diumenge, 21 de juliol de 2013

Higiene de l'assassí - Amélie Nothomb



" Sí, els meus llibres són més nocius que una guerra, perquè fan venir ganes de dinyar-la, mentre que la guerra, en canvi, fa venir ganes de viure. Després d'haver-me llegit, la gent s'hauria de suïcidar.


Nothomb, Amélie. Higiene de l'assassí. 
Barcelona: Columna, 1998


Hygiene de l'assassin. Traducció de Jordi Puntí
Col·lecció Clàssica


è  Què en diu la contraportada... 
A Prétextat Tach, premi Nobel de literatura, només li queden dos mesos de vida. Tot i que des de fa molts anys la seva misantropia el manté apartat del món, finalment es decideix a acceptar una sèrie d'entrevistes. Tan sols cinc periodistes tenen la possibilitat de trobar-se amb ell: els quatre primers perden el "combat" dialèctic de manera fulminant, però la cinquena entrevista aguanta, i comença a jugar el joc de l'escriptor.
Si Higiene de l'assassí és un diàleg gairebé del començament al final és perquè no hi ha cap altra forma tan emparentada amb la tortura; les entrevistes es transformen de mica en mica en interrogatoris, duels sense treva en què es dibuixa aleshores un home diferent, paraules que fan via cap als secrets més obscurs.

è  Com comença...
Quan va ser públic i notori que l'immens escriptor Prétextat Tach es moriria abans de dos mesos, periodistes de tot el món van sol·licitar entrevistes en privat amb l'octogenari. El vell gaudia, realment, d'un prestigi considerable, però no per això la sorpresa va ser menor en veure acudir, al capçal del llit del novel·lista francòfon, enviats especials de diaris tan coneguts com Els rumors de Nankin (ens hem permès de traduir-ne el nom) i The Bangladesh Observer. Així doncs, dos mesos abans de la seva mort, el senyor Tach es va poder fer una idea de la magnitud de la seva celebritat.

è  Moments...
(Pàg. 15)
- Aleshores, ¿per què no vol parlar de les seves novel·les?
- Perquè parlar d'una novel·la no té cap sentit.
- No obstant, és apassionant sentir com un escriptor parla de la seva creació, que digui com, per què i contra què escriu.
- Si un escriptor aconsegueix ser apassionat pel que fa aa això, aleshores només hi ha dues possibilitats: o bé repeteix en veu alta tot el que ha escrit al llibre (i és un lloro), o bé explica coses interessants que no ha dit al llibre (i en aquest cas el llibre és un fracàs, perquè és insuficient).

(Pàg. 18) 
- ¿Què en sap vostè de les metàfores, jovenet?
- Doncs..., el que en sap tothom.
- Excel·lent resposta. La gent no en sap res, de metàfores. És una paraula que funciona perquè té un aire de suficiència.

(Pàg. 42) 
- Senyor Tach, li vull demanar que em respongui amb tota sinceritat aquesta pregunta: ¿em pren per imbècil?
- Naturalment.
- Gràcies per la seva sinceritat.
- No em doni les gràcies, sóc incapaç de mentir. Per altra part, no entenc per què em fa una pregunta de la qual ja en sap la resposta: vostè és jove, i no lu he pas amagat el que penso dels joves.

(Pàg. 48) 
La raça humana està feta de tal manera que alguns éssers d'esperit sa estarien disposats a sacrificar la joventut, el cos, els amors, els amics, la felicitat i encara molt més per un fantasma anomenat eternitat.

(Pàg. 50) 
- Bé. Senyor Tach, ¿com s'explica l'èxit extraordinari de la seva obra a tot el món?
- No me l'explico.
- Home, bé hi deu haver pensat i imaginat una resposta.
- No.
- ¿No? ¿Ha venut milions d'exemplars, fins i tot a la Xina i això no l'ha fet reflexionar?
- Les fabriques d'armament venen cada dia milers de míssils a tot el món, i això tampoc no els fa reflexionar.
(...)
- Gràcies a Déu, la literatura és menys nociva.
- No pas la meva. La meva és més nociva que la guerra.
- ¿Vol dir que no s'està ensabonant vostè mateix?
- Cal que ho faci perquè sóc l´únic lector que em pot comprendre. Sí, els meus llibres són més nocius que una guerra, perquè fan venir ganes de dinyar-la, mentre que la guerra, en canvi, fa venir ganes de viure. Després d'haver-me llegit, la gent s'hauria de suïcidar.

(Pàg. 52)  
- (...) Hi ha tanta gent que exagera la sofisticació fins al punt de llegir sense llegir... Com homes granota, travessen els llibres sense mullar-se ni gota.
- Sí, ja n'havia parlat en una entrevista anterior.
- Són els lectors granota. Conformen la immensa majoria dels lectors humans i, no obstant, no en vaig descobrir l'existència fins molt tard. Em pensava que tot el món llegia com jo; jo, llegeixo tal com menjo: no vol dir només que en tingui necessitat, vol dir que entra en els meus components i els modifica. Un no és el mateix segons que hagi menjat botifarra o caviar; un tampoc no és el mateix segons si acaba de llegir Kant (Déu me'n guard) o Queneau. És a dir, quan dic "un" hauria de dir "jo i alguns altres" (...)

(Pàg. 53)
- ¿No creu que, conscientment o no, tota persona canvia la manera de veure les coses, després d'haver llegit un llibre?
- No, no! Tan sols la flor i nata dels lectors n'és capaç. Els altres continuen veient les coses amb la placidesa original. I encara perquè es tracta de lectors, que són per si sols una raça ben rara. La majoria de la gent no llegeix. Sobre aquesta qüestió, hi ha una citació excel·lent d'un intel·lectual de qui he oblidat el nom: "En el fons, la gent no llegeix; o, si llegeixen, no ho entenen; o, si ho entenen, ho obliden." Això resum admirablement la situació, ¿no li sembla?

(Pàg. 55)
- (...) ¿Vostè és feminista?
- ¿Jo feminista? Odio les dones encara més que els homes.
- ¿Per què?
- Per mil raons. Primer perquè són lletges: ¿ha vist res més lleig que una dona? ¿A qui se li acut de tenir pits, malucs, i m'estalvio la resta? I després, odio les dones com odio totes les víctimes. Una raça molt fastigosa, les víctimes. Si s'exterminés a fons, potser finalment aconseguiríem la pau, i potser les víctimes acabarien tenint el que desitgen, és a dir el martiri.

(Pàg. 58) 
- Quins són els fonaments del seu desesper?
- Tot. No és tant el món, que està mal parit, com la vida. La mala fe actual consisteix també a manifestar el contrari. No, però el sents tots belar a una sola veu: "La vida és beeeella! Estimem la vida!" Em fa enfilar per les parets, sentir aquesta mena de ximpleries.
- Aquestes ximpleries potser són sinceres.
- Jo també ho penso, i això és el més greu: és una prova que la mala fe és eficaç, que la gent s'empassa aquestes històries. Així, tenen una vida de merda amb feines de merda, viuen en llocs horribles amb persones espantoses, i estimulen l'abjecció fins al punt de dir-ne felicitat.

(Pàg. 60)
- ¿Vol dir que Sartre no era un escriptor?
- ¿Que no ho sabia?
- Però, ves per on, escrivia remarcablement bé.
- Alguns periodistes també escriuen remarcablement bé. Però no n'hi ha prou de tenir estil, per ser escriptor.
- ¿Ah, no? ¿I què més es necessita, aleshores?
- Moltes coses. En primer lloc, cal tenir collons. I els collons a què em refereixo estan per damunt del sexe (...).

(Pàg. 61)
- (...) Els collons són la capacitat de resistència d'un individu davant la mala fe ambiental. ¿Científic, eh?
- Continuï
- És com dir que gairebé ningú té aquesta mena de collons. I ple que fa a la proporció de gent que té aquests collons i alhora té un bon estil, aquesta és infinitesimal. Per això hi ha tan pocs escriptors a la terra. I més si tenim en compte que encara calen altres qualitats.
- ¿Quines?
- Cal una cigala.
- Després dels collons, la cigala: lògic. ¿Definició de la cigala?
- La cigala és la capacitat de creació. Són rares les persones que són capaces de crear de veritat. La majoria en tenen prou de copiar els predecessors amb més o menys talent, predecessors que sovint ho són d'altres copiadors. També pot passar que un bon estil estigui dotat d'una bona cigala, però no de collons: Victor Hugo, per exemple.
- ¿I vostè?
- Jo potser faig cara d'eunuc, però tinc una gran cigala.
- ¿I Céline?
- Ah, Céline ho té tot: un gran estil de geni, uns collons grossos, una cigala grossa, i la resta.
- ¿La resta? ¿Què més fa falta? ¿Un anus?
- De cap manera! És el lector qui ha de tenir un anus per fer-se donar, i no l'escriptor (...).

(Pàg. 63)
- (...) Escriure sense disfrutar és immoral. L'escriptura porta, ja en ella mateixa, tots els gèrmens de la immoralitat. L'única excusa de l'escriptor és el goig.

(Pàg. 65) 
- (...) ¿no és torbador que per l'escriptura i la masturbació s'utilitzi el mateix instrument: la mà?
- Per cosir un botó o rascar-se el nas també es fa servir la mà.
- Que n`és de trivial! I, a més, ¿què prova això? Els usos vulgars no contradiuen pas els usos nobles.
- ¿La masturbació és un ús noble de la mà?
- I de quina manera! ¿No ho troba formidable, que una simple i modesta mà pugui, ella sola, reconstituir una cosa tan complexa, costosa, difícil de representar i enfarfegada d'estats d'ànim com és el sexe? ¿No és admirable que aquesta mà amable sense història procuri tant plaer (o més) que una dona emprenyadora i amb ganes de conversa?

(Pàg. 83)
- (...) ¿Com s'explica aquest refús universal a llegir-lo?
- Instint de conservació. Reflex immunitari.
- Sempre troba explicacions afalagadores per vostè. ¿I si no el llegeixen simplement perquè és avorrit?
- ¿Avorrit? Quin eufemisme més exquisit. ¿Per què no diu que faig cagar?
- No veig la necessitat d'ajustar-me a un llenguatge tan vulgar. Però no eludeixi la meva pregunta, senyor meu.
- ¿Sóc avorrit? Li donaré una resposta carregada de bona fe: no ho sé. De tots els habitants d'aquest planeta sóc el que està menys ben situat per saber-ho. Kant pensava encertadament que la Crítica de la raó pura era un llibre apassionant, i no era pas culpa seva: el tenia als nassos. Jo també em veig en l'obligació, senyoreta, de tornar-li la pregunta tal qual: ¿sóc avorrit? Per molt imbècil que sigui, la seva resposta té més interès que la meva, fins i tot si no m'ha llegit, de la qual cosa no n'hi ha cap dubte.

(Pàg. 85)
- (...) ho trobo molt hàbil: lluitar contra la mala fe amb la mala fe, amb el terrorisme intel·lectual; ser encara més hipòcrita que l'adversari és una tàctica excel·lent.

(Pàg. 97)
- (...) En aquella època no tenia altre paper que la meva vida, ni altra tinta que la meva sang.

(Pàg. 113) 
- (...) el pseudolector, revestit del seu escafandre, passa completament impermeable a través de les meves frases més sagnant. De tant en tant exclama, embadalit: "Quin símbol més bonic!" És el que s'anomena la lectura en propietat. Una invenció meravellosa, molt agradable de practicar al llit, abans d'adormir-se; relaxa i no embruta els llençols.
- ¿Què hauria preferit? ¿Què el llegissin en un escorxador? ¿O a Bagdad, durant un bombardeig?
- No dona, no, estúpida. No és el lloc de la lectura el que discutim, és la lectura mateixa. Jo hauria volgut que em llegissin sense el vestit d'home granota, sense claus de lectura, sense vacuna, i, a dir veritat, sense adverbi.

(Pàg. 146)
- (...) Miri al seu voltant, miri's vostè mateixa. el món és un formiguer d'assassins, és adir de persones que es permeten d'oblidar els que van estimar. Oblidar algú: ¿s'ha parat mai a pensar el que això significa? L'oblit és un oceà gegantí per on navega un sol vaixell, que és la memòria. Per la immensa majoria dels homes, aquest vaixell es redueix a una miserable carraca que fa aigües a la mínima oportunitat, i amb un capità, una persona sense escrúpols, que només es preocupa per estalviar. ¿Sap en què consisteix aquesta paraula innoble? Consisteix a sacrificar cada dia, d'entre els membres de l'equipatge, aquells que són considerats superflus. ¿I sap qui són els superflus? ?El malparits, els pesats, els cretins? De cap manera: aquells que són llançats per la borda són els inútils, aquells dels qual ja s'han servit. Els que ja ens han donat el millor d'ells mateixos.

è  Altres n'han dit...
Última planaLector ileso, Biombo HistóricoRegina Irae, La Cuesta de Moyano, Lecturas, Cada loco con su cableUn libro cada día, BiblumliterariaReady When You Are, C.B.

è  Enllaços:
Amélie Nothomb, univers Nothomb, l'alter ego de Tach: Céline, Pseudolectors - lectors granota.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada