lo hauria arribat el moment de tenir alguna emoció! Però ca! Ni veia res, n podia veure res, ni tenia vista per veure-hi! L'home que sempre ha viscut darrera d'unes vidrieres té el panorama entelat i no sap lo que passa allà fora! El qui ha estat sempre tancat en una capsa de gafets no sap lo que és llibertat! Aquesta santa llibertat que tants la canten i tan pocs l'estimen!

(Pàg. 117)
Un dia va trobar un llibre a sobre mateix del taulell. Un llibre que no era de comerç: una història o una novel·la, que no ho va saber ben bé de fixo, i tampoc en va fer esment, i també féu bé de no fer-ne!
Aquell llibre tan senzill, el primer que entrava a la casa, era, senzillament, el corc que tenia que matar-la.

(Pàg. 120)
- Nois, jo me'n vaig. No feu anar el cap, que me'n vaig. Cada u mor a tants anys fecha, i a mi m'arriba el venciment. Me'n vaig, però no us alarmeu, perquè ho deixo tot arreglat. Tinc testament fet, que no us l'ensenyo perquè és lo primer que mirareu així que acluqui la vista, i ja sé que us agradarà perquè he fet més economies de les que podeu imaginar-vos.
Va tossir i va continuar:
- Me'n vaig tranquil d'aquest món perquè us deixo tranquils a tots, i sé que ho estareu més quan falti perquè ja abusava de viure. Ja he fet prou coses jo per anar-me'n. Vaig fundar "La Puntual", com qui diu la vaig criar, la vaig fer créixer, us la vaig donar com a mare, us he donat consells a tothora, i tants anys de donar consells cansen: cansen an aquells que els donen i cansen an els que els prenen, i ja començàvem a cansar-nos.
Va respirar una mica i seguí:
- Avui us donaré els darrers. Preneu paciència, que ja s'acabem. Us deixo una vinya plantada; cuideu-la, que un cop plantada ja dóna raïms ella sola i no és mai rabassa morta. No pugeu mai de revolada. Aneu pujant de mica en mica, i, avui una pedra i demà una altra, anireu fent de "La Puntual" com una mena d'iglésia, que serà l'orgull dels Esteves. Jo n'he posat els fonaments; l'Esteve i el seu pare, els pisos, i ara et toca a tu, Ramonet: tu tens de fer la coberta.
Encara li quedava aire i va seguir:
- No us donaré gaires consells més perquè ja no em queda temps i perquè no puc entretenir-me. Aniré al gra, resumint. No us fieu mai de les paraules, que les paraules enlluernen i tergiversen les coses; no us fieu gaire de les firmes perquè són paraules escrites; no us fieu gens de les dones perquè son màquines de dir-ne; i no us fieu ni de vosaltres perquè us podeu equivocar. Fets, sempre fets!, que tot lo demés és nuvolada, i el comerç no hi viu, als núvols.
I, ja no poguent més, va anar al gra.
- I ara, adéu-siau, i res de llàgrimes ni de tonteries, Fets! Guardeu un record de mi, però sobretot guardeu el crèdit. Fets! Un enterro senzill... i...fet!

(Pàg. 130)
(...) Allí no hi feien nits de lluna, ni lluminàries de sol, ni celisties, ni apagaments de capvespre: sempre una llum d'aigua amb sabó, de claraboia, de clínica comercial, de quarto de convalescent, d'aquella claror de les botigues que semblen presons de gent de bé; i allí no veien cap vista: el quartel, sempre aquell quartel, amb les finestres de sempre, rectes, iguals, a rengleres, com una malaltia d'uns ulls que veiessin les coses quadrades.

(Pàg. 132)
Era l'home neutre, el senyor Esteve, el símbol de la classe neutra, la Classe. Conservador per instints, per educació i per fets, era l'home d'ordre en tot i per tot: ordre en el riure, ordre en el menjar, ordre en estimar els fills i la dona, ordre en el viure, en el morir, i fins ordre en l'altra vida. Era l'home del ben entès: ben entesa la llibertat, la família, la guerra, la pau, i fins i tot lo que no entenia ho volia ben entès; era l'home de la mida: goig amb mida, plors amb mida, amistat amb midam fe amb mida, caritat amb mida, tot amb mida i amb mitja cana; amb la maleïda mitja cana que ha dignificat l'egoisme des de que l'egoisme pren mides. Si li agradaven els soldats no era per la idea de pàtria (no gastava mapa "La Puntual"), sinó perquè posaven ordre en els que gosaven cridar, tant si tenien raó com no; si li agradaven els governs rectes (rectes volia dir absoluts), no era perquè fos dolent (ni això era), sinó perquè hi hagués quietud, sobretot quietud, que els crits destorbaven la venda. No  li agradava que mai passés res, ni bo ni dolent. Mai res! Només que passessin els compradors, d'un en un, en sense empentes, i amb un regateix prudent, sossegat i metòdic, però curt, anessin comprant amb ordre (...)

(Pàg. 133)
(...) l'home que diu sentències, per esguerrades que les digui, troba tanta gent que se les creuen per no tenir-les de pensar (...).

(Pàg. 135)
La botiga era el seu Tot. El Jo, la llei de substància, les forces combinades, el Déu, la Matèria, el Temple, el Teatre, l'Altar, el Trono, la Pàtria, la Francmaçoneria i la Vida. La botiga era el primer amor, i era l´únic i seria el darrer; la botiga eren les il·lusions, les esperances, la fe, el Crec en un Déu, la Doctrina, la Bíblia, el Vell Testament, el Nou i el Testament del seu Avi; la botiga era el bon temps, la Primavera, l'Estiu, la Pasqua, els arbres florits, l'alba i l'aurora boreal; la botiga ho era tot per a ell. Fins allí on li arribava la vista, allí hi veia la botiga; fins allí on li allargava el seu curt enteniment no hi veia més que la botiga. Tota la seva joventut, tot lo que pogués somniar, tot lo que gasten els demés homes, vida amb amor, amb delit, amb glòria i amb passions, s'ho havia gasta en la botiga. Si les botigues tinguessin sang, n'haurien tingut de ses venes.

(Pàg. 161)
- (...) No em mouré! No em mouré més de darrera el taulell! Aniré fent lo que vostè vol, fer diners, sempre fer diners! Però si un dia vostè s'adona que em vaig fent ric, però que em vaig fent trist; que vaig augmentant la fortuna, però que vaig perdent l'alegria; que m'he apagat tots els somnis, i escanyat les esperances, i mort la fe, i trepitjat les il·lusions, i esmicolat a dintre el cor tot lo que hi tenia de vida, al menos... al menos... adongui-se'n i planyi'm!, que enterrar la fantasia a vint-i-tres anys, com ara tinc, potser encara té més mèrit que no pas el fer fortuna; i això, ho faig per vostè, no ho faig per mi: per a mi la llibertat és vida, i per vostè seria la mort, i com que vui que visqui... em quedo!

(Pàg. 166)
- (...)Jo he treballat molt en el món. No he fet és que això: treballar. Ara que me'n vaig et puc dir que no he viscut, que no sé lo que és viure. He passat. Només he passat. Jo no he estat jove, no he estat home, no he sigut res a la vida. He sigut un botiguer que ha trobat una casa feta, que l'ha cuidada, que l'ha seguida, que l'ha feta prosperar, perquè després vingués un altre, tu, i l'anés cuidant com jo l'he cuidada, i tu, tu ja sé que la deixaràs!
- Pare -va dir En Ramonet commogut -, jo faré allò que vostè em digui.
- Jo no he ambicionat res per a mi -va seguir dient amb veu feble-. No sé lo que són alegries: no m'han ensenyat mai a tenir-ne. No sabia lo que eren tristeses, i tu me n'has ensenyat alguna! No sabia de plorar, i ja n'he après, però n'he après molt tard! Us he estimat. És clar que us hauré estimat, però fins ara no me n'adono, i ara que me n'adono... me'n vaig!

è Altres n'han dit...

è Enllaços: 

è Mira-la: 
Català (1984: Zitzània Teatre - TV3)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada