dissabte, 2 de març de 2013

La delicadesa - David Foenkinos





"(...) ell s’havia mort a la pàgina 321. Què havia de fer? Pots continuar llegint un llibre interromput per la mort del teu marit?"



Foenkinos, David. La delicadesa. 
Barcelona:  La Magrana, 2011

La délicatesse. Traducció de Jordi Martín
Col·lecció Les ales esteses, 308 i


è Què en diu la contraportada...
En l'escena inicial de La delicadesa un desconegut agafa el seu coratge amb totes dues mans (i en aquest moment fins i tot li agradaria tenir-ne quatre) i aborda la Nathalie enmig del carrer. Al cap de trenta segons aconsegueix fer-la somriure. Ell es diu François i es casarà amb ella. Un començament absolutament clàssic, diríeu, d'aquells que sovint marquen l'inici de les coses que després no ho són tant.

La història de la Nathalie, tanmateix, no és la història d'una felicitat. Si bé, ben mirat, tampoc no és una història trista. Al contrari. Hi passa alguna cosa terrible, sí, i moltes d'alegres i sorprenents. Perquè hi ha homes que són un pou de sorpreses (d'aquests, n'hi ha que fins i tot són suecs). I s'esdevenen coses subtils i delicades, també. La delicadesa és molt important per a la Nathalie.

Plena de casualitats, petits plaers i detalls insòlits o precisions tècniques sobre les al·lèrgies al peix, La delicadesa està amarada de la tendresa i el sentit de l’humor llunàtic i eteri característics de David Foenkinos, un dels escriptors més brillants i reconeguts de la nova generació a França.

è Com comença...
La Nathalie era més aviat discreta (una mena de feminitat suïssa). Havia passat per l’adolescència sense prendre mal, respectant els passos de vianants. Als vint anys veia el futur com una promesa. Li agradava riure i li agradava llegir. Dues ocupacions que rarament duia a terme de manera simultània, ja que ella preferia les històries tristes.

è Moments...
(Pàg. 15)
François la va observar emocionat, i ell millor que ningú es va fixar aquell moment en la memòria. Tenia al davant la seva dona, i sabia que aquella imatge li passaria per davant dels ulls just abans de morir. Això és el que passa amb els instants de felicitat suprema.

(Pàg. 22)
N’hi ha prou de respirar perquè passi el temps.

(Pàg. 29) 
En set anys de vida compartida, ell havia tingut temps d’escampar-se pertot, de deixar la seva empremta en totes les respiracions. La Nathalie es va adonar que no podria viure res que l’ajudés a oblidar la seva mort.

(Pàg. 29) 
(...) el volum quedava tallat en dues parts; la primera l’havia llegida en vida d’en François. I ell s’havia mort a la pàgina 321. Què havia de fer? Pots continuar llegint un llibre interromput per la mort del teu marit?

(Pàg. 33)
Algú sap com es pot sobreviure a un drama d’aquesta magnitud? No hi ha cap mètode. Cadascú llegeix allò que escriu el seu cos. I la Nathalie satisfeia aquella pulsió de ser allà, plorant a la vora de la calçada, deixant-se morir de llàgrimes.

(Pàg. 54)
(...) no se’n sortia, no aconseguia viure el present. Potser és això, el dolor: una manera permanent d’estar desarrelat de l’immediat.

(Pàg. 75)
Aquell divendres al vespre estava ben content de poder-se refugiar en el cap de setmana. Es taparia amb el dissabte i el diumenge com si fossin dues mantes ben gruixudes.

(Pàg. 81)
Potser el millor era anul·lar la cita. Encara hi era a temps. Per una força major. Sí, em sap greu, Nathalie. Ja ho saps, que m’hauria agradat molt, però què hi farem, si la mare s’ha mort precisament avui. No, això no, massa violent. I massa camussià, l’estil de Camus no va bé per anul·lar un compromís. És molt millor Sartre. Aquest vespre no puc, m’entens? L’infern són els altres. Un lleuger to existencialista a la veu hi ajudaria.

(Pàg. 89) 
Era ben normal que tot no fos perfecte. La vida està feta sobretot de moments esborrany, de ratllades, d’espais en blanc. Shakespeare només mostra els moments més intensos dels seus personatges. Però segur que si Romeu i Julieta es trobessin en un passadís l’endemà al matí d’una bonica vetllada, no tindrien res a dir-se.

(Pàg. 99)
(...) cal haver viscut durant anys en el no-res per entendre com de sobte una possibilitat pot fer por.

(Pàg. 102)
Encara sentia la nostàlgia a dins. Una nostàlgia absurda, per ser més precís. La il·lusió que el nostre passat, per sinistre que sigui, posseeix un cert encant.

(Pàg. 116)
Potser s’havia enamorat d’una fotografia? No hi havia res més esgotador que viure sota el dictat sensual d’una bellesa perenne.

(Pàg. 139)
“De què serveix esverar-se quan tot és absurd?”, es deia a vegades, segurament massa influenciat per la lectura de Cioran. La vida pot ser bonica quan s’és conscient de l’inconvenient d’haver nascut.

(Pàg. 169)
Van asseure’s. Entre ells hi havia aquella fascinació real, la del plaer físic. Alguna cosa que era l’element meravellós dels contes, dels moments robats a la perfecció. Dels minuts que es graven en la memòria en el mateix moment en què es viuen. Dels segons que són la nostra nostàlgia futura.

è Altres n'han dit...
Ull de verècula, La mirandolina, Indirecte.cat, Regina Irae, Reseñando, Offuscatio, Papel en blanco.

è Enllaços:
David Foenkinos, un contexttemes i maneres, serà per temes?processing..., la importància de la delicadesa, deixem-ho en un 50%...10 premis i una pel·li!.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada