dijous, 19 de juny de 2014

La meva vida - Anton Txèkhov




"(...) cada condició social té la seva ciència. Vostè no segueix la seva, i això no se li pot consentir." 



Txékhov, Anton. La meva vida. 
Barcelona: Minúscula, 2011

Moya zhizn. Traducció d'Àngels Llòria
Col·lecció Microclimes, 6  i


è Què en diu la contraportada...
En Missaïl té vint-i-cinc anys i ja l’han fet fora de la feina nou vegades. No suporta haver d'estar-se assegut en una habitació, aguantar amonestacions estúpides, copiar i competir amb una màquina d'escriure. El seu pare, l’únic arquitecte de la ciutat, que mai ha construït una sola casa decent, en canvi, considera que això és un treball intel·lectual. Però en Missaïl, també anomenat el Poca Cosa, menysprea aquesta feina i creu que ni tan sols serveix per justificar una vida ociosa i despreocupada. És per això que decideix no tornar a l’oficina i dedicar-se al treball físic. El conflicte del protagonista que Txékhov exposa, amb una amargor esquitxada de moments còmics, a La meva vida, escrit el 1896 en l’època de maduresa després de consagrar-se com a autor, és el reflex d’una de les seves preocupacions cabdals: el debat entre la necessitat imperiosa i vital de la llibertat i la dificultat d’assolir-la.

è Com comença...
El director em va dir: "No el faig fora per respecte al seu honorable pare, que si no, ja faria temps que hauria sortit volants d'aquí." I jo li vaig contestar: "Excel·lència, m'afalagueu més del compte en suposar-me capaç de volar." Després vaig sentir que demanava: "Enduguin-se aquest senyor; em destrossa els nervis."
Uns dos dies després em van acomiadar. És així com, d'ençà que em considero una persona adulta, i amb gran pena del meu pare, l'arquitecte local, he canviat nou vegades de feina.

è Moments...
(Pàg. 54)
Vam parlar de moltes coses, i quan ens vam posar a tractar el tema de la feina física, jo vaig expressar aquest pensament: és necessari que els forts no esclavitzin els dèbils, que la majoria no sigui un paràsit per a la minoria, ni tampoc una bomba que els xucla eternament el millor suc; és a dir, cal que tothom sense excepció, forts i dèbils, rics i pobres, participi equitativament en la lluita per l'existència, cadascú per si mateix, i no hi ha més bon anivellador en aquest sentit que la feina física, com una contribució obligatòria per a tots.

(Pàg. 55)
- (...) Els límits dels progrés humà i universal s'estenen fins a l'infinit i parlar d'un "possible" progrés limitat a les nostres necessitats i a criteris temporals, perdoni, però resulta fins i tot estrany.
- Si els límits del progrés s'estenen fins a l'infinit, com vostè afirma, vol dir que els seus objectius són poc clars -vaig replicar jo-. Viure sense saber del cert per què!
- Potser si! Però aquest "no saber" no resulta tan avorrit com el seu "saber". Jo m'enfilo per una escala anomenada progrés, civilització, cultura, pujo i pujo sense saber del cert cap a on, però de debò, només per aquesta escala meravellosa ja val la pena viure; i vostè, sap per què viu? Perquè un no esclavitzi els altres, perquè un artista i aquell que li prepara les pintures mengin el mateix. Però no és aquesta una cara vulgar, prosaica i grisa de la vida? I no resulta detestable viure tan sols per a això?(...)

(Pàg. 61)
També el meu estat d'ànim era tardorenc. Potser perquè en convertir-me en obrer veia la vida de la ciutat només des de la seva cara sòrdida, gairebé cada dia feia algun descobriment que em conduïa simplement a la desesperació. Conciutadans meus dels quals abans no m'havia format cap opinió o que a simple vista semblaven del tot correctes, ara havien resultat roïns, cruels i capaços de qualsevol mesquinesa. A nosaltres, la gent senzilla, ens enganyaven, ens estafaven, ens obligaven a esperar-nos hores senceres en vestíbuls freds o a la cuina, ens insultaven i ens tractaven amb gran crueltat.

(Pàg. 67)
- (...) Viu només del que cobra, vostè? -em va preguntar.
- Sí.
- Un home feliç! -va sospirar-. A mi em sembla que a la vida tot el mal prové de la ociositat, de l'avorriment, de la buidor espiritual, i que tot això és inevitable quan t'acostumes a viure per compte d'altres. No pensi que presumeixo; l'hi dic sincerament: ser ric no és ni interessant ni agradable. "Faci amics gràcies a riqueses injustes", se sol dir, perquè en general de riqueses justes no n'hi ha i no n'hi pot haver.

(Pàg. 70)
- (...) Les natures amb talent i ricament dotades -va dir la Dólgikova- saben com han de viure i segueixen el seu camí; en canvi, la gent mediocre, com jo, per exemple, no saben res i no poden fer res per ells mateixos: a aquests no els queda altra opció que descobrir algun corrent social profund i seguir-lo, i deixar-se endur fins on els porti.
- Pero és que pot descobrir el que no existeix? -va preguntar el doctor.
- El que passar és que no ho veiem.
- De debò? Els corrents socials són un invent de la nova literatura (...).

(Pàg. 76) 
- (...) Hi ha una ciència per als governadors, una altra per als arximandrites, una per als oficials i encara una altra per als metges; cada condició social té la seva ciència. Vostè no segueix la seva, i això no se li pot consentir.

(Pàg. 146)
(...) no podia comprendre de què vivien aquelles seixanta mil persones, per què llegien l'Evangeli, per què resaven, per què llegien llibres i diaris. Quin profit n'havien tret, de tot el que s'havia escrit i dit fins aleshores, si continuaven conservant la mateixa foscor a l'ànima i la mateixa repulsió per la llibertat ara que feia cent o tres-cents anys?

(Pàg. 163)
Si m'hagués volgut fer un anell, aleshores hauria escollit aquesta inscripció: "Res no passa." Estic convençut que res no passa sense deixar empremta i que cadascun dels nostres actes, per petit que sigui, és important per a la vida present i futura.

è Altres n'han dit...

è Enllaços:

è Llegeix-lo:
Espanyol (pdf - multiformat)
Anglès (html - multiformat 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada