dijous, 4 de juliol de 2013

El que resta del dia - Kazuo Ishiguro





"Al capdavall, què hi guanyarem de mirar contínuament enrere i fer-nos retrets si les nostres vides no han anat ben bé con nosaltres les hauríem volgudes?" 

Ishiguro, Kazui. El que resta del dia. 
Barcelona: Edicions 62, 1991


The Remains of the Day. Traducció de  Xavier Riu
Col·lecció El confident, 13


è Què en diu la contraportada... 
El que resta del dia és la història d'una servitud. Som als anys cinquanta. El protagonista, majordom d'una casa senyorial que ha acabar sent venuda a un milionari nord-americà, recorda els temps de glòria de la casa mentre fa un petit viatge pel país a instàncies del seu nou amo. L'obra, un prodigi de subtilesa i sagacitat, ens explica en primera persona com Stevens, el majordom, ha dedicat la seva vida a servir, a avançar-se al més petit desig del seu patró Lord Darlington; com esdevé d'aquesta manera una mena de "senyor" d'imitació, com renuncia a qualsevol tipus de vida pròpia i com, mancat d'ideologia o opinió personal, secunda des del seu paper subsidiari les vel·leïtats pro-nazis de l'aristòcrata. Quan, apartat de la casa, va fent balanç de la seva vida el resultat és desolador. És desolador per al lector, però no pas per al majordom, que, fidelíssim a la seva idiosincràsia, només té un pensament: com li caldrà reciclar-se per adaptar-se als nous temps i agradar i ser útil a un senyor tan diferent, el parvenu nord-americà que ha passat a ser director del seu destí.

è Com comença...
PRÒLEG
Juliol de 1956
Darlington Hall

Sembla cada dia més segur que finalment emprendré l'expedició que em té la imaginació ocupada de fa uns dies. Una expedició, hauria de dir, que emprendré tot sol, en el confortable Ford del senyor Farraday; una expedició que, tal com la preveig, em conduirà per una bona part de la millor terra anglesa cap a la banda de Ponent, i que podria tenir-me fora de Dalington Hall tant com cinc o sis dies.

è Moments...
(Pàg. 30)
D'aquesta terra nostra en diem Gran Bretanya, i potser hi ha algú que ho troba una pràctica tirant a immodesta. I tanmateix m'aventuraria a dir que ni que sigui el paisatge del nostre país tot sol ja justificaria l'ús d'aquest alterós adjectiu.
I tanmateix, què és exactament aquesta "grandesa"? On resideix, o en què? Ja m'adono que per respondre aquesta pregunta caldria un cap més savi que no el meu, però si em veiés forçat a arriscar una suposició, diria que és precisament la falta d'aquesta evident qualitat dramàtica o espectacular la que posa a part de les altres la bellesa de la nostra terra.

(Pàg. 43) 
Els grans majordoms són grans en virtut de la seva capacitat d'ocupar el seu rol professional i ocupar-lo fins a les últimes conseqüències; no els faran fora esdeveniments externs, per sorprenents, alarmants o vexadors que siguin; porten la seva professionalitat com un cavaller con cal porta el vestit: no deixarà que els rufians o les circumstàncies l'hi arrabassin en públic; hi renunciarà quan vulgui fer-ho i tan sols llavors, i això serà invariablement quan estigui tot sol. És, tal com dic, una qüestió de "dignitat":

(Pàg. 98) 
- (...) Deixi'm que li digui una cosa. Això que vostè descriu com "amateurisme" és allò que molts de nosaltres encara ens estimen més d'anomenar "honor".
Això va portar un murmuri d'assentiment amb alguns "escolta, escolta" i uns quants aplaudiments.
- I és més, senyor -continuà sa senyoria-, crec que tinc una idea de què vol dir vostè amb la "professionalitat". Sembla voler dir sortir-se amb la seva enredant i manipulant. Vol dir ordenar les pròpies prioritats d'acord amb la cobdícia i el profit propi més que amb el desig de veure la bondat i la justícia prevaler al món.

(Pàg. 108) 
(...) per a la nostra generació, em penso que és just de dir-ho, el prestigi professional es troba de la manera més significativa en la vàlua moral del senyor.
Em penso que la millor manera de ressaltar al diferència entre generacions serà expressant-ho figuradament. Diria que a la generació del meu pare, els majordoms tendien a veure el món en termes d'una escala: les cases de la reialesa, els ducs i els nobles de les famílies més antigues situats al capdamunt, els que hi han arribat per diner recent més avall, i així anar baixant, fins que s'arribava a un punt sota el qual la jerarquia era determinada simplement per la riquesa -o la falta de riquesa-. Qualsevol majordom amb ambicions feia simplement tant com podia per pujar tan amunt de l'escala com fos possible, i, en termes general, com més amunt arribava més gran era el seu prestigi professional.

(Pàg. 110) 
"Gran" majordom només pot ser-ho, segurament, un que pugui exposar els seus anys de servei i dir que ha aplicat els seus talents a servir un gran senyor - i a través d'ell, a servir la humanitat.

(Pàg. 119)  
(...) he triat de dir mentides innocents en tots dos casos com el mètode més senzill d'evitar coses desagradables.

(Pàg. 125)
(...) cap altra objecte de la casa no era probable que caigués sota un escrutini tan íntim per part dels forasters com la plata durant un àpat, i per això la plata servia com un índex públic de la qualitat de la casa.

(Pàg. 129)
Hi ha certs membres de la nostra professió que sostindrien que en última instància no hi fa cap diferència quina mena de patró serveixes; creuen que aquella mena d'idealisme prevalent en la nostra generació -vull dir la idea que els majordoms haurien d'aspirar a servir els grans senyors que fan avançar la causa de la humanitat- és tot just xerrameca altisonant sense cap base real. Naturalment, és remarcable que els individus que expressen aquest escepticisme invariablement resulten ser els més mediocres de la nostra professió (...).

(Pàg. 137) 
- (...) Segurament no cal que us recordi que el nostre deure professional no va amb les nostres flaqueses i els nostres sentiments, sinó amb els desitjos del senyor.

(Pàg. 151)
El despatx d'un majordom, si més no pel que fa a mi, és un lloc fonamental, el centre d'operacions de la casa, no massa diferent d'un quarter general durant una batalla, i és imperatiu que tot hi estigui ordenat -i que romangui ordenat- exactament de la manera que jo vull que estigui.

(Pàg. 170)
- (...) La dignitat no és una cosa que només tinguin els senyors. La dignitat és una cosa que cada home i cada dona en aquest país pot lluitar per obtenir-la i obtenir-la. Ja em sabrà perdonar, però com deia abans, aquí no fem gaires compliments a l'hora d'expressar opinions. I aquesta és la meva opinió i així la dic. La dignitat no és només cosa de senyors.

(Pàg. 172)
- (...) Al capdavall, és un gran privilegi tenir un paper, ni que sigui petit, al teatre del món.

(Pàg. 181) 
Lord Darlington deixà anar un altre sospir.
- Sempre som els últims, Stevens. Sempre els últims que encara ens aferrem a sistemes passats de moda. Però, més aviat o més tard, haurem d'acarar-nos amb els fets. La democràcia és cosa d'una altra època. El món és un lloc massa complicat ara per al sufragi universal i totes aquestes endergues, perquè es debatin i es debatin les coses sense mai acabar en un parlament, fins a la paràlisi.

(Pàg. 194)
- Senyor Steven, us haig de dir una cosa.
- Si, senyoreta Kenton.
- Té relació amb la meva cita. La persona que vaig a veure aquesta nit.
- Si, senyoreta Kenton.
- M'ha demanat que em casi amb ell. He pensat que teníeu dret a saber-ho.
- És clar, senyoreta Kenton. És molt interessant.
- Encara m'ho estic pensant.
- És clar.
Es va mirar les mans un instant, però llavors gairebé immediatament va tornar l'esguard cap a mi.
- Aquest conegut meu començarà a treballar a la banda de Ponent cap al mes que ve.
- És clar.
- Com deia, senyor Stevens, encara m'ho estic pensant. Tanmateix, he pensat que n'havíeu d'estar informat.
- Us ho agraeixo molt, senyoreta Kenton. Espero que tindreu una molt bona vetllada. Ara si em voleu excusar...

(Pàg. 201)
- (...) ¿Ni la més mínima sospita que Herr Hitler, a través del nostre estimat amic Herr Ribbentrop, ha estat manipulant sa senyoria com un peó, amb la mateixa facilitat amb què manipula els seus altres peons allà a Berlín?
- Em sap greu, senyor, però em temo que no he pas notat res d'això.
- Suposo que no podeu, Stevens, perquè no sou tafaner. Vós simplement deixeu que totes aquestes coses passin davant vostre i ni tan sols penseu a mirar a veure què són.

(Pàg. 214)
- (...) Al capdavall, no podem pas tornar enrera, i no pots pas viure sempre pensant què podia haver estat. T'has d'adonar que allò que tens és tan bo com el que té la majoria, potser millor, i n'has d'estar agraïda.

(Pàg. 219)
Potser, doncs, hi ha alguna cosa de cert en el seu consell, quan m'ha dit que no hauria de mirar enrere, que hauria d'adoptar un punt de vista més positiu i mirar d'aprofitar bé el que em resta del dia. Al capdavall, què hi guanyarem de mirar contínuament enrere i fer-nos retrets si les nostres vides no han anat ben bé con nosaltres les hauríem volgudes? La dura realitat, ben cert, és que les persones com vosaltres i com jo no podem pas triar gaire i  hem de deixar el nostre destí, en últim extrem, a les mans d'aquelles grans senyors que són al centre del món i lloguen els nostres serveis. Què se'n treu, d'encaparrar-se massa amb el que podríem o no podríem haver fet per controlar el curs de la nostra vida? Segurament ja és prou que les persones com vosaltres i com jo almenys ho intentem, de fer la nostra contribució en alguna cosa veritable i digna.

è Altres n'han dit...
Viu i llegeix, A peu de carrer, Zero Kelvin, Lecturas aleatorias, Invítame a un libro,

è Enllaços:
Kazuo Ishiguro, temàtica i simbols, la resistència al canvi, sobre l'error i la dignitat, narrador infident, la dignitat del majordom, Darlington Hall, símbol de poder, detalls i complementscamises negresel context internacional com a transfons argumentalpacificadors o pro-nazis?la versió cinematogràfica.

2 comentaris:

  1. És un dels casos rars en què la pel·lícula està a l'alçada del llibre. Salutacions.

    ResponElimina
  2. Un altre cas que tampoc cal oblidar és el de "Retorn a Bridgeshead". El llibre de Waugh té una fantàstica adaptació televisiva produïda per l'anglesa Granada TV. En canvi, la seva adaptació cinematogràfica més recent fa aigües...

    Gracies pel teu comentari David.

    ResponElimina