dissabte, 25 de gener de 2014

14 - Jean Echenoz




"Però aquesta guerra no es deixa així com així. La situació és senzilla, no hi ha escapatòria (...)."




Echenoz, Jean. 14.

Barcelona: Raig Verd Editorial, 2013

14. Traducció d'Anna Casassas.
Col·lecció Llampec, 6   i


è Què en diu la contraportada... 
Cinc homes han partit a la guerra.
Una dona n'espera la tornada de dos.
Falta saber si tornaran.
Quan.
I en quin estat.

è Com comença...
Com que feia un temps preciós i era dissabte, dia que el seu càrrec li permetia descansar, l'Anthime havent dinat va sortir a fer una volta en bici. Els seus projectes eren: aprofitar el bon sol del mes d'agost, fer una mica d'exercici i respirar l'aire del camp, sens dubte llegir ajagut a l'herba, vist que havia lligat al vehicle, amb un pop, un volum massa gruixut per al portaequipatge de filferro.

è Moments...
(Pàg. 41)
Cosa de quinze dies, doncs, havia estimat en Charles feia tres mesos sota el sol d'agost. Igual que havia dit en Monteil més tard, igual com aleshores eren molts que ho creien. Però al cap de quinze dies, trenta dies després, quan ja n'haguessin passat uns quants més i també unes quantes setmanes, un cop s'hagués posat a ploure i els dies s'haguessin fet més freds i curts, les coses no haurien anat com estava previst.

(Pàg. 58) 
Poc després d'haver fet coneixença amb aquest retruny del tiroteig va ser quan bruscament van entrar en plena línia de foc, en un fondal una mica més enllà de Maissin. A partir d'aquest moment no va quedar altre remei que ficar-s'hi: va ser aleshores que realment van entendre que calia lluitar, entrar en acció per primera vegada però, fins al primer impacte de projectil a prop seu, l'Anthime no ha va creure del tot.

(Pàg. 64) 
(...) van parar de moure's i es van envescar en una gran xarxa de trinxeres connectades mitjançant galeries. Tot aquest sistema, en principi, havia estat cavat prèviament pels soldats del cos d'enginyers però també va caldre, sobretot, cavar-se'l personalment: les pales i els pics que duien a l'esquena no eren als laterals de la motxilla només per fer bonic. A continuació, mirant cada dia de matar la màxima quantitat possible dels de davant i de guanyar el mínim requerit de metres a parer del comandament, s'hi van enterrar.

(Pàg. 76) 
Tenint en compte que tot això ja ha estat descrit mil vegades, potser no val la pena entretenir-se més en aquesta òpera sòrdida i pudent. Potser, d'altra banda, tampoc no és gaire útil, ni gaire pertinent, comparar la guerra amb una òpera, i menys si l'òpera no t'agrada gaire, mal que també sigui igual de grandiosa, emfàtica, excessiva, plena de moments llargs i pesats, també faci molt de soroll i sovint, a la llarga, sigui més aviat avorrida.

(Pàg. 81) 
Quan semblava, doncs, que el silenci volia tornar, va sorgir un tros de metralla endarrerit, procedent de no se sabia on i vés a saber com, curt com una postdata.

(Pàg. 88)  
(...) el vi ja no representava cap problema perquè ara la intendència en distribuïa a dojo igualment que l'aiguardent, amb la idea, que l'estat major cada dia donava més per bona, que embriagar el soldat ajuda a amplificar-ne el valor i, sobretot, disminueix la consciència de la seva condició.

(Pàg 90) 
(...) camps transformats en perspectives marcianes, boscos convertits en una mena de raspalls desdentats (...).

(Pàg. 93)
Però aquesta guerra no es deixa així com així. La situació és senzilla, no hi ha escapatòria: els enemics, al davant, els rats i els polls, a sobre, i, al darrere, els gendarmes. Atès que l'única solució és deixar de ser útil, evidentment tothom espera una bona ferida a falta de res millor, una ferida que s'acaba desitjant (...).

(Pàg. 94)
Afusellat pels teus en comptes d'asfixiat, carbonitzat, destrossat pels gasos, els llançaflames o els obusos dels altres, podia ser una opció. Però també n'hi havia que s'afusellaven tots sols, dit gros del peu al gallet i canó a la boca, una manera com una altra d'anar-se'n, podia ser una segona opció.

(Pàg. 110)
(...) l'absència de possibilitats de reconversió el reduïa a zero, el desesperava, sense poder planejar res ni consolar-se amb la idea que n'hi ha que superen la invalidesa (...)

è Altres n'han dit...

è Enllaços:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada